dimarts, 1 de setembre de 2020

la vida dels altres


«Cada any lloguem una casa a la vora del mar, i al principi de l’estiu hi anem —amb el gos, el gat, els nens i la cuinera—, i arribem a un lloc desconegut una mica abans que es faci fosc. El viatge cap al mar té les seves emocions cerimonioses, ara ja fa molts anys que el fem, i ens sentim com sempre ens hem conegut en els nostres somnis, emigrants i rodamons: si més no viatgers, amb la sensibilitat aguda d’un viatger. Jo mai no investigo les cases que lloguem, de manera que el castell de fusta amb una torre, l’edifici mastodòntic, la vil·la de Staffordshire recoberta de roses i la mansió del sud s’alcen sota la darrera llum marina amb l’immens atractiu d’allò que ens és desconegut. A la casa del costat ens donen unes claus rovellades per la humitat. Obrim la porta i entrem en un vestíbul fosc o clar, a punt de començar unes vacances: un mes que promet que no ens portarà maldecaps. Però tan o més forta que l’agradable sensació de començar alguna cosa és la d’haver-se introduït en la vida d’algú altre. Jo sempre he fet els tractes amb agents, i mai no he conegut els propietaris a qui hem llogat, però la seva capacitat per deixar un rastre de presències físiques i emocionals és increïble. Naturalment les coses que fem no queden escrites en l’aire ni en l’aigua, però sí que semblen gravades als sòcols ratllats, en les olors i en els gustos amb què s’han triat els mobles i els quadres, i els ambients d’aquestes cases llogades són tan marcats com els canvis de temps a la platja. A vegades, al llarg passadís hi ha una bonança, una puresa i una claredat de sentiments a la qual responem tots. Algú va ser molt feliç aquí, i nosaltres lloguem la seva felicitat juntament amb la seva platja i la seva barca. A vegades l’ambient de la casa sembla misteriós, i continua sent un misteri fins que marxem, a l'agost. ¿Qui deu ser la dona del retrat que hi ha penjat al passadís de dalt?, ens preguntem. ¿De qui devia ser l'escafandre, o la col·lecció d'obres de Virginia Woolf? ¿Qui devia amagar el volum de Fanny Hill dins l'armari de la porcellana? ¿Qui tocava la cítara? ¿Qui dormia al bressol? ¿Qui devia ser la dona que va pintar amb esmalt les urpes de les potes de la banyera? ¿En quin moment de la seva vida ho va fer?...»

John Cheever. «Les cases de la costa». A: Contes. Traducció de Jordi Martín Lloret. Proa, 2007.

2 comentaris:

  1. Benvinguda al Club!

    CHEEVER forever! Gran contista,per mostra aquest fragment de "Les cases de la costa". Misteri ple d´incògnites, qui va viure abans a la casa de la costa?
    Bona traducció d´en Jordi Martín Lloret.

    I.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'escafandre és meu. Me l'hi vaig descuidar, l'estiu passat!

      Elimina