diumenge, 15 d’abril del 2012

gairebé


Dimecres, 19 de novembre [1975], BARCELONA.

Matí. Llegeixo al balcó, al sol, tot escoltant el concert per clavicèmbal en re major de Bach. Gairebé no es pot demanar més.

Albert Ràfols-Casamada. L'escorça dels dies. Laertes, 1984. P. 85.

11 comentaris:

  1. Si jo tingués el cos per a concursos, diria que, aquell dia, un munt de gent compartia un desig. O una espera, si més no.

    ResponElimina
  2. Ni el "manto de la Pilarica" va poder aturar la història. Però des de llavors han passat moltes llunes, que diria el valerós cabdill Àguila Negre.

    ResponElimina
  3. Ni "el brazo incorrupto de Santa Teresa" -diuen que el guardava a la seva tauleta de nit- va poder fer res al respecte. Bingo, Brian!

    ResponElimina
  4. No sé si en Ràfols-Casamada ironitzava o amb Bach ja es donava per satisfet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bach bé val una missa, però jo voto ironia.

      Elimina
  5. Posats a demanar, es pot demanar una mica més: no estar sol mentre estàs al sol (tot llegint i escoltant Bach)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, sí, com era allò?...sol,i al sol, i amb vetusta gonella. O cosa per l'estil.

      Elimina
  6. Avui he romàs en silenci. Ha estat gairebé perfecte sinó fos perquè m'he quedat sense paper. Què no hauria donat per un retalló d'elefante!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calla, Girb, calla. Res d'elefante, que la cosa és pa cagar-se. Grrr.

      Elimina
  7. Copio la frase que he trobat en un altre blog (la ironia està bé, però de vegades cal dir les coses clares: "Solamente un mal nacido mata elefantes por placer".

    ResponElimina
  8. Doncs jo n'acabo de llegir una de molt bona: Exigimos a la familia real que se disuelva y entregue las armas!!!

    ResponElimina