dimecres, 28 de gener de 2015

charles bovary, c'est moi


«L'obra de Jean Améry (Viena 1912-Salzburg 1978), nascut Hans Mayer, ocupa un lloc central en el cànon de les obres literàries sobre la Shoah, al costat de les de Primo Levi, Adorno, Hanna Arendt o Paul Celan. Supervivent del camp d'extermini d'Auschwitz, com el mateix Levi, els llibres d'Améry tenen un escàs valor documental. El seu propòsit, com ell mateix va declarar, era «avançar, més enllà del document estricte, cap a l'àmbit de l'anàlisi profunda i de la problemàtica existencial». La seua obra expressa la profunda transcendència que ha tingut l'extermini dels jueus en la cultura occidental. De tota manera, la pèrdua de la confiança en un món transformat ja per sempre per aquest extermini en àmbit d'alienació, no el va incapacitar per a la memòria i la denúncia. En una sèrie de treballs assagístics de caràcter autobiogràfic, Améry va reflexionar, implicant a l'extrem la seua consciència i la seua memòria, sobre la condició humana i la identitat jueva, sobre l'essència i dignitat del jo en un món que s'organitza oblidant les víctimes. En aquesta reflexió ocupa un lloc central la trilogia assagística de caràcter autobiogràfic formada per Más allá de la culpa y la expiación, Revuelta y resignación. Acerca del envejecer i Años de andanzas nada magistrales, que ha estat editada en castellà per Pre-textos.
El 1978, poc abans de suïcidar-se, Jean Améry va publicar encara Charles Bovary, metge rural, un llibre difícil de classificar, mescla d'assaig i de novel·la, que és tant una vindicació d'un dels personatges de Madame Bovary, Charles Bovary, com una acusació contra el seu creador. Per a Jean Améry, Charles Bovary, amb la seva ineptitud grotesca, no té cap mena de versemblança estètica. Considera molt poc creïble la manera com afavoreix les dues històries d'adulteri de la seua Emma o que no es malfie ni reaccione davant del munt de factures que li comença a arribar.
Deixant de banda la qüestió de la versemblança, Améry acusa Flaubert d'escamotejar la realitat exterior i interior de Charles Bovary. Només algunes vagues al·lusions ens informen sobre aquest personatge. El que ha passat realment en l'existència de Charles Bovary, aquest home que ho ha perdut tot, el seu gran amor, els seus béns i fins i tot el record, ja que ha de reconèixer que ha viscut en l'error, és tractada per Flaubert com si fos una quantitat negligible. Més encara: es pot dir que la seua realitat ha quedat petrificada. Les coses s'han esdevingut així i no d'una altra manera, simplement perquè Charles era mediocre. Flaubert no es planteja la llibertat del subjecte, i encara menys aquesta forma de realisme que consisteix en el simple respecte a la versemblança.
Jean Améry assenyala que la mística de la passió de Madame Bovary és paral·lela a la devoció igualment mística que Flaubert sentia per l'art. En el fons, per a Flaubert, segons creia Améry, la realitat objectiva era una qüestió secundària, burgesa. Ell estava al costat d'Emma, de la seua passió. Per això no hi ha lloc per a Charles Bovary. Charles Bovary, metge rural és un intent de donar a aquest personatge la veu i la realitat humana que Flaubert li va negar. Alhora, Améry denuncia com un mite l'objectivitat narrativa que Flaubert reivindicava. En l’últim capítol, que porta com a títol J’accuse, Amerý posa en boca del metge rural aquest requeriment contra el seu creador: 

«Je vous accuse, Monsieur Flaubert!
Us acuse perquè heu fet de mi un ximple incapaç d’unir la passió i la virtut.
Us acuse, perquè m’heu fet culpable de la meua bestiesa, o del que consideràveu com a bestiesa, i m’heu imputat aquesta culpa tan durament com a Lhereux, l’usurer.
Us acuse, perquè m’heu refusat els Drets de l’home i del ciutadà, i heu fet de mi un esclau sense voluntat, com si encara visquéssem en aquell temps maleït en què l’amo era l’amo i el servent el servent, quan aquest no s’atrevia a alçar-li la mà.
Us acuse d’haver violat el pacte que havíeu establert amb la realitat abans de posar-vos a escriure la meua història: perquè jo era més del que era, com tot ésser humà que cada dia, cada hora, surt d’ell mateix i s’oposa als altres i al món per negar el que era i esdevenir el que serà.
Proteste perquè en el vostre ermitatge estúpid només teníeu oïda per als vostres mots i la seua sonoritat harmoniosa, i perquè no m’heu contemplat mai amb els ulls d’un home compassiu.
La llibertat: me l’heu refusada.
La igualtat: no heu tolerat que jo, un petit burgès, siga el semblant del gran burgès, Gustave Flaubert.
La fraternitat: no heu volgut ser el meu germà en l’angoixa, sinó que heu preferit atribuir-vos el paper de jutge tolerant. Plantege la meua queixa davant del tribunal del món contra l’abominable indiferència amb què m’heu rebutjat finalment, de la mateixa manera que Emma es llevava la roba amb un gest ràpid i impacient, quan li semblava que ja només servia per llençar-la al fem o per donar-la a Félicité, la seua criada còmplice.»

