dimarts, 25 d’abril de 2017

què és la veritat?


[...] Al llarg d’aquesta novel·la ressona la pregunta de Ponç Pilat: «què és la veritat?» Quina és la veritat, si més no, de la identitat personal? Com podem distingir el facsímil de l’original? Com podem conèixer la veritat d’algú, fins i tot d’aquells que estimem i que ens som més pròxims?. Quan torna l’autèntic Martin Guerre, fins a quin punt pot dir que és el mateix d’abans? Amb quin dret pot reclamar els seus drets, ell que va abandonar els altres? El lector actual pot reaccionar amb una certa impaciència davant Bertrande. Per què no pren les coses com li vénen? Per què no se n’aprofita? Ara ens costa acceptar aquest rigorisme moral, però Bertrande no era una dona moderna, i sacrifica la passió a les demandes legals del matrimoni, fins i tot si la felicitat n’és la víctima.
La dona d’en Martin Guerre m’ha recordat Èdip rei, de Sòfocles, amb el qual manté més d’una semblança punyent. En la tragèdia de Sòfocles també hi ha un conflicte d’identitats. Davant la sospita de la veritat que ho trastocarà tot, Iocasta prega a Èdip que ho deixe córrer, que no investigue més: «Què pot témer l’home que viu dominat pel destí i no pot preveure res amb certesa? El millor és viure a l’atzar, com cadascú pugui», li diu. Iocasta reacciona igual que la família de Martin Guerre. Èdip i Bertrande de Rols, en canvi, apareixen com dos éssers aïllats i obstinats en la seua recerca de la veritat.
Èdip, inconscientment, ocupa un llit prohibit. Arnaud du Tilh, en canvi, sabia que estava cometent un frau. Al principi, potser havia pensat de representar el paper uns dies, unes poques setmanes a tot estirar, rapinyar uns diners i desaparèixer. Però el bergant impostor es queda, actua com un espòs i un pare afectuós, i contribueix al benestar de tots. El bergant, doncs, es redimeix, encara que al final és destruït.
Com en Èdip rei, la protagonista s’enfronta amb un dilema que no té sortida. El reconeixement de la veritat representa el deshonor i la destrucció de l’estabilitat personal i familiar. La tragèdia de Bertrande es retalla amb una precisió obsessionant contra el fons d’un món tradicional, rural, basat en una estructura patriarcal molt rígida, situat en la novel·la en un poble dels Pirineus, apartat de les vies principals de comunicació i aïllat per la neu a l’hivern. Un món regulat pels cicles de l’agricultura i les estacions, on mai no passava res, on cadascú tenia el seu lloc i sabia perfectament qui era. En aquest món es va produir el cas Martin Guerre. Janet Lewis aconsegueix un equilibri gairebé perfecte entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual.
Durant el procés judicial contra l’impostor, la incertesa no aconsegueix desvetllar-se, malgrat els nombrosos testimonis, i no s’hauria desvetllat mai si al final no hagués aparegut a la sala del procés, de sobte, teatralment, l’autèntic Martin Guerra, rígid i autoritari com ho va ser el seu pare. Al cap de tant de temps no havia canviat gens ni mica, i jutja l’esposa amb unes paraules ben dures: «L’error en què us vau deixar dur només podia ser fruit d’una ceguesa volguda. Vós i només vós, senyora, sou responsable de la deshonra que ha caigut sobre meu». Bertrand de Rols tria la veritat, però el Martin real la rebutja.
La novel·la acaba abruptament, perquè després de la conclusió del cas ja no hi ha testimonis. No se sap si Martin Guerre se’n va tornar a anar o es va quedar al mas, ni se sap res més de Bertrande de Rols. El final abrupte ens recorda que els fets i els personatges van ocórrer realment. Lewis es veu forçada a especular, però ho fa molt breument, en la frase que tanca el relat.
La dona d’en Martin Guerre és una de les obres mestres de la novel·la breu del segle XX. Ho té tot: intriga, descripció completa d’un món, complexitat moral i social, i un estil clàssic, precís i contingut, sense simbolismes subratllats per donar una falsa sensació de profunditat, sense efusions líriques. La narració s’aguanta per ella mateixa, tota coses, com hauria elogiat De Sanctis. Una mostra d’aquesta concentració i intensitat és l’escena en què el fals Martin Guerra es troba amb Bertrande per primera vegada. Lewis el narra amb una simplicitat homèrica, que recorda el retrobament d‘Ulisses amb Penèlope en l’Odissea.

ENRIC IBORRA. «La dona d’en Martin Guerre, una obra mestra de la novel·la breu del segle XX». Al blog: La serp blanca. 20|12|2014.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada