dimarts, 24 de novembre de 2020

avui comentem canto jo i la muntanya balla



 
 
Va, ja sabeu què toca. Som-hi, doncs.


38 comentaris:

  1. Ara, i per rigorós ordre d'arribada, aniré penjants els comentaris que m'heu enviat per correu. Hi procedeixo.

    ResponElimina
  2. A mi no m'ha entusiasmat massa, no obstant, està ben narrada.

    És una història senzilla i entenedora, barrejant la realitat amb la ficció.

    (Dura crueltat del pas de les tropes republicanes amb la mitologia de les dones d'aigua i la fantasia de les bruixes).

    Tot això passant en un espai limitat que és la muntanya.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Potser la trama en si mateixa és senzilla, Maria, però 'l'arquitectura' (l'artefacte, la construcció, no sé com dir-ho), és complexa. Les veus múltiples, la fragmentació de la història...jo pensava, justament, que això en podria dificultar la lectura. Però si dius que és entenedora, és que no t'has perdut mai. No calia patir, doncs. Ho deu haver fet molt bé, la Irene.

      Elimina
  3. La meva contribució, pobra, al llibre Jo Canto I......, és ....

    És un llibre prescindible. Si ens va agradar la Mort i la primavera..... aquest, ni fu ni fa. Si no s'ha llegit l'altre.... doncs es passable. M'hi sobren parts, "la castellana" és pesada.

    També, va massa del davant al darrere, deixa i reprèn, deixa i reprèn.... I en aquest tipus de llibres "fantàstics". Has hagut de llegir molt per collir-ho tot.

    En fi, jo l'aprovo, però no el recomanaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És mol recurrent la comparació entre La Mort i la primavera i el Canto jo, suposo que deu ser per la qüestió dels mites i les rondalles, i perquè la Irene sempre hi fa referència. No dic pas que no, però per a mi, el llibre que hem llegit al club que sempre em fa pensar en La mort i la primavera és Claus i Lucas, de la Kristof. El gran quadern, concretament.

      I després està el tema de 'quin lloc ocupen en la producció de la Rodoreda i de la Solà la Mort i el Canto jo, respectivament'. Aviam, la Rodoreda va passar vint anys barallant-se amb La Mort i no va ser capaç de posar-li mai un punt i final, malgrat intentar-ho dues vegades. Canto jo és la segona novel·la de la Irene Solà. El temps dirà què serà capaç de fer. Acaba de començar. Té molt camp per córrer.

      Elimina
    2. molt recurrent, volia dir

      Elimina
  4. El llibre La muntanya canta i jo ballo, ja fa temps que el vaig llegir, a mi no em va entusiasmar el tema, però reconec que està ben escrit.

    En aquest temps tan anormal, que llegir és dels pocs al·licients que han quedat intactes i dels que pots gaudir, a mi m'ha produït l' efecte contrari, em costa. Vinc a buscar llibres, però jo, que m'ho empasso tot i ràpid i m'agrada quasi tot, ara no, o em torno selectiva o he perdut concentració.

    Espero que aviat torni a gaudir de la lectura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo estic com tu, Emília. Llegir, allò que en diem llegir, llegeixo, però la ficció se m'entravessa, em fa bola. Des del març que no estic per a gaires històries. En tots aquests mesos només he llegit un parell de novel·les, crec. Passa pas re. Va com va.

      Elimina
  5. Primer de tot un plaer poder estar de nou en contacte amb vosaltres.. gràcies Rosa per fer-ho possible.

    Sembla que tindrem continuïtat amb la proposta d’un nou llibre.

    I ara entrant ja en matèria, he de dir que Canto jo i la muntanya balla m’ha encantat..

    L’he trobat original i molt ben escrit.

    L’estructura coral i davant-enrere en el temps està molt ben travat, i que s’incloguin altres elements com animals, forces de la natura.. i que tot tingui un sentit dins el relat ho he trobat molt ben aconseguit.

    L’entorn de la novel·la en un poblet d’alta muntanya amb llegendes i costums; explicant un món petit i tancat també molt bé.

    Els personatges com la Sió, que ha de sobreviure a la mort del marit amb els dos fills, la tragèdia que es repeteix amb l’Hilari, el trio dels dos germans amb en Jaume.. i el final amb el retrobament d’en Jaume i la Mia, tenen molta força i et porten ben bé a dins de la trama.

    En fi, he gaudit molt amb aquest llibre.. en part m’ha recordat, en la part coral, al que vam llegir de la Maggie O’Farrell Aquest deu ser el lloc.

    Ganes de saber la vostre opinió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenim continuïtat garantida per a dos o tres mesos, de moment, perquè m'han comprat (i arribat) uns lots de llibres que havia demanat l'any passat.

      Ignot, d'en Baixauli
      El monstre de la memòria, de Yishai Sarid
      Guillem, Núria Cadenes

      A partir d'aquí, ja ens ho anirem trobant. En general, no soc gaire de tirar plans i el covid m'ho ha accentuat, ves.

      Pel que fa al Canto jo, ja vaig dir l'altre dia que em va costar una mica, al principi, però anava tirant endavant, sense problemes, no és que em perdés, és que no m'acabava de fer el pes. Però, renoi, a partir de la meitat de la 3a part i, sobretot, en arribar a la part IV, quan entren en escena els humans d'ara, tot va fer clic!, va encaixar, i va prendre tot el sentit d'aquest món. Barretada.

      Elimina
  6. El llibre m'ha agradat i molt, malgrat que com podeu suposar m'he perdut una miqueta en mig del aiguabarreig d'històries separades però amb fil comú. Personalment li he canviat la categoria de novel·la o relat curt per la de poema èpic, em sembla més adient amb l'estil en que està redactat en que usa i abusa de totes les figures i llicències poètiques fins al punt que el relat perd una mica la duresa en favor d'una poesia bucòlic-realista, que per cert és excel·lent. He gaudit de la lectura com una abella, libant de totes les flors literàries escampades a cada plana, però m'ha quedat la història una mica en segon pla, potser és per això que en algun moment m'he perdut i no sabia ben bé a qui corresponia la primera persona, de fet, el capítol en castellà encara no sé que hi pinta, no per l'idioma sinó perquè no sé qui és el personatge que parla. I ja per acabar un darrer comentari, el llibre ha estat moltes setmanes entre els més venuts, i me n'alegro, però al capdavall no crec que sigui dels més llegits, és de gran qualitat literària però reconec que és difícil i ja en sé d'algú que ha intentat de llegir-el i no l'ha pogut acabar.

    Salutacions a tothom i desitjant de tot cor que tot això passi i ens puguem retrobar per tornar a escoltar les opinions i punts de vista de tots vosaltres que considero molt valuoses després de cada lectura.

    Fins aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, Manel, mentre el llegia he pensat uns quants cops en tu i t'he imaginat, fins i tot, rebotint el llibre contra una paret. Així que m'ha sorprès (i encantat) el teu entusiasme. M'agrada molt equivocar-me així.

      Ets la segona persona que diu que li sobra la història de l'Eva 'Palomita', l'esperit (deixeu-m'ho dir així) de la nena republicana que va morir mirant de travessar la frontera en acabada la guerra civil i que campa per la muntanya, com les bruixes, els núvols, i la presència de l'Hilari, que també està mort...Tots els que canten, vaja, vius i morts, animals i vegetals...

      I ja que hi som posats, us vull recomanar un còmic, Aquí, de Richard McGuire, tot el que ha passat, al llarg dels mil·lennis, a la sala d’estar de la casa on va créixer. Capes i capes d'històries, com al Canto, jo. Sensacional, aquest còmic, us ho juro.

      Elimina
    2. https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20151120/aqui-richard-mcguire-columna-jordi-punti-4689642

      Elimina
  7. A veure, sobre Canto jo i la muntanya balla, tot i que aviat farà un any que la vaig llegir. Però la vaig llegir dues vegades, perquè em va agradar molt, perquè em va semblar una lectura diferent tant pel tema com per la creació estilística. Dius, Rosa, que a la videoconferència hi participarà l’autora? Fantàstic, li'n felicitaré les excel·lències, que son moltes, però, si en tinc l'oportunitat, li posaré alguna pega.

    Va, seré breu. La lectura de Canto jo i la muntanya balla, d’entrada m’ha traslladat a la infància, però a la infància amb ulls d’adult, que és una sensació molt interessant i intensa. Això de personificar el llamp, els núvols, les trompetes de la mort, l’os, etc., o aquest passatge extraordinari d’El Ball de la Civada (pàg. 166), quan atropella el cabirol, és senzillament brillant. De fet, tot el capítol, guiat pel fil conductor de la cervesa, és una petita joia estilística.

    Quina pega li poso? Doncs que el conjunt el veig com una maionesa un xic mal lligada. Em falla l’estructura del llibre. I el títol no em diu res. Tampoc no em va dir res el títol de la seva altra novel·la, Els dics. Coses per compartir amb l’autora de la novel·la (després de dir-ne les virtuts, esclar).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que soc juganera de mena, Jordi. Aviam, quin títol li hauries posat, tu?

      La muntanya màgica no s'hi val, que ja està pillat!

      Elimina
  8. Hola a tothom,

    Aquest llibre el vaig llegir el mes de gener, vol dir que els detalls els tinc una mica oblidats, de tota manera...

    Em va agradar molt i per diverses raons: pel vocabulari, per l’estructura de les frases, per la natura i les muntanyes que hi son per tot, per com aquests elements han estat testimonis i son els narradors del que va passar, per la poesia que emana, per com l’encaix de totes les veus del puzle que ha creat ens explica una història que es va ordenant al anar avançant…

    A mi em sorprèn com una autora tan jove és capaç de crear o recrear una historia, curta però completa, amb molts matisos i una gran complexitat.

    Em va fer pensar en Solitud de Victor Català per la importància de la natura en la vida de les persones i la valentia de les dones. Em va recordar dos llibres que vaig llegir fa mooolts anys La casa i El escarabajo, tots dos de Manuel Mujica Láinez, on la casa i l’escarbat son els narradors i en alguns moments personatges d’aquestes novel·les.

    Estaré a l’aguait de les noves publicacions de la Irene Solà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo crec que la muntanya de Solitud i aquesta, la balladora, no tenen res a veure. Enteneu-me, al cap i a la fi són muntanyes, sí, però la muntanya de Víctor Català és la Mila mateixa, hi ha una identificació, i en el Canto jo... de la Irene Solà, la muntanya balla al ritme de qui canta a cada capítol. És el lloc per on ha passat tota aquesta gent, i els núvols i les bèsties. Em sembla que no m'he explicat gota bé, què hi farem. Preneu la bona voluntat, que es diu.

      Elimina
    2. La muntanya de la Solà és com la sala d'estar del còmic de Richard McGuire que us he recomanat abans. Cada cop ho veig més clar.

      Elimina
    3. La suma de tot el que hi ha hagut al llarg del temps.

      Elimina
  9. jordi casals24/11/20 14:03

    Hola estimats, a mi m’ha agradat, però ja sabeu que no en podeu fer massa cas per que m’agraden quasi tots, i menys ara que tinc mig cervell de vacances. M’ha agradat la introducció nubolesca, tot i que només m’ha servit per això, d’introducció. M’ha sorprès el llamp, m’ha fet viure la ruda, dura i feréstega vida de muntanya. M’ha descobert els pensaments íntims de un dona, que els homes ens costa tan d’entendre, o potser d’acceptar, com aquells misteris que volem que ho continuïn sent. O potser perquè les nits ens fan vergonya i ens agrada la manega. H sentit pena pels nens castigats i m’he reconegut, botxí de càstigs injustos i remordiments instantanis. M’agraden les trompetes de la mort però no com a premonició. E s necessària?. No m’agrada l concepte de mare oratge per que el trobo posterior al que em fa viure la novel.la L’agutzil té expressions castellanes des de que és agutzil o ja s’havia culturitzat abans?. M’agrada gens, però gens, que l’Hilari sigui mort. era necessari?. Perdoneu però en aquest punt vaig haver de deixar-ho, peó només per una estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això vol dir que hi tornaràs? T'esperem, doncs.

      Elimina
    2. Era necessari que l'Hilari morís. Si no l'arriba a matar la Irene, ho hagués fet jo mateixa. Sense la mort de l'Hilari no hi hauria 'conflicte', la història hauria de parar amb la Sió, no existirien els últims capítols de la novel·la, que són, justament, els que més m'agraden. No existiria la 'culpa' d'en Jaume. Ni el 'perdó' de la Sió. Ni el cabirol que (suposadament, aquí ho deixo) xafa en Jaume amb el cotxe (per aquí sí que no passo, el cabirol s'ha de quedar). A més, no em negaràs que el maten la mar de bé, a l'Hilari, el maten a la muntanya, com al seu pare, i d'un tret, també (tant fa que sigui de llamp com d'escopeta) i tots dos són poetes...conclusió: val més no dedicar-se a la poesia, en aquesta novel·la. Et pelen en un tres i no res.

      Elimina
    3. El PERDÓ DE LA MIA!, volia dir.

      Elimina
  10. Hola tothom! Espero que estigueu tots bé!
    Sobre el llibre, no l’he pogut gaudir gaire perquè m’hi he perdut unes quantes vegades, i hi he trobat “coses” posades allà ... que no venien el cas... o jo no les he sapigut entendre, no li resto mèrits, és una escriptora molt jove i de ben segur que arribarà molt lluny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passa pas re, Dolo. Un altre cop serà. Però potser no amb Ignot, que també té una estructura complexa. Fica't una brúixola a la butxaca, per si de cas!

      Elimina
  11. Ja hi ha arribat de lluny...
    Només cal veure que totes les seves obres han estat premiades. Canto jo...premiadíssima i amb moltes traduccions a altres llengües.

    Imma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això dels premis està molt bé, però també poden ser una arma de doble tall. Vull dir que si fas una arrencada de traca...després les expectatives seran molt altes i quina pressió, no? Clar que si passes sense pena ni glòria, també ha de ser ben fotut. Tot són inconvenients.

      Elimina
    2. Tant de bo no perdi mai aquesta «alegria de narrar» de què parla en Ponç Puigdevall en aquest article

      https://cat.elpais.com/cat/2018/06/07/cultura/1528364499_093075.html

      És el que més m'ha agradat del llibre.

      Elimina
  12. Hola a tothom, espero que estigueu bé.
    Gràcies Rosa per mantenir el caliu de la lectura, i especialment en aquests moments tant complexes que estem vivint.
    Pel que fa al llibre, a mi m'ha agradat molt, esperava impacient el moment d'anar-lo a llegir. L'he trobat molt original, ben escrit, poètic i potser si que m'he perdut una mica en la trama, però he disfrutat de les narracions, en algunes parts poètiques, que ja m'ho compensa. M'ha copsat la capacitat imaginativa de la Irene. En fi que he disfrutat.
    Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, Onte!
      De vegades, quan una es perd, fins i tot caminant per la muntanya, acaba trobant coses inesperades, oi?
      Oi.

      Elimina
  13. M. Dolors Vall25/11/20 10:17

    Aquesta barreja de realitat i ficció no sé dir si m'ha agradat o no.
    La narració és com accelerada, sembla que l'has de llegir ràpid, gairebé sense respirar.
    El fil conductor, segueix la història de la família fins al final, però hi ha tants relats i ficció entremig, que hi ha moments que et perds.
    M'agradarà com em passa amb molts llibres, que les vostres opinions i punts de vista, m'ajudin a valorar coses que en principi no em semblaven importants.
    Pot ser és un llibre que l'has de tornar a llegir?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, ara m'has fet rumiar, M. Dolors. Tens raó, cada llibre marca el seu tempo de lectura, i aquest és ràpid, a tota castanya. Potser, com deia l'altre dia en Puigdevall, en un text que vaig penjar aquí, el ritme és frenètic, i la Irene passa «d’una situació a una altra com si fos un dispositiu d’històries sense final, com si importés més l’acció de narrar que el narrat». Molt ben vist!

      Elimina
  14. jordi casals25/11/20 13:10

    Hola, he tornat una estoneta per fer el xafarder. Teniu raò amb el ritme de lectura. Crec que és un llibre que sd'ha de llegir com truscavem, de joves (i ara potser algún/a també), pujols i turons. em va aturar,sorprès, un remolc que traboca i penso, què s’haen han fet dels carros d trabuc? Potser les bruixes els han amagat per poder-pixar des de d’alt? Per què sempre van de tres ren tres les bruixes i les fades?, Estimada Rosa asessina de Hilaris, m'he tornat massa sensible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És la ficció, home! Si vols te'l ressuscito en un sant moment...I el caso amb una pixapina que se l'emporta a viure a Santa Coloma de Gramenet. Tenen tres fills, una bessonada i un de suelto, el més gran. Tres nois? Dues noies i un noi? Tu mateix. La seva sogra és una mala púa, li fa la vida impossible. És autònom (no sabem si és fuster o té un bar o què), i amb el covid, la cosa pinta molt malament. A l'Hilari se'l veu tristot. De vegades s'estimaria més estar MORT! Hahaha. Dispensa, juro que no m'he pres res estrany. Soc al taulell!

      Elimina
  15. jordi casals25/11/20 13:42

    Rosa, ja veus que t'he fet assassina, peró poc, només amb una s i amb faltes d'ortografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant me fa, jo mato igual!

      Elimina
    2. Bé, ara plego i me'n vaig cap a casa a dinar. Després, uns 10 minuts abans de les set, us enviaré l'enllaç per fer la trobada virtual. Fins llavors!

      Elimina