dilluns, 12 de març de 2012

ángel cuchillo i pedro navaja


Alumnes i sores del Colegio Amor de Dios, de processó pel Turó de la Peira.

NO ES ESTO DECIR que no lea libros: leo muchos, así como revistas y periódicos y cuantos papeles caen en mis manos, pero no tomo nunca notas; y en cuanto leo un libro, estoy deseando darlo. Algunas personas me han preguntado: -¿Cómo, si cree usted que este libro es tan bueno, me lo da y se queda sin él? -Porque lo he leído -contesto yo-, y ya no me hace falta. -Pero ¿y si desea después consultarlo para recordar algún detalle que se le olvidó? - Lo que se olvida se debe olvidar -afirmo yo, con un fatalismo estético que a las personas tímidas las descorazona-.  Y esto no es una "salida": es un axioma, algo indiscutible, permanente e inmutable. Si de las ideas de un libro las unas se me quedan y las otras se me van, es porque las unas son concordantes con mi espíritu y las otras no, o porque, según mi modo de ver, las unas son más importantes que las otras.
Ángel Ganivet. Cartas finlandesas; Hombres del norte. Nórdica libros, 2006. P. 15.
******

No havia obert un llibre d'aquest home en ma vida, tot i que el seu nom va lligat al meu passat remot a ca les sores i als comentaris de text basats en el mètode de Lázaro Carreter i Correa Calderón.

Ángel Ganivet venia després de Don Álvaro o la fuerza del sino, Misericordia i Los pazos de Ulloa, i abans d'El árbol de la ciencia  i La tía Tula, però no calia llegir-ne cap llibre, n'hi havia ben prou amb recordar un títol, Idearium español, i tenir a punt, com a resposta en cas d'examen, "precursor de la generació del 98" i llestos. I així he anat passant la vida, sense esmolar el Ganivet.

Fins que ha arribat l'hora de Paasilinna, el moliner i Finlàndia, i, amb ells, el miracle d'anar cercar les Cartas finlandesas per propi peu, que és la millor manera de viatjar. I empassar-me-les d'una tirada mentre m'imagino sor Agustina component-se la toca a la tomba, emocionada, la pobra.  La vida te da sorpresas.


14 comentaris:

  1. Quin tio, quina ironia més fina. I les cartes semblen escrites abans d'ahir i no el 1896, quan Finlàndia encara era russa.
    Aquí us expliquen una mica la vida. Un personatge molt curiós: tesi doctoral sobre "La importancia de la lengua sánscrita", va pertànyer, per oposició, a l'escala d'elit dels bibliotecaris de les espanyes(Cuerpo facultativo de archivos, bibliotecas y museos) i va agafar una depressió de cavall i quan el pobre home va decidir, als 33 anys, que ja en tenia ben prou d'estar n'eixe món, va i es llença al Duina amb tan mala sort que va ensopegar amb unes ànimes caritatives que el van salvar, i res, que un cop el van treure es va haver de tornar a llençar, perquè es volia morir, i a la segona va la vençuda.

    ResponElimina
  2. La perversió de llegir sempre acaba donant el fruit del pecat. Ja sabia el que feia, aquesta monja?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que va, pobreta. Pensa que la frase que la va fer cèlebre va ser: "Un buen francés es la mejor carta de presentación de una señorita".

      Elimina
    2. No tinc res a dir de les meves sores, que m'ho vaig passar teta. Mira com eren que fins i tot vaig poder apostatar, als dotze anys, després d'una crisi de fe, perquè jo volia ser missionera a Molokai, però mira, la cosa es va girar per culpa d'un colom que embarassava i la santíssima trinitat i aquella mala bava que em va semblar intuir que professava déu amb tot allò del paradís i el pecat original, perquè jo ja havia descobert(amb la coca-cola, que a casa no me'n deixaven prendre; deien que xarbotava els nens i es menjava la sang i jo somiava amb fonts que rajaven coca-cola fins que en vaig poder prendre tanta com vaig voler i llavors va resultar que no m'agradava, ja veus tu) que no hi ha res com prohibir perquè la gent tingués ganes de fer una cosa, i si jo ja ho havia comprovat i tenia dotze anys, doncs déu ja ho devia saber de sobres, i si tot i així va fer tot allò de "aquí tens la poma però no en mengis", doncs, res, que anava amb mala fe, i per això me'n vaig treure de catòlica.

      Elimina
    3. I no vaig voler tornar anar mai més a missa i les sores em deixaven quedar-me a classe mentre les meves condeixebles anaven a combregar. I quan va tocar allò de la confirmació, vaig dir que nanai de la Xina, que jo m'ho havia deixat córrer i els hi va semblar la mar de bé. I prou monges, que això ja sembla historias de la puta mili. Dispenseu.

      Elimina
    4. Clar que ahir vaig veure a "Sense ficció", al 33, "Torneu-me el meu fill", un documental sobre robatoris de nadons durant la segona meitat del franquisme, i parlaven d'una monja, que, en nom de déu, tenia muntada una xarxa de tràfic de nadons que feia feredat.

      Elimina
    5. Aquesta, si encara és viva, cap a la presó. Sor-presa.

      Elimina
    6. Ostres, Matilde, t'ha agafat fort! Les escoles religioses sempre han estat una màquina de trencar somnis. No et vas sentir rara estant apartada del ramat?

      Elimina
    7. Uf, és que avui m'estic escrivint a sobre, t'ho juro. Un atac de logorrea amb tots els ets i uts.
      De rara, encara me'n sento ara, Enric. Però ja m'he fet a la idea.

      Elimina
  3. I ara que em tornava a mirar la foto, quina mà d'hijabs, perlamordedéu! I alguna que altra burca, també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo és el que els dic als meus alumnes. No critiqueu tant això dels vels, que les vostres àvies en portaven.

      Elimina
  4. Això del francès també ho havia sentit jo, a ca les "pingüines". Què tindran el 12 per algunes que ens fa fugir rabent de certes imposicions? ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Onze de cada dotze apòstols ho certifiquen, el dotze va bé per a tot, mesos, signes de l' horòscop, comptar ous, els parells de costelles que tenim els humans o les tribus d'Israel...

      Elimina