dissabte, 21 de maig de 2016

el llibre essencial de la cultura europea


«En aquest país, quan es parla d’ètica, es produeix una anomalia monumental. I és de tal calibre que no té comparació amb cap dels països del nostre entorn. Fruit d’un concordat de l’Estat espanyol amb la Santa Seu, signat sota el franquisme, que cap govern s’ha atrevit a qüestionar d’arrel, el sistema educatiu ha preservat un lloc privilegiat, difícilment ­justificable en un Estat no confessional, a l’ensenyament de la religió catòlica. I, fruit de les pressions de sectors socials que veien com a excessiva, molt raonablement, aquesta intrusió de l’àmbit de la fe religiosa en l’ensenyament obligatori, en alguns moment s’ha plantejat l’ètica com a alternativa opcional per a aquells alumnes que volien ser dispensats de rebre un ensenyament confessional. Això ha produït l’anomalia a què ens referíem i que fa que, encara en molts contextos, parlar d’ètica sigui referir-se a una cosa opcional, de la qual n’estaria mancada la religió o de la qual en podrien prescindir les persones religioses, i que, de manera recíproca, fora d’aquests àmbits, ­seria considerat de tan poca consistència que, en el sistema educatiu, ben just podria arribar a tenir la consideració d’una maria, és a dir, un contingut ornamental, prescin­dible i innecessari.
Sóc de l’opinió que la, per dir-ho suaument, laxitud moral que caracteritza alguns comportaments en l’esfera pública dels darrers anys, i que han convertit la corrupció, l’endogàmia, el tràfic d’influències i la malversació de cabals públics, per no parlar directament del robatori o del frau fiscal, en la primera preocupació de la ciutadania, tenen a veure amb l’absència generalitzada de la reflexió ètica en la discussió política i amb el lloc subaltern que ocupa en el conjunt de la vida pública.
Pensava en aquestes coses arran de la publicació d’una edició extraordinària, pel seu rigor modèlic, d’un text clàssic del pensament europeu: l’Ètica Nicomaquea d’Aristòtil (Obrador Edèndum). Una peça fonamental de la història de la cultura occidental, sense la qual no es poden entendre moltes de les coses que constitueixen l’entramat d’aquesta cultura i sense la qual difícilment pot copsar-se el millor del que som. No és pas aquí el lloc de justificar-ho, però és difícil no reconèixer, en aquesta edició fabulosa, a càrrec de Josep Batalla, que conté una edició crítica impecable del text grec i una traducció al català que farà història, un esdeveniment editorial absolutament transcendental, només comparable a les edicions que molt poques cultures europees tenen el privilegi de tenir.
L’Ètica Nicomaquea no és simplement un llibre de filosofia. És un dels llibres cabdals del que, durant segles, sense que calgués més aclariment, va ser considerat com “el Filòsof”. A més, entre tots els que va fer, és el que s’ocupa de l’anthrópeia philosophia, és a dir, de la “filosofia de les coses humanes”. Quan Rafael va pintar el fresc L’Escola d’Atenes, aplegant-hi tots els filòsofs grecs, va posar en el centre a Plató i Aristòtil. Plató, ja vell, porta sota el braç el Timeu, i amb un dit de la mà dreta assenyala cap al cel, indicant el caràcter idealista de la seva reflexió. El jove Aristòtil que camina al seu costat, però, estén la mà dreta cap al terra, indicant que, si la filosofia s’ocupa d’alguna cosa, és de la ­realitat que tenim al davant dels nostres ulls. I el llibre que porta Aristòtil sota el braç, precisament, és l’Ètica, recordant, amb això, com tan intel·ligentment va suggerir Rafael, que el que defineix el pensar filosòfic que comença amb els grecs s’ocupa, abans que res i per sobre de tot, de les coses humanes. I, entre aquestes, les que tenen a veure amb l’acció humana, amb allò que els humans proven de fer amb la seva vida, en la solitud dels seus actes i en la vida en comú que defineix a l’ésser humà com un animal polític.
L’Ètica Nicomaquea parla de la felicitat, com a fi suprem de la vida humana, i de l’acció humana com a aspiració al bé propi i al bé comú. No ens diu què hem de fer en concret, cosa que només pot fer cadascú a través de l’anàlisi ponderada de les accions pròpies i alienes, però sí de com cal fer i de què cal ­defugir perquè aquesta aventura, que és la que defineix la dimensió moral de cada vida, pugui orientar-se, de manera lúcida i cons­cient, cap al bé: el bé per a nosaltres i el bé per als altres.
Ho diré, si m’ho permeten, de manera emfàtica: l’Ètica Nicomaquea hauria de ser un llibre obligat en totes les cases decents. I un llibre, a més, no només per ocupar un espai dels prestatges, sinó un llibre per llegir a poc a poc, per tornar-hi de tant en tant i rellegir-lo, per consultar, per pensar-hi, per comentar-lo i per parlar-ne. Ara, amb l’absolutament esplèndida edició d’Edèndum, hi ha la possibilitat, a més, de tenir-lo en una de les millors versions europees d’aquesta obra, i en català.
En la legítima aspiració de qualsevol ­persona a una vida lúcida i íntegra, virtuosa i feliç, és difícil, per no dir impossible, que ­puguin trobar una companyia millor que aquesta.»

Xavier Antich. «El llibre essencial de la cultura europea». La Vanguardia. 9|5|2016.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada