dilluns, 7 de novembre de 2016

miquel llor


Avui fa cent anys del naixement del novel·lista Miquel Llor: un 11 de maig del 1894, en un pis modest del passeig de Sant Joan. Marcat pel tarannà d'un pare irresponsable i per la mort de la seva mare, va viure una infantesa sòrdida, carregada de misèria i de grisor. Entre els deu i els dotze anys, a més, se li manifestà una escoliosi, una visible deformació de la columna vertebral, que el va marcar físicament per tota la vida. Amb poca empenta i més aviat retret, va viure a casa de la seva germana petita, Esperança. Es va guanyar la vida com a delineant fins que, el 1928, quan ja era conegut com a escriptor, va entrar com a funcionari de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament. S'interessà, alhora, mig professionalment, per les antiguitats.
Miquel Llor va trobar en la música (a la qual havia pensat de dedicar-se) i la literatura els espais de llibertat que la grisor de la seva vida no li oferia. Un cas semblant al de Joaquim Folguera, que sublima en la literatura les insuficiències físiques, però amb una considerable distància: Llor només tenia estudis primaris i el seu perfil sociològic s'acosta als escriptors formats a les escoles nocturnes o afiliats al CADCI. A diferència d'ells, però, l'autodidactisme no es contradiu amb la solidesa de la seva formació cultural. Coneix bé el francès i l'italià i, sobretot, té un gran sentit de la pròpia llengua. Llor, amb discreció i treball, se sobreposa a totes les dificultats i ens dóna una de les obres novel·lístiques més sòlides de la literatura catalana del segle XX.
El seu nom, la seva popularitat, apareixen associats a Laura a la ciutat dels sants, la novel·la amb la qual obtingué el 1930 el premi Crexells. De totes les seves obres, escrites sempre amb dignitat i pols segur, és aquesta l'única que ens el situa de manera inequívoca en la memòria col·lectiva, com a referent inevitable de la lectura catalana del nostre segle. És una de les poques novel·les catalanes que, d'ençà de la primera edició, no ha deixat de trobar-se mai als prestatges de les llibreries. No li han calgut recuperacions perquè encara no ha deixat de ser literatura vivent. Ha fet plorar molts ulls femenins que també ploraven amb La Puntaire, de Clovis Eimeric, o amb les novel·les de Folch i Torres. Ha resistit les anàlisi a les aules de la Universitat, tot i comptar amb una crítica decididament adversa de Carles Riba. És, encara, lectura obligada de qui vulgui conèixer les beceroles de la literatura catalana. I, per a altres, com Mercè Rodoreda, que pretenia captar també aquells ambients interiors que tan bé evocava Llor, va ser un model en el qual aprendre. Compta, fins i tot, amb una versió cinematogràfica, encara que malauradament hom ens en va fer una lectura massa pròxima a les peces sicalíptiques d'Artemio Precioso o del Caballero Audaz, en un joc interessat de qui, tot desconfiant de l'obra, especula amb la credibilitat dels encarregats de concedir subvencions públiques. En tot cas, fins sumant-hi tot això, cal considerar-la una de les novel·les més importants de la literatura catalana del nostre segle.
[...] La guerra i la postguerra van representar, per a ell, un cop considerable. Si ja abans del 1936 havia fet una vida prou retreta, després del 1939 accentua més encara la marginació de la vida pública. Tot i això, el grup de Destino, en l'esforç per castellanitzar la tradició novel·lística catalana i amb la voluntat d'utilitzar-lo com un dels models del realisme amable que proposaven enfront del tremendismo de Cela, li va publicar, el 1943, en traducció castellana d'Ignasi Agustí, Laura, un volum que contenia Laura a la ciutat dels sants i la seva desafortunada continuació-rectificació, El somriure dels sants. Llor va tornar a la novel·la i al conte, sovint extremant les tensions i el pessimisme que ja s'havien fet presents a l'obra de pre-guerra. El 1952, l'Editorial Selecta li publica Tots els contes i el situa, com a figura emblemàtica, al jurat del premi Víctor Català. I, amb Un camí de Damasc, una novel·la en la qual pretenia vagament seguir la moda de la novel·la catòlica, se li concedeix, el 1958, el premi Joanot Martorell. Moria uns anys més tard, el 1966. Com deia Domènec Guansé, el que ens ofereix Llor és una literatura feta de "sàvies tonalitats grises o malves".

Jordi Castellanos. «La Literatura dels paisatges interiors». Avui. 11|5|1994.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada