divendres, 21 d’octubre del 2011

definició formal i definitiva de la bellesa, a tots els efectes, d'acord amb els paràmetres més sòlids i científics que un hom es pugui afigurar


"Vaig tenir un alumne, entre altres, Félix d'Azúa, que ja havia fet altres estudis i llavors feia Filosofia, i era més gran, més intel·ligent i més guapo que jo. En vaig tenir un altre, de cognom Aguilera, avui un reconegut especialista en l'Escola de Frankfurt, que una vegada va posar-me entre l'espasa i la paret: es va escaure que, un dia, ell i un estol de deixebles de Manolo Sacristán i Jesús Mosterín, abanderats de la Lògica Formal a la meva universitat, van dir-me que ja en tenien un fart, de teories idealistes de la Bellesa, i que exigien que a la classe següent els donés d'una vegada una definició com cal d'aquesta cosa tan estranya. Vaig rumiar-hi molt i, en veritat, no sabia com me'n sortiria. Però llavors va aparèixer una altra vegada el tros de criatura que sempre he conservat. Aquell cap de setmana vaig anar al mas familiar de Castelló d'Empúries [...] i vaig empescar-me aquesta idea: agafaria un colom blanc, el més bonic que trobés al colomar del mas, l'amagaria dins d'una cartera voluminosa i el deixaria anar a classe com a demostració formal i definitiva del que entenem per Bellesa. Va arribar el dia de la lliçó setmanal i vaig presentar-me a classe amb la cartera, sense revelar què hi duia. Vaig escriure a la pissarra: "Definició formal i definitiva de la Bellesa, a tots els efectes, d'acord amb els paràmetres més sòlids i científics que un hom es pugui afigurar". A l'aula hi regnava una gran expectació. Pausadament, sense dir paraula, vaig obrir la cartera amb les dues mans, amb les dues mans vaig agafar el colom pel cos, i vaig llançar-lo al vol al mig de l'aula. No és que volés gaire, perquè ja feia tres o quatre dies que el tenia en captiveri i jo l'havia alimentat a base d'escarola, que, pel que vaig saber més tard, no és cosa que agradi a l'ocellam. Però la cosa va fer efecte. L'ocell es va aturar primer damunt la taula catedralícia, després va volar una mica i al final es va plantar, com decidit a no ser víctima de la facècia, a l'ampit generós d'un finestral. Els nois i noies més proveïts de l'esperit de l'època van posar-se drets als bancs de l'aula, agitant els braços, o es van posar a picar de peus i brandar el cap; els "lògics formals" -que encara anaven amb corbata- es van indignar literalment i van sortir de l'aula amb un cop de porta furiós."


Jordi Llovet. Adéu a la Universitat: l'eclipsi de les humanitats. Galàxia Gutenberg, 2011. P. 94-95.

17 comentaris:

  1. Meravellós, Matilde. Què faríem sense tu? Ens alegres, ens fas saber, ens fas entrar ganes de llegir...

    ResponElimina
  2. No, no, Bibliotossa, l'afortunada sóc jo, que m'entretinc, aprenc i llegeixo com mai.
    Ah, i en un altre ordre de coses, et vaig deixar un comentari en un apunt antic, un de quan al vostre club de lectura vau llegir Madame Bovary. T'agraïa la recomanació del "lloro de Barnes", perquè hi vaig anar a petar (i en estricte ordre cronològic) via Espai de llibres-Bibliotossa-Lluís Bosch. Finalment, li va arribar l'hora i només puc dir que aquest ocellot ha resultat ser un magnífic animal de companyia. El que et deia, Bibliotossa, l'afortunada sóc jo.

    ResponElimina
  3. Ai, El lloro... Un llibre magnífic. Confesso que adoro en Barnes. Ara penso també en "La mesa limón", em "Arthur i George"... El nostre grup de lectura va llegir "El lloro de Flaubert" després de la Bovary. No sé que va passar però no va despertar gens d'entusiasme.

    ResponElimina
  4. Hi ha una pregunta, inevitable, d'altra banda, que em fa arronsar els dits dels peus quan recomano un llibre a algú, sobretot si a mi m'ha agradat molt. De què va?.
    Què hauríem de respondre, en el cas del lloro? D'un que està boig per Flaubert? Com l'etiquetem?: biografia que reflexiona sobre les biografies, un estudi irònic sobre la ironia, una sèrie de màximes sobre les màximes, una crítica de la crítica, literatura de la literatura, la metàfora de la metàfora de la metàfora? (això és de Vicenç Pagès Jordà)

    Aquest estiu passat, en Ferran Ràfols em va recomanar Estas ruinas que ves de Jorge Ibargüengoitia (llegeix-lo, si no ho has fet ja, Bibliotossa; t'ho dic amb el cor a la mà).
    Encara no n'he parlat aquí, perquè cada cop em costa més haver d'explicar el perquè de tot plegat, però Ferran em va dir una cosa que penso que és una veritat com un temple: Les ruïnes és un d'aquells que deixes o recomanes amb una mica de por, perquè si a l'altre no li agrada vol dir que no us entendreu mai del tot.
    Doncs això.

