dimecres, 13 d’abril de 2016

carlos pazos, drapaire de paraules



«S’acosta Sant Jordi i els escriptors presenten novetats, els fan entrevistes, expliquen què els agrada, si reescriuen molt, com s’han documentat. Davant d’aquest corrent de paraules, davant del soroll i la pressa injusta de la novetat, aquests dies té lloc a Barcelona una reflexió sobre l’acte creatiu que és gairebé furtiva. La vaig descobrir per casualitat. Baixava pel carrer Enric Granados i em vaig aturar a la galeria ADN en veure que hi exposa Carlos Pazos. El treball de Pazos, barceloní trasplantat a París, m’interessa perquè està tocat d’un humor sovint negre o absurd, i perquè neix d’un impuls de drapaire (o de col·leccionista, si es vol). Pazos compra objectes, recull misèries i els dóna una nova vida. Sovint juga amb una estètica pop al servei del drama i el resultat sol ser d’un kitsch tan divertit com crític. 
La mostra a la Galeria ADN es diu Naufragios recientes i recull una sèrie de collages que juguen amb la sensació d’anar a la deriva. Un veler desballestat, damunt d’un llibrot obert, rep l’aire d’un ventilador. Un elefant rosa de ceràmica en equilibri damunt un llibre, a punt de caure al buit, títol: Huyendo de mí mismo hacia una muerte súbita. La peça important de l’exposició, però, l’element furtiu, és la pel·lícula que passen al fons de la galeria. Es diu Artíssimo. Película de citas, i són 135 minuts, exhibits en un loop, que Carlos Pazos ha fet amb retalls d’altres films al voltant del món de la creació. Un collage de més de 900 fragments en què escriptors, pintors, escultors i artistes en general parlen de l’art, creen, s’arravaten, s’indignen amb el públic o es lliuren al turment i l’èxtasi. 
El film s’organitza vagament per temes, i així hi apareixen el pes de la fama, la pressió dels crítics, el geni creador o els esnobs intel·lectuals, el plaer i l’obsessió de la lectura, el pintor i la model, la destrucció de l’obra, les paraules i el silenci... El torrent d’imatges assoleix una coherència dins el caos i és hipnòtic. No el pots deixar de mirar. Serà ocult a l’ADN fins al 14 de maig, i en plena febre de Sant Jordi més d’un escriptor faria bé de buscar-hi refugi».

JORDI PUNTÍ. Carlos Pazos, drapaire de paraules. elPeriódico. 8|4|2016.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada