dijous, 5 de juliol del 2018

perseguir l'escriptor


Per què l'escriptura ens fa perseguir l'escriptor? Per què no el podem deixar en pau? Per què no hi ha prou amb els llibres? Flaubert pensava que n'hi havia d'haver prou: pocs escriptors han cregut més que ell en l'objectivitat del text escrit i en la insignificància de la personalitat de l'escriptor; en canvi, tot i així, prosseguim desobedientment. La imatge, la cara, la signatura; l'estàtua noranta-tres per cent de coure i la fotografia de Nadar; el retall de roba i el floc de cabells. Què és el que ens fa àvids de relíquies? Que potser no ens creiem prou les paraules? Creiem que les deixalles d'una vida contenen alguna veritat afegida? Quan Robert Louis Stevenson va morir la seva mainadera, que tenia mentalitat per als negocis, va començar a vendre tranquil·lament cabells que pretenia que havia tallat del cap de l'escriptor quaranta anys abans. Els creients, els buscadors, els perseguidors, en van comprar prou per farcir un sofà.

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Ed. 62, 2010. P. 14.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada