dijous, 6 de juny de 2019

dies tranquils a wigtown


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Dies tranquils a Wigtown
L'Avenç
Núm. 457, maig 2019
La llibreria més gran d'Escòcia és a Wigtown, un llogaret de mil habitants on s'hi celebra un festival anual de literatura. En un to bonhomiós i alhora flegmàtic, el seu propietari n'explica vicissituds i anècdotes en un llibre que s'acaba de traduir i que se suma al corrent actual d'obres sobre llibreries, biblioteques i clubs de lectura.
D'ençà que el llibre està en perill de desaparició a causa d'una perillosa combinació de ginys electrònics, analfabetisme funcional i desídia del sector públic, han adquirit una certa atracció —entre kitsch i vintage— les històries sobre llibreries, biblioteques i clubs de lectura. En paral·lel, abunden perillosament els artistes plàstics que fan malbé llibres en escultures i performances, sovint a canvi d'una retribució no menyspreable. A les xarxes socials prolifera el subgènere que recull frases absurdes pronunciades en llibreries. Ja ho va escriure George Orwell: «Sempre hi ha pel carrer una gran quantitat de llunàtics no prou greus per ser internats, que tendeixen a gravitar cap a les llibreries». Totes aquestes tendències poden ajudar a entendre l'èxit del diari escrit per l'escocès Shaun Bythell, llibreter de vell.
El 2001, quan tenia trenta-un anys, Bythell va comprar la llibreria més gran d'Escòcia, The Book Shop, situada a Wigtown, un llogaret de mil habitants que amb el temps ha acollit una comunitat de llibreries fins al punt que s'hi celebra un festival anual de literatura. El diari està escrit l'any 2014, quan la llibreria disposava d'un fons de 100.000 volums, dels quals 10.000 es podien adquirir per Internet. Hi sovintegen les observacions econòmiques, socials i psicològiques, però resulten més estimulants els apunts concrets sobre els empleats, la família, la parella, els clients i els veïns del poble en general. La clau, però, no són els fets que conformen l'anecdotari, sinó el to bonhomiós i alhora flegmàtic amb què està escrit, deutor de les narracions campestres de Jerome K. Jerome i Richmal Crompton. L'autor, tan irònic com reservat (ell mateix reconeix que pateix «incompetència emocional»), practica amb agudesa l'understatement i excel·leix a l'hora de descriure accions amb una selecció lèxica tan acurada que li permet prescindir de comentaris.
UN MISTERI NO RESOLT
A mesura que avancem en la lectura de Diari d'un llibreter ens anem preguntant com es pot mantenir un negoci on les xifres de compra són mol més elevades que les de venda (que Bythell inclou de manera sistemàtica). Malgrat ocurrències tan originals com la «subscripció a cegues», aquest misteri no queda resolt, i el lector té la sensació que està llegint literatura fantàstica o bé que l'autor s'ha oblidat d'esmentar un tiet ric i generós. Com tants altres oficis, el de llibreter de vell tendeix a ser absorbit per Amazon, igual com el saber lentament adquirit pels especialistes passa a ser accessible a l'instant a qualsevol usuari de Google. Per sort, de tant en tant s'esdevé algun intercanvi que val la pena consignar, com ara l'adquisició de mil llibres sobre teologia, o l'increment d'una de les col·leccions més preades, els llibres sobre ferrocarrils, que en aquesta llibreria arriben a 2.000 i es mantenen en moviment constant. Mereixen una menció especial els viatges amb furgoneta que fa l'autor per adquirir biblioteques de persones que han mort, o que canvien de casa, o que necessiten diners amb urgència, amb les quals entaula converses sobre els temes més diversos. Shaun Bythell calcula que cada any transporta unes quinze tones de llibres a pes de braços, de manera que no és estrany que acudeixi regularment a un metge de l'esquena.
Un dels atractius de Diari d'un llibreter és la galeria de retrats que ofereix, encapçalats pel de Nicky, l'empleada aficionada a desordenar volums i a rescatar menjar de les escombraries, les simpàtiques i/o descurades becàries o el gat Captain, que viu —com el llibreter— en el pis de dalt de la botiga. Però el millor, de lluny, són els clients: regatejadors empedreïts, perseguidors de l'impossible, autors de preguntes sense resposta i oradors incansables. Abunden els visitants que només aspiren a escalfar-se davant la llar de foc fullejant llibres que no compraran, o bé que demanen llibres que els deixen d'interessar tan bon punt el llibreter els localitza en una estanteria, o que esborren ells mateixos els preus dels llibres i hi afegeixen xifres mòdiques.
Més d'un dels personatges que entra a la botiga no ho fa per comprar cap llibre sinó per estudiar futures compres en línia o per esplaiar-se sobre els seus gustos personals davant els dependents, que no tenen possibilitat de fugir. No és estrany que Bythell acariciï la idea de comprar-se una gorra on s'hi pugui llegir «Se me'n refot». De fet, un dels millors retrats que ofereix el llibre és el d'ell mateix, botiguer discretíssim que de tant en tant es permet algun caprici, com quan va disparar amb una escopeta de perdigons contra un reproductor de Kindle. L'aparell, degudament emmarcat, és un dels elements més visitat de la llibreria.
ANECDOTARI AMABLE
Entre les nombroses anècdotes referides a visitants ocasionals, n'he seleccionat un parell. Una: «Se'n recorda de mi? Vaig comprar un llibre sobre bitlles fa cosa de cinc anys.» Dues: «A les deu ha entrat el primer client, cridant 'En realitat no m'interessen, els llibres; seguit de ?Deixi'm que li expliqui què en penso, de l'energia nuclear». Entre les rareses de l'autor, destaca l'interès a col·leccionar respostes a la pregunta «Necessita una bossa?» Heus-ne aquí dues: «Probablement» i «Desesperadament».
Barrejats entre les saques enviades a correus, les lectures públiques, les citacions d'Orwell, les notes que es troba dins els llibres, els correus que intercanvia amb clients impertinents o les revisions de la furgoneta, Bythell hi intercala títols curiosos que troba a la llibreria: Liquid Gold: The Lore and Logic of Using Urine to Grow Plants, A Guide to the Orthodox Jewish Way of Life for Healthcare Professionals o The Reforming of Dangerous and Useless Horses. Un dels avantatges de l'escassetat de clients és que li permet llegir en hores de feina.
Curiosament, els dies en què se celebra el festival de Wigtown no coincideixen amb les millors entrades del diari, tot i que, com posa el seu pis a disposició dels escriptors convidats, les anècdotes literàries es multipliquen. Tanmateix, Bythell treu més partit de les minúcies quotidianes (les goteres, les jornades de pesca, les obres de millora, el pretendent de Nicky) que no pas dels autors famosos que visiten el poble. El lector de Diari d'un llibreter passa de pressa les pàgines d'actes culturals i es precipita cap a la brillant inanitat dels matins sense a penes clientela, el report de les malalties i les trucades de clients desvagats.
El llibre proveeix trucs que poden facilitar les vendes de llibres de segona mà, però pot resultar plaent a qualsevol lector interessat en el que podríem anomenar «llegir per llegir». No sabria dir si l'humor de Bythell és anglès o escocès, però en tot cas procura somriures amables com només els proporcionen els llibres sense trama. El lector es deixa endur per aquest diari com es pot deixar endur per les anades i vingudes a la plaça del poble, sense pauses ni tensions.
El ritme de Diari d'un llibreter és com el d'una llibreria de vell, lent i elegant, amarat d'una calma que ja comencem a enyorar, igual com enyorem l'era del slow reading. L'editorial Viena s'ha especialitzat en aquests llibres que no atrapem violentament l'ànim del lector, sinó que l'atreuen amb la cordialitat dels vells coneguts, que no ens alteren però tampoc ens avorreixen. Diari d'un llibreter arriba traduït per Mar Vidal, que ha sabut trobar en català el to lànguid i distant de l'original.
______________
P.S.: Jo l'he llegit en castellà (Malpaso, Traducció d'Antonio Lozano); de fet, porto donant la tabarra amb el diari de Bythell des del mes gener. Aquí trobareu totes les referències que n'he fet. 


Fotografia de Caroline McQuistin. The Guardian.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada