dimecres, 18 de novembre de 2020

polifonia, multiplicitat i intertextualitat


LAURA FABREGAT AGUILÓ
Canto jo i la muntanya balla
Els Marges, núm. 121, Primavera 202, P. 116-129.

Irene Solà (Malla, 1990) va debutar en el camp de la narrativa el 2018 amb Els dics, una obra coral, heterogènia i fragmentària que teixia un exercici d'estil singular i remarcable, motiu pel qual va merèixer l'aclamació de la crítica. Ara, amb Canto jo i la muntanya balla (2019), l'autora ha consolidat un estil propi que se cenyeix a una veu única, original, potent i agosarada, i a una tècnica personal basada en la polifonia, la multiplicitat i la intertextualitat, que ha sabut simplificar i arrodonir oportunament en aquest segon llibre. En definitiva, Solà ha retornat per fer-se sentir i trepitjar amb força el terreny de la novel·lística en llengua catalana.

En una muntanya on tot és possible, gairebé fabulosa, situada a l'espai fronterer de Camprodon, és on transcorre la història de l'obra, que esdevé real i màgica al mateix temps. Real com la natura, les feines agrestes i la salvatgia rural, i màgica com les bruixes, les dones d'aigua, el món oníric i dels difunts, i tantes llegendes meravelloses que ressonen a pagès. Com feia Pere Calders, imbricat en el gènere del realisme màgic, Solà dona veu a persones i també a animals, sense marcar-ne les diferències. Encara més, la seva polifonia és de gran envergadura i cobreix cada capítol d'una nova veu i, de retruc, d'una nova perspectiva, perquè, com ens diu, en el món d'avui, disgregat, líquid i fracturat, no hi ha una sola possible interpretació ni una sola veritat, sinó que cada fet és polièdric, nodrit de moltes capes.

Un dels trets característics de la narrativa de Solà és, doncs, el cúmul de veus, que són múltiples i variades, i també reals i fantasioses, però sempre versemblants: hi ha el relat de la muntanya, dels núvols, dels cabirols, dels ossos, de les bruixes, dels difunts, dels vilatans, de tots els membres de la família principal, i més i més. Són mirades divergents que fragmenten la narració central en diverses subjectivitats, per tal com l'esfilagarsen en diversos fils que retornen, però, a una confluència final. Aquest és, precisament, el mèrit en majúscules de la novel·lista, que aconsegueix travar magistralment una trama híbrida i embullada, que avança fil a fil amb molta paciència, cadència i poesia, fins a un resultat ric, complex i coherent. A més a més, la pràctica de la fragmentació es nodreix de la barreja de registres i veus, opcions narratives, digressions, salts temporals, frases curtes i sincopades, gèneres, intertextos i altre material divers...


2 comentaris:

  1. Intensifico l'ofensiva La muntanya balladora, perquè ahir em vaig adonar que la setmana que ve tocaria fer el club, si ens regim pel calendari antic, el pre-covid, és a dir, darrer dimarts de mes. He perdut la noció del temps.

    Us acabo de concretar els detalls per correu, però es tracta, bàsicament, de que el proper dimarts feu arribar els vostres comentaris sobre la novel·la a l'apunt del dia. Dimecres faríem sarau virtual, un meet de google.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal dir que si voleu podeu anar fent comentaris, no cal esperar a dimarts, claro, claro.

      I els que no sou del club 'físic', però heu llegit la novel·la, també podeu dir el que us passi pel cap, si us ve de gust, claro, claro, també.

      Elimina