dijous, 6 d’octubre de 2011

el lladre de llibres



Una altra de les meves activitats diguem-ne extraacadèmiques, a París, va consistir en el robatori de llibres: ho he de confessar. (Anys més tard, quan vaig traduir el llibre de Thomas Mann Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, vaig experimentar una simpatia pel protagonista d'aquesta novel·la que ho tenia tot a veure amb els furts dels meus anys juvenils.) Com que tampoc és que fos milionari, mirava de procurar-me els llibres per la via ràpida; i la cosa no es podria dir amb més exactitud, perquè demana una habilitat vertiginosa, a més d'un gran desvergonyiment. En Fèlix Ibáñez, que en aquell temps també vivia a París, tenia una gavardina que semblava feta expressament per a la culminació del millor robatori, amb aquella butxaca amagada que en català se'n diu "infern", a l'altura del pit, però molt més gran que el que demana una bitlletera, i dues butxaques més, encara més grans, exagerades i tot, a la part inferior i interior de la peça. Jahvé, el Déu justíssim i venjador, sap la quantitat de llibres de què va fer-se continent aquella gavardina i algunes altres peces del meu vestuari. Només explicaré que, un dia que Josep Ramoneda va sentir desig de llegir l'obra monumental de Georges Dumézil Mythe et Épopée, ens vam ficar subtilment a la llibreria del senyor Maspero, que tenia un nom admirable i barthesià, La Joie de Lire, al barri llatí; i un cop a la secció de filosofia, sense que haguessin passat ni tres minuts, vaig dir als meus acompanyants: "Ja ens en podem anar". A una distància prudencial vaig fer a l'amic Ramoneda entrega solemne, i gens compungida per a desgràcia de la meva consciència, dels tres toms, voluminosos, de l'obra de tota la vida del savi Dumézil. Ara això em sap greu, perquè vaig saber, al cap de pocs anys, que la llibreria Maspero havia fet fallida, que havia tancat i que, finalment, al cap d'un quant temps, el propietari s'havia suïcidat. És una d'aquelles coses que em portaran a l'infern, si n'hi ha, d'una manera irremissible. Sigui com vulgui, i en espera d'un càstig propi de l'Antic Testament, el fet és que encara tinc, a casa -fruit d'aquestes malifetes-, l'obra completa de Kant, de Hegel, de Brecht, de Sigmund Freud, de Sartre, de Bergson i de molts altres autors, en llengua original i en diverses traduccions, a més de peces desaparellades.

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat. Galaxia Gutenberg, 2011. P. 81.


6 comentaris:

  1. Els de l'academia sueca s'hi han tornar a lluir, amb tots els meus respectes per aquest tal Tomas. Ben pensar millor en Tomas que l'insufrible d'en Murakami... Però si des de l'any 1974 o aixi que no el donaven a un poeta, era per alguna cosa!!!

    Jo també he robar llibres, que els donguin pel cul las editors/llibreters!!!

    DGT

    ResponElimina
  2. Fgt, perdó. Però algú ha d'anar en contre de la poesia, o almenys de la forma d'escriure-la!

    Fgt

    ResponElimina
  3. Per un moment he pensat que m'havia arribat una multa.

    ResponElimina
  4. Qui no hagi robat mai un llibre es mereixeria anar a la presó. He dit. Per cert, controleu molt a la vostra biblio?

    ResponElimina
  5. En Mitch és l'especialista. Te'n podria explicar de molt bones. Uns nanos que ens mangaven llibres i després els venien a un llibreter de vell que munta parada a Plaça, els dissabtes de mercat.
    Un a qui vam anar a buscar a casa seva per tal que ens tornés les pelis que havia robat el dia abans. Ell no hi era, però sa mare sí, i la pobra dona, que amb prou feina es feia entendre, vinga a dir, "policia, no, policia, no", i en Robert allà, palplantat davant la dona, esbufegant, que acabàvem de pujar, rapidet, rapidet, cinc pisos a quatre trams d'escala per ídem.

    Ja veus, talment l'Stasi.

    ResponElimina