divendres, 6 de gener de 2017

els pares no existeixen


«Recordava el meu passat i com aquell parany dels adults havia estat durant anys per a mi una autèntica delícia. M'ho empassava tant i d'una manera tan ingènua que l'única vegada en la vida que havia arribat a les mans amb algú havia sigut precisament per defensar l'honor embrutat de Ses Majestats orientals. Jo tenia set anys i per l'escola, fèiem segon de primària, va començar a circular el rumor que els regals dels Reis Mags els compraven els pares i ens els amagaven fins al dia en què apareixien al balcó de casa de manera miraculosa.
[...] De la meua ment infantil se'n va escapar un colp de puny que va anar a parar a la galta del nen que proferia aquelles badomies en l'esplai. Un colp de puny quixotesc i completament suïcida ja que jo era un xiquet amb ulleres de miopia ja pronunciada i probablement el més menut de tota la classe, o almenys molt més menut que aquest Mario maleït que va respondre amb un altre colp de puny dirigit cap a la meua inoperància de xiquet bo. [...] La baralla va concloure quan va arribar un mestre, per descomptat va haver de fer-se valer entre el cercle de xiquets que encoratjaven Mario a deixar-me nafrat. ¿Qué ha pasado?, va dir amb urgència i veu alta. Ha dicho que los Reyes son los padres, vaig dir jo ple de candor i de sang. I recorde que el mestre no va poder contenir el somriure, malgrat la sang vessada.
[...] Però la cosa no va quedar en allò. Dos anys després, per sort ja en un altre col·legi, jo era l'únic xiquet de la classe que no sabia que els Reis eren un frau social en tota regla. [...] Durant la vesprada del dia cinc de gener pujava amb la meua tia Elena al colomer que hi havia sobre la teulada de la casa de la meua àvia i d'on la vista del poble era del tot privilegiada.
[...] La comitiva emergia de la frontera nítida que marcava l'última llum del poble, apareguda de la foscor com en un somni infantil. [...] La casa de l'àvia, on rebíem els nostres regals, era la darrera casa del trajecte per on passava el seguici reial. Aquell any, envoltat d'alguns amics que no volien perdre's la meua ignorància, el rei Gaspar, després d'empassar-se quasi una botella de ginebra sencera per combatre la gelor de gener, va caure del cavall davant els nostres nassos al·lucinats. La meua germana va quedar tartamuda de la impressió durant tres mesos i a mi se'm van endur a dins perquè la meua fantasia no tinguera un final tan etílic. Vaig rebre els obsequis sense reparar en res, estava clar que no anava per a detectiu.
El final d'aquesta història va esdevenir exactament el 22 de setembre de 1980. No és que em va marcar de tal manera el descobriment que la data haja quedat enregistrada amb foc al meu cervell de circumvolucions innocents, és que va ser el dia en el qual Iraq va envair Iran i es va iniciar la guerra entre els dos països. El noticiari de la televisió de les tres de la vesprada, ho recorde perfectament, va obrir amb el titular de l'esclat d'aquella disputa. Jo vaig sentir molt clarament com el presentador es referia al conflicte com a un conflicte a l'Orient Mitjà. Oriente Medio a mi em sonava de seguida als Mags i, si al país dels Mags estaven en guerra, en quin cap entra que poguera ningú fer tot el camí que hi ha fins a Europa i arribar en condicions ací a regalar-nos un fum de coses? Als seus carrers estaven matant-se, això jo ho comprenia perfectament als deu anys. Aquest any no hi haurà Reis, vaig dir amb el rostre compungit mentre dinàvem. Els meus pares van intercanviar un esguard que era també un esglai i amb un colp destre i mortal la meua mare em va dir que tots els regals els havien comprat ella i el pare. Ella i el pare...A partir d'aqueix dia m'interessa la política...»

Joan Benesiu. Gegants de gel. 2a ed. Edicions del Periscopi, 2015. P. 139-143.

*  *  *


Els pares no existeixen. Catorze. 19|12|2016.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada