diumenge, 15 d’abril del 2012
gairebé
Dimecres, 19 de novembre [1975], BARCELONA.
Matí. Llegeixo al balcó, al sol, tot escoltant el concert per clavicèmbal en re major de Bach. Gairebé no es pot demanar més.
Albert Ràfols-Casamada. L'escorça dels dies. Laertes, 1984. P. 85.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Si jo tingués el cos per a concursos, diria que, aquell dia, un munt de gent compartia un desig. O una espera, si més no.
ResponEliminaNi el "manto de la Pilarica" va poder aturar la història. Però des de llavors han passat moltes llunes, que diria el valerós cabdill Àguila Negre.
ResponEliminaNi "el brazo incorrupto de Santa Teresa" -diuen que el guardava a la seva tauleta de nit- va poder fer res al respecte. Bingo, Brian!
ResponEliminaNo sé si en Ràfols-Casamada ironitzava o amb Bach ja es donava per satisfet.
ResponEliminaBach bé val una missa, però jo voto ironia.
EliminaPosats a demanar, es pot demanar una mica més: no estar sol mentre estàs al sol (tot llegint i escoltant Bach)
ResponEliminaAi, sí, com era allò?...sol,i al sol, i amb vetusta gonella. O cosa per l'estil.
EliminaAvui he romàs en silenci. Ha estat gairebé perfecte sinó fos perquè m'he quedat sense paper. Què no hauria donat per un retalló d'elefante!
ResponEliminaCalla, Girb, calla. Res d'elefante, que la cosa és pa cagar-se. Grrr.
EliminaCopio la frase que he trobat en un altre blog (la ironia està bé, però de vegades cal dir les coses clares: "Solamente un mal nacido mata elefantes por placer".
ResponEliminaDoncs jo n'acabo de llegir una de molt bona: Exigimos a la familia real que se disuelva y entregue las armas!!!
ResponElimina