diumenge, 9 de febrer de 2014

enigmística


«I ens donava, a fi que els endevinéssim, tots els Enimmi en octava rima de Giulio Cesare Croce, i aquells sonets de Moneti, i els altres, també en sonets, d'un altre gandulàs que havia tingut el valor d'ocultar-se sota el nom de Cató d'Útica. Els havia transcrits amb tinta de color tabac en un vell cartipàs de fulls esgrogueïts.
—Escolteu, escolteu aquest altre de Stigliani. A veure! Què serà? Escolteu:
A un tempo stesso io mi son una, e due
E fo due ciò ch'era una primamente;
Una m'adopra con le cinque sue,
Contra infiniti che in capo ha la gente.
Tutto son bocca da la cinta in sue
E più mordo sdentata, che con dente.
Ho due bellichi a contrapposti siti,
Gli occhi ho ne'piedi e spesso a gli occhi i diti.»

[Al mateix temps sóc una i dues, | i fou dues allò que primer era una. | Una m'utilitza amb els cinc seus | contra infinits que al cap té la gent. | Tota sóc boca de cintura en amunt, | i més mossego esdentegada que amb dents. | Tinc dos llombrígols a llocs contraposats, | els ulls tinc als peus, i sovint als ulls els dits.]

Luigi Pirandello. El difunt Mattia Pascal. Traducció de Carme Serrallonga. Proa, 2002. P. 70.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada