dijous, 3 de novembre de 2016

quan l'editor diu no


Els autors no s’ho imaginen, però una de les tasques més enutjoses d’un editor és rebutjar manuscrits. Moltes propostes són de persones que, per l’editor, són desconegudes. L’editor hi fa una ullada i, si veu que allò no és per ell, contesta amb una resposta tipus d’aquestes que irriten tant els autors, però que són inevitables: si una editorial petita com Fragmenta rebutja més de cent propostes cada any, aquests cent correus electrònics no es poden personalitzar gaire. El problema no és, però, donar resposta a aquelles propostes que de seguida veus que no pots acollir. El problema rau en aquelles propostes que un vol estudiar perquè d’entrada no li semblen descartables, però necessita temps per fer-ho. Un temps del qual no disposa. I passa que quan a un autor li dius: «Dóna’m temps, que ho estudio», automàticament li estàs generant una expectativa. Si després d’unes setmanes o mesos d’espera la resposta és negativa, l’autor se sent defraudat. Per això m’has fet esperar? Per dir-me que no?
De vegades et trobes havent de dir que no a autors amics. O a persones la feina de les quals coneixes i valores. A persones a qui fins i tot ja has publicat amb anterioritat. I no els pots contestar amb una resposta tipus. S’ofendrien, i amb raó. Quan aquestes persones et fan una proposta, si en el primer moment ja veus que allò no ho publicaràs i ho dius a l’acte amb un argument plausible, la cosa encara resulta suportable. El drama ve quan a aquesta persona li dius que ho has d’estudiar, perquè realment necessites un temps per valorar la proposta. I trigues. Trigues perquè no pots deixar tot el que estàs fent cada cop que t’arriba una proposta interessant. I el dia que trobes el temps necessari per estudiar la proposta i t’adones que li has de dir que no, aleshores et pots trobar que la persona s’ho prengui malament.
I busques la manera d’evitar el desastre. Si respons amb laconisme, el risc d’ofendre l’autor és important. Però si detalles gaire les raons de la negativa, el risc augmenta encara més. El llibre potser no és gaire bo, potser no t’agrada, o potser simplement no el veus del tot clar. Pots estar equivocat, però tu ets l’editor i tu decideixes per què apostes i per què no, i pot ser que no vulguis apostar per aquella proposta, que no la trobis amb prou qualitat o interès. Però som en un terreny subjectiu i relliscós. ¿Qui et mana fer de jutge? L’autor no t’ha demanat una crítica literària, sinó una aposta editorial. Per això la resposta sempre s’orienta a l’«encaix» de l’obra en el programa editorial del moment. Els autors ho blasmen, això de l’«encaix», però haurien d’entendre que és la manera de dir-li a l’autor: el problema no és teu, el problema no és la qualitat de la teva proposta, que no sóc qui per jutjar ni m’has demanat que ho faci; el problema és meu, que no disposo del lloc adient per a una obra com la teva. Apel·lar a l’«encaix» és la manera de carregar amb la responsabilitat de la negativa sense emetre un judici crític sobre l’obra.
De vegades, l’editor es troba dient-li que no a un autor a qui ha publicat algun llibre en el passat. Si l’obra anterior era bona, ¿per què em rebutgen ara aquesta proposta? Si ahir era bo, avui també ho sóc… Doncs no necessàriament! Quantes obres mestres d’un autor han anat seguides de textos mediocres! I, d’altra banda, si una editorial es vol mantenir dins uns límits determinats i anar incorporant noves veus, per força no podrà seguir el ritme de producció de tots els seus autors.
Rebutjar un determinat text d’assaig pot resultar dolorós, però sempre és possible al·legar que la temàtica no la consideres del teu interès com a editor, que l’enfocament adoptat no és aquell pel qual apostes, que no et veus capaç de trobar públic lector per a aquell llibre… A Fragmenta, per exemple, hem rebutjat molts textos testimonials (memòries, dietaris…), perquè no és el model de text que volem prioritzar. I això es pot explicar. Com pots explicar-li a un autor que no li publiquis un text apologètic si ets una editorial aconfessional. O com li pots explicar que una obra és massa especialitzada i, en conseqüència, minoritària. L’autor et voldrà entendre o no, però ho pots explicar. Però en el camp de la literatura de creació la cosa és més difícil, perquè en una novel·la, un conte o una il·lustració hi veus talent o no l’hi veus, i això ja és molt més difícil de transmetre. ¿Com ho ha de fer, un editor, per dir-li a l’autor d’un text de ficció que la història que ha creat no la troba prou bona? ¿Com li diu a un artista que les seves il·lustracions no li agraden? I sobretot: ¿com ho diu a aquell autor o il·lustrador a qui no pot enviar una resposta tipus? ¿Com t’ho fas per no ferir l’amor propi de ningú? ¿Per no donar lliçons? ¿Per no ofendre?
Jaume Vallcorba ens va dir fa molts anys, a Inês Castel-Branco i a mi, que no publiquéssim cap llibre per compromís. Que fer-ho era autoenganyar-se i enganyar el lector. Amb els anys, m’he anat adonant de l’encert d’aquell consell. L’editor només pot tenir un compromís: amb l’exigència, amb la qualitat, amb el rigor. És a dir: un compromís de servei al lector.
I, tanmateix, quan un autor ha posat il·lusió i esforços (de vegades, mesos o anys de feina) en una obra i li dius que no, hi patirà. El que l’autor sovint no sap és que l’editor, quan li diu que no, n’és conscient i també ho passa malament.

Ignasi Moreta.  Quan l'editor et diu que no. Al blog: Notes (im)pertinents. 25|10|2016.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada