divendres, 13 de març de 2015

el número vuit de la cua de palla


«Tots els gèneres literaris revelen, quan hi és, la passió que domina un autor, i la novel·la policíaca no n'és pas una excepció. Fins i tot és lícit d'esperar, si la passió és gran i el talent de l'apassionat fora de sèrie, que la novel·la policíaca trenqui motlles i esdevingui alguna cosa d'estil estentòriament personal, sàviament heterodoxa, delícia dels lectors habituals del gènere i dels que no ho són. Així s'esdevé, per exemple, amb els "entreteniments" de Graham Green, l'anglès enderiat amb els problemes de la Gràcia, i ara amb Friedrich Dürrenmatt, el suís colpit per la passió de reportar "la riquesa i multiplicitat del món" —sota la perspectiva valorant, no ho oblideu, del pontífex Heidegger—. "El món, i amb ell l'escenari en què se'ns presenta", escriví una vegada Dürrenmatt, "em sembla com un monstre, com un enigma del desastre". Si en el seu teatre aquesta valoració el mena a crear-se un estil inventiu de situacions d'absurd —i deixem a part les qüestions de tècnica teatral— que aspiren a emmirallar, caricaturitzant-la, la varietat inexplicable de la vida, en La promesa, novel·la policíaca atípica, es resol en una cabriola genial, a l'hora de servir la descoberta de l'assassí, des del context de la qual es combaten —i no hi falta el "doble" de l'autor que ho justifiqui teòricament— els convencionalismes moralitzants i racionalistes o simplement arbitraris dels clàssics del gènere. Que la jugada de l'autor no atempti contra l'interès específic d'aquesta mena de narracions, i que la seva "passió", inevitablement deformant, no solament enriqueixi amb una nova emoció la història presentada, ans la faci, aquesta vegada, més plausible, creiem que és el millor elogi que podem tributar a aquesta petita obra mestra, la incorporació de la qual a les nostres lletres ens sembla un rotund encert de la col·lecció "La cua de palla".
La traducció, a càrrec d'Artur Quintana, manté sempre la correcció i la dignitat desitjables. Afegim, a simple títol informatiu, que aquesta novel·la, mutilada d'allò que constitueix el seu mèrit més original, fou filmada, anys enrera, per Vadja: se'n deia El cebo»

Albert Badia. «La promesa». Serra d'or, núm. 10, octubre 1964. P. 54.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada