dijous, 19 de novembre de 2020

merrie melodies


JULIÀ GUILLAMON
Merrie melodies al Pirineu
Cultura|s. La Vanguardia
25|5|2019

Per als qui no van llegir Els dics, Canto jo i la muntanya balla és un llibre únic. Per als que ja n'estaven al cas, una confirmació de talent narratiu, estudi, composició i força lírica. Canto jo i la muntanya balla és un llibre passat per l'art conceptual i la narratologia, que obeeix a un pla, escrit amb un procediment. Irene Solà es preocupa pels problemes de la veritat i la ficció, la història i la vida. En el camp de l'art contemporani i de la narratologia tot són problemes que cal abordar: Problemes de la poètica de Dostoievski es titulava un famós llibre de Mikhaïl Bakhtin, del 1965. Hi ha una part d'exploració i d'exercici. Però no està fet, com passa amb altres experiments, amb lletra morta. Hi ha unes històries i una manera d'explicar-les que corprenen.

Per exemple, en el primer dels cinc apartats en els quals es compon el llibre i que n'és el plantejament. Son quatre talls superposats, que expliquen quatre històries amb quatre narradors. El primer que troba el lector només entrar és la descripció d'una tempesta, explicada pels núvols. La literatura és plena de bèsties que parlen. A Els dics hi sortia una vaca pensadora. El punt de vista dels núvols és una excepcionalitat, que ve d'Aristòfanes. Sobrevolen l'escenari on s'esdevindrà l'acció, creen un joc d'ombres i llums escenogràfic, empaiten el personatge per la vall, i en el moment que treu la navalla, per tallar un nus de pèl i pell d'un vedellet que ha quedat atrapat en una tanca, la navalla crida el llamp que fulmina l'home. En un altre fragment són les trompetes de la mort (un bolet que no es collia fins fa quatre dies, quan es van començar a parlar a la tele), que fan el cor. I és com un aquell episodis de dibuixos de les Merrie melodies, en les quals els mistos d'una capsa o la cafetera i les tasses d'una cuina ballen, passat pel Romancer de Milà i Fontanals, pels contes russos i la tragèdia grega...

 

2 comentaris:

  1. Que bé ho explica en Julià Guillamon.
    Els núvols, les trompetes de la mort, etc.
    Veritat i ficció.

    I.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs haig de confessar que les 50 primeres pàgines m'han costat una mica, i no perquè no tingui tirada a les coses estranyes, que soc galega, jo, i estic molt feta a santas compaña, meigas, lobos da xente, males de ollo e tutti quanti. Però em costava, l'experiment, la veritat. Estava bé, hi havia imatges sensacionals, el llamp i la navalla, les bruixes pixant a les creus, sí, ...però no hi havia manera. Fins que han tingut més protagonisme els mamífers (vius) de dues potes. Caram, noi, a partir de la festa de l'os la cosa ha anat amunt i llavors ja ha estat. Ara sí que sí. Ara li compro tot.

      Elimina