«[...] Tot i que el naturalisme francès va tenir una gran influència en la literatura catalana del segle XIX, la primera traducció de l’obra de Flaubert al català no apareix fins a la dècada dels seixanta, de mà de Ramon Xuriguera, que l’any 1965 va traduir Madame Bovary. Aquest retard es deu a diversos factors que van condicionar les lletres catalanes durant els segles XIX i XX: en primer lloc, els lectors cultes que llegien literatura francesa ho feien en la llengua original; en segon lloc, Catalunya va patir èpoques de forta repressió lingüística i cultural durant aquests segles, fet que va restringir el nombre de traduccions al català; finalment, les obres d’autors francesos com Flaubert sovint es van considerar immorals a l’Espanya del segles XIX i XX, per la qual cosa les traduccions d’aquestes obres van estar prohibides durant molt de temps. Així doncs, tret de la traducció de Xuriguera, la primera onada de traduccions de Flaubert al català no va tenir lloc fins als anys vuitanta i noranta, les quals les devem a traductors tan reputats com Lluís Maria Todó, Jordi Llovet o el mateix Ramon Xuriguera».
Maria Bosom. Gustave Flaubert. Visat.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
[Nota de la copista. Paraula de traductor, es podria titular el que ve ara. Són en Lluís M. Todó i la Consuelo Berges explicant com van resoldre alguns problemes de traducció de la Bovary]
«[...] Un últim exemple: poc després de conèixer Emma, Rodolphe reflexiona sobre la conveniència i les possibilitats de conquistar-la. El fragment és en forma de «monòleg» i es troba al capítol 7 de la segona part.
El que importa subratllar aquí és l'evolució lingüística que sofreix Emma en els diversos díctics del discurs de Rodolphe: comença sent elle (elle en est fatiguée); més endavant passa a ser on (on s'ennuie, on voudrait habiter en ville) i, finalment, queda reduïda a un patètic ça (ça bâille après l'amour) o cela (cela vous adorerait). Del pronom personal (elle) s'ha passat a una marca d'«impersonal» (on) i, finalment, a un díctic habitualment reservat a les coses (ça, cela). Naturalment, això és molt important estilísticament, i narrativament; no solament aporta diversitat a la frase, sinó que retrata el pensament de Rodolphe i fins i tot anticipa alguns esdeveniments posteriors, puix que al capítol XII d'aquesta mateixa segona part es diu que al cap d'uns mesos de relació Rodolphe va fer d'Emma «quelque chose de souple et de corrompu». Doncs bé, aquesta gradació resulta impossible de traduir al català i al castellà. Vegem una vegada més les diverses solucions dels traductors:
(Sembla que Xuriguera ha entès malament l'expressió bâiller après l'amour.)
És evident que cap dels traductors no hem sabut, o no hem pogut, conservar aquella gradació —degradació— que trobàvem a l'original francès. Aquí, com en els exemples que hem analitzat abans, la pèrdua és tan incalculable —en la mesura que afecta estructures molt diverses i molt profundes del text (i no podia ser altrament tractant-se d'una obra literària d'una excel·lència absoluta)— com inevitable.
Casos com aquest són molt fructífers per als teòrics de la traducció; per al lector curiós són un test que permet avaluar les diferents solucions possibles, però per al traductor són origen d'angoixa, constatació dels límits del seu ofici i garantia de fracàs».
Lluís M. Todó. «Alguns problemes de traducció a Madame Bovary». A: El Marges, núm. 48, 1993. P. 111-114. [Aquí podeu llegir l'article sencer].
*
[...] He respetado, o he pretendido respetar escrupulosamente, no sólo el contenido, sino hasta el continente, la palabra: la palabra no al pie del diccionario, sino lo que me ha parecido la entraña —transferible y que no suelen dar los diccionarios— de la palabra, de la frase, de cada frase, de cada palabra. Y cuando la palabra designa cosas concretas, he llegado a búsquedas tenaces y hasta ingenuas, pues no era para tanto. Vayan dos ejemplos.
Cuando topé con la palabra pot, tan repetida en los pasajes referentes a la botica de Homais, pensé y creí recordar que estos preciosos cacharros de cerámica que han ido desapareciendo de las farmacias debían tener un nombre especial, no el de la pobre traducción inmediata y genérica de la palabra pot, que es tarro. Consulté a mi amigo Ricardo Fuente, de los laboratorios Ibys, y, por intermedio suyo, recibí una carta dirigida a Nicolás Urgoiti por el catedrático de Historia de la Farmacia de la Universidad de Madrid, don Guillermo Folch, informándole, informándome de que esos recipientes, además de un nombre técnico no usado, se llaman, o se llamaban...¡botes! ¡Qué decepción! ¡Como las latas de pimientos! Y botamen llaman o llamaban a su conjunto los farmacéuticos que los tienen o los tenían. A algún lector le chocará, como a mí, esa ramplona palabra de conservería aplicada a tan preciosos recipientes.
Segundo caso: otra palabra que me dio mucho que hacer. El padre de Emma Bovary envía cada año a sus hijos un ave de corral de su granja. En la carta que acompaña a uno de estos envíos les dice que otro año les enviará, si lo prefieren, un picot. Imposible encontrar en diccionario alguno —incluido el gran Larroux— qué era un picot, ni que me explicaran de qué clase de animal se trataba varios franceses a quienes consulté. Así lo dije, de pasada, en una entrevista aparecida en la revista Triunfo. Y Víctor de la Serna, que lo leyó y que tiene toda una biblioteca de gastronomía —también, digámoslo en su honor, de stendhalismo y de otros grandes novelistas— me dijo un día que había encontrado la palabra picot en uno de sus diccionarios franceses de la «especialidad», y que se debe traducir por pavipollo. Y ahí está, en el lugar correspondiente, el pavipollo del «bonhomme Roualt».
Y basta de monsergas explicativas. Aquí tiene «el discreto lector» mi traducción, mi «invención» de Madame Bovary.
Consuelo Berges. «Nota sobre esta edición». A: Gustave Flaubert. Madame Bovary. Alianza, 1986.
L'assumpte del picot, en catalanesca llengua.
ResponEliminaTodó:
«Però la pròxima vegada, per variar, us enviaré un gall, si no preferiu continuar amb els galls dindis...» (p. 137)
Xuriguera:
«La pròxima vegada, però, per canviar, us donaré un pollastre, a menys que tingueu un interès preferent pels titots...» (p. 172).