dilluns, 23 de gener de 2012

cent per cent matèria orgànica


DE TANT EN TANT, la novel·la com a gènere -una narració d'argument imaginari i de certa extensió- ultrapassa els seus propis límits i entra en possessió de tot el que sent i és capaç de sentir l'autor. L'obra literària s'oblida de l'existència d'aquests límits o separacions, -entre imaginació i realitat, entre autor i obra, entre veritat i ficció, etc.- i funciona com una secreció, amb l'aparença de matèria orgànica, una matèria despresa de l'autor però que continua, tanmateix, essent autor i essent, alhora, tot paraula. Perquè la fluència secretada parla i no és res més que la veu de l'autor, i l'autor i l'obra, fosos, no són tampoc res més sinó llenguatge parlat, ara a disposició del proïsme, el seu únic límit i la justificació de la seva existència. Tota altra veritat -estètica, ideològica- que no sigui expressió pura desapareix o bé si hi és, se supedita tant a la paraula que és ella qui s'ho emporta tot. És una força que ve de dins, del més endins, i pren l'aspecte i el manté més o menys indefinidament, d'un impuls incontenible, on raons i sentiments van alhora en l'essencial (amb predomini, sovint, de les raons que poden ser més públiques que els sentiments i també més singulars, menys exposades a la vulgaritat).

un gest èpic
De tant en tant una novel·la és així, amb la talla i el gest d'una creació èpica. Arraconada -per baldera i al capdavall insensible- la credibilitat, la novel·la vol ser agafada o deixada tal com és, fora dels límits convencionals, més enllà d'ella mateixa. Una visió que val per una altra obra com Dimonis de Dostoievski -de la qual hi ha una edició catalana de tota confiança -o com Viatge al fons de la nit de L.F. Céline, que en una excel·lent traducció d'Estanislau Vidal-Folch ha estat publicada en català.

Malgrat que la primera edició francesa d'aquesta famosa novel·la és de l'any 1932, aquest mig segle ben llarg, amb tot el que s'hi ha esdevingut en els dominis de la literatura, no ha erosionat l'obra mestra de Céline i, per bé o per mal, el seu missatge no ha perdut interès, força o actualitat. Perquè és ben possible que sempre hi hagi homes que, com Bardamu, el protagonista i narrador de Voyage au bout de la nuit (¿la traducció més exacte, però menys poètica, no hauria estat "a la fi de la nit" i no "al fons"?) travessin el món i la vida amb la visió més desenganyada possible o, gairebé, imaginable, de la relació amb els altres. L'infern és, per a ells, aquí, sense esperança de paradís, mentre la llibertat humana, entre el bé i el mal, decidida pel mal, no pot fer més que crear dolor, rebuig de tot amor i encaminament a la destrucció.

cruesa i cinisme
Céline, però,  presenta aquest panorama amb una cruesa i un cinisme que de fet argumenten, pledegen, a favor de l'home i de tot allò que manca a l'home. Una vegada més la gran tradició literària francesa arrela en la moral. Céline es complau, certament i amb una excel·lència potser insuperable en literatura, en les descripcions escatològiques, entre l'obscé i el macabre, per a dir-ho com el personatge célinià del nostre Joan Sales, en Soleràs. Però aquesta complaença no fa res més que posar en relleu la misèria de la condició humana, sense que en darrer terme rebutgi l'home.

[...] Els valors de Céline i de Viatge al fons de la nit són els narratius i els dialèctics. Com ell diu, la seva obra no és un projecte de novel·la, amb un llenguatge aplicat per al cas, sinó una novel·la real, perquè el llenguatge és el real, el parlat per ell mateix. Tota la novel·la és enraonament i diàleg, és a dir -per Céline-, acció; al centre de l'acció i de tot, hi ha Bardamu, lúcid i apassionat, entre Lontaigne i Rabelais, i alhora cínic i sentimental, amb moments, rars, de placidesa i d'altres de delirants, com escau a les crisis finals dels personatges que l'envolten. La dialèctica és de primer ordre, implacable amb els éssers i amb les coses i sobretot amb la malaltia i la seqüència inevitable de la mort. Bardamu esdevé metge, com l'autor, i a la fi exerceix, sovint amb encert, gairebé sempre amb professionalitat i de vegades amb compassió.
[...] Céline també fa pensar de vegades amb Léon Bloy, que viatjava de la nit cap a la llum.

Joan Triadú. "Viatge al fons de la nit i més enllà de la novel·la". Avui, 15/1/1989.



5 comentaris:

  1. No sé què pensatria en Joan Sales de la comparació amb Céline. A mi em sembla excessiva, i duta més aviat per les ganes de trobar paral·lelismes a Céline en llengua catalana. Jo diria que no es pot comparar però és clar--- a veure qui discuteix les idees de Triadú a la biblioteca que du el seu nom...

    ResponElimina
  2. Doncs jo trobo dos punts de contacte. Un és la voluntat -clarament expressada per part d'en Sales, per cert- de voler escriure com parla. En vam parlar aquí . I l'altre és el personatge de Soleràs, logorreic a la manera Bardamu. Entre l'obscé i el macabre, sí. Per a mi, si no són cosins per part de pare, poc els hi falta. Deixem-ho en entreparents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident que tu has pensat més i millor que jo, però en el fons del cor segueixo pensant que el lligam respòn una mica a la metodologia "si non è vero è ben trobatto". Que d'altra banda és la més habitual en els exercicis de literatura comparada, fins i tot la que s'ensenya als màsters de la UB.

      Elimina
    2. L'única cosa que sé del cert és que fa molt poquet que he llegit Incerta glòria, sis mesos escassos, i que, amb tota probabilitat, sigui aquesta la causa de les estranyes relacions que estableix el meu cervell. No tinc cap interès en trobar paral·lelismes nostrats, ni en seguir la veta a en Triadú. Quant a la metodologia, jo sóc més de "a menudo me crecen monstruos". No sé en quina disciplina encabir-la. Turulatura comparada?

      [De tota manera, m'agradaria saber si hi ha cap altre clubaire afectat per aquesta semblança llunyana. Clar que els clubaires no diuen ni mu]

      Elimina
  3. miquel hyde24/1/12 13:19

    jo estic totalment d'acord amb Triadú
    cert que la literatura comprada sembla més un exercici especulatiu que rigorós, però Francesc Vallverdú també senyala, en el personatge de Soleràs - compte : no tota "Incerta glòria" - influència de Céline i no sols per això que dius tu Matilde de logorrea sinó per la forma contundent en que ho deixa anar
    el que passa és que si Bardamu és un nihilista, per simplifica-ho, Soleràs és una mena d'anarquista cristià, i evidentment el fons del discurs és diferent
    però, per exemple, hi ha un llarg paràgraf en que Soleràs es carrega les revolucions, que sembla tret directament de Céline, i fins i tot en el contingut

    ResponElimina