Si Flaubert va poder dir «Madame Bovary, c'est moi», Jean Améry hauria pogut dir igualment «Charles Bovary, c'est moi». Jean Améry, el jueu supervivent d'Auschwitz, és l'home sense paraula que aconsegueix parlar, l'apàtrida, l'estranger, el perseguit, el resistent polític. És en nom de tots els homes desposseïts dels seus drets que Améry dóna veu a Charles Bovary contra Flaubert.»

Enric Iborra. «Charles Bovary, c'est moi». A: Un son profund. Dietari d'un curs de literatura, Viena, 2013. P. 240-243.




7 comentaris:

  1. No coneixia aquest autor, però algú que tracta així una vaca sagrada ja em cau simpàtic. Per cert, no m'ho havia formulat tan bé com ell, però vagament també tenia la idea que Flaubert menyspreava del tot a Bovary, i no me'l feia creïble, i al menys no estic sol en aquesta impressió.
    Per cert, com va anar ahir ?
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
    Respostes
    1. ...No li guardo rancor...Tot va ser culpa de la fatalitat, és l'única frase solemne que diu mai el pobre Charles Bovary, adreçada a Rodolphe, el primer amant d'Emma (ella ja està morta i enterrada). Patètic fins al final.

      La veritat és que la pràctica totalitat dels personatges de la novel·la podrien entonar aquest 'j'accuse', començant per la pròpia Emma, perquè ningú no se n'escapa, a tots els toca el rebre (tret, potser, dels personatges dickensians; amb ells és més benèvol). Una mica rotllo l'ethos és el daimon, el caràcter marca el destí, etcètera. Tots ens solidaritzem (o el planyem, si més no) amb el pobre banyut, però no el tracta pitjor que a l'Homais, el farmacèutic, encara que li concedeixi una creu d'honor al final. Ni que a l'Emma, insisteixo.
      Aquesta és una de les conclusions a què vam arribar el dia de la trobada. Va anar molt i molt bé. Vam parlar, sobretot, de la mala llet que gasta en Flaubert. I de l'estil, començant pel misteriós 'nosaltres' amb què arrenca la novel·la, o sia, un suposat condeixeble de Charles Bovary, que es fon en un narrador omniscient al cap de dos paràgrafs, ens explicarà la videta d'aquest metge de províncies: la d'en Charles, no la de l'Emma (ole, Flaubert!).

      I vam comentar abastament l'episodi del Mercat del Ram (oju!, broma osonenca), vull dir de la fira agrícola. La superposicó de diàlegs, aquella simfonia de bestieses humanes i animals; aquella criada a qui condecoren per no sé quantíssims anys de rentar roba i que, amb les mans desfetes de tant ric-rac, recull la medalla i diu que la donarà al mossèn perquè li digui misses. Tret al genoll.

      I de les traduccions. En la d'en Xuriguera Emma s'espilla i en la que feia córrer jo, senzillament s'emmiralla. No sé jo si la d'en Todó és millor (caldria definir millor, caldria llegir l'original, caldrien moltes coses), però sí que puc afirmar que la d'en Xuriguera, en odiosa comparació, és molt encarcarada...

      Elimina
    2. I com que la Bovary és la tercera adúltera que llegim al club (tot i que amb desordre cronològic, perquè vam començar per la Karènina, l'any passat va tocar l'Anita Ozores i ara l'Emma), és inevitable establir, un altre cop, odioses comparacions. Va guanyar la Karènina per golejada. Com a personatge i com a novel·la, consti. Que si la Karènina és més ferma i les altres dues més xarbotades; que si l'Ozores i la Bovary comparteixen rampells místics; que si la Karènina pateix molt pel fill i, per contra, l'Emma ni s'afigura la filla...
      Vam convenir, però, que totes tres novel·les tenen 'principis memorables': Totes les famílies felices s'assemblen..., La heroica ciudad dormia la siesta i el misteriós Érem a l'aula d'estudi quan entrà el director seguit d'un nou vestit com els de ciutat..., que no és tan espaterrant, però sí molt subtil...

      Elimina
    3. Tècnicament molt subtil, sí.

      Elimina
    4. I que dues ens han deixat dos grans personatges, enormes: l'Homais, el farmacèutic de Flaubert i Fermín de pas, el magistral de Clarín.

      Elimina
    5. I en l'apartat de curiositats, dir que alguns lectors estaven molt intrigats amb una frase que surt cap al final de la Bovary, on es parla de 'la dona pàl·lida de Barcelona'. Els hi vaig poder solucionar gràcies a una nota del traductor (Lluís M. Todó) de la meva edició. Resulta que fa referència a un poema d'Alfred Musset, L'andalouse, es titula, que arrenca així:

      Avez-vous vu, dans Barcelone,
      Une Andalouse au sein bruni ?
      Pâle comme un beau soir d'automne !
      C'est ma maîtresse, ma lionne!
      La marquesa d'Amaëgui !

      Elimina
    6. Ai, sap greu, Vilardell, espero que la teva no fos una pregunta retòrica...

      Elimina