    ResponElimina
  5. Un exemple de les ruïnes, triat per l' Allau (que també l'ha llegit a instància d'en Ferran)

    —Ese árbol que ves allí —me dijo, señalando un eucalipto— es un cedro.

    ResponElimina
  6. Finalment he encarregat aquesta setmana el famós lloro a la llibreria del barri, que van molt necessitats i així també faig una bona obra. Costa una mica de trobar pel que veig, fins i tot a la biblioteca del barri, on se suposava que hi era, al final no hi era. Igual estava amagat vet a saber on, que la gent mànega els llibres i després els torna a deixar on li rota, oi? Molta gent li té mania als coloms, i fins i tot jo que sóc defensor dels animals, li trobo una certa lògica. Com a bellesa em segueixo quedant amb les llibretes Clairefontaine en blanc.

    ResponElimina
  7. Ben veritat el comentari d'en Ferran. Llegiré el llibre que em recomanes i sé ja que m'agradarà :-)

    ResponElimina
  8. Doncs, ja saps, Òscar, si no t'agrada el lloro, no passa res, però voldrà dir que no ens entendrem mai del tot. Al menys haurem contribuït a una bona causa. Ho dic pel llibreter(a) del teu barri.

    A mi no m'agraden gens els coloms, per exemple. I ara m'he imaginat com a alumna entregada d'en Llovet, el dia de l'experiment en qüestió. I com que sóc pèssima, però pèssima, se m'ha acudit que el més probable hagués set que, en alçar el cap (jo) per a resseguir el mig vol de la bestiola, l'ocellot tingués a bé alleugerir-se en aquell precís instant, i no cal que et descrigui la trajectòria del llast, que, efectivament, hagués anat a parar, de pet, al bell mig del meu front.

    ResponElimina
  9. Jo quasi podria assegurar que sí, Bibliotossa. Però ja em diràs el què.

    ResponElimina
  10. Matilde, plas, plas, plas! (Aplaudiments que quedi clar, que no bufetades.) Segur que m'agradarà el lloro.

    ResponElimina
  11. La perfecció hauria sigut que el colomí hagués estat carnívor, com el conill de l'il·lusionista, i hagués fet net dels escèptics increients. LlOoovet...LlOoovet...!!

    ResponElimina
  12. Ostres, Girb, m'hauré de ficar les manies allà on m'hi càpiguen i anar al cinema a veure el conill carnívor aquest, oi?

    ResponElimina
  13. Dr. Vilardekyll21/10/11 17:20

    Brillant i molt divertida la demostració científica d'en Llovet !
    Però els de casa insistim : la bellesa és lletjor rectificada.
    I l'anècdota em recorda aquella real d'uns anarquistes ateus que es van reunir per demostrar la inexistència de déu i, és clar, van acabar concloent que no existia. Amb els creients fidels de la bellesa passa a la inversa: tot ho és de bell, des d'un fragment de Clette fins la pixarada immunda d'una vaca, passant pel vol d'un colom.

    ResponElimina
  14. Doctor, avui Hydeges, pel meu gust.
    Si em permets dir-t'ho, això vostre ja no és qüestió de doble o triple personalitat, ara esteu més barrejadets. I el fenomen és produeix, si fa, no fa, sempre a la mateixa hora, la qual cosa em fa sospitar que no teniu ben resolt el tema de la migdiada. La migdiada és BELLA. Bellíssima.

    ResponElimina
  15. miquel hyde21/10/11 17:41

    Frank Zappa cantava allò de (cito de nord) : "quina és la part més lletja del teu cos ? alguns diuen el nas, d'altres la boca o les orelles, però jo crec que és la ment"
    encertat : la bellesa, com l'amor, és un invent de poetes, artistes i filòsofs per a fer passar millor l'existència
    la civilització humanoide és lletja com les ments que van pensar-la per empresonar els instints
    els únics humans bells, per a mi, són els salvatges, especiament els antropòfags

    ResponElimina
  16. miquel hyde21/10/11 17:50

    matilde, és que en realitat jo sóc el qui domino, ideològicament, a la família : el papà Miquel és massa "real" i casolà i el meu anti germà el Doctor, un purità pusil.lànime que em té gelos
    jo fa anys que els hi proposo de deixar-ho tot i sortir de la Galàxia, però el Doctor em respon, davant d'això, que l'única medicina és la de doctors com Werther, Pavese, Hemingway, Ferrater i d'altres
    per altra banda, t'haig de dir que el papà Miquel el que no té resolt - i ens fastigueja a nosaltres i ens fa escriure barbaritats - és el treballar...i com que té 51 anys, el que ens espera en el futur !

    ResponElimina
  17. No et preocupis, home, vaig a veure si trobo un canibal a la sala (com serà; aquí, a la biblioteca, hi ha de tot i molt) i jo això t'ho resolc en un tres i no res. Tècnicament, tu no hauràs de fer res; abandonar-te a la bellesa i prou. Ja et val.

    ResponElimina