Què és llegir i quina relació té amb l’escriure? De jovenets, un noi o una noia llegeixen, s’hi afeccionen, descobreixen un autor, una col·lecció, una manera de fer i volen ser escriptors. L’èxit o el fracàs depèn de moltes coses. De no tenir gaire pressa. De no creure’t que ets molt bo si t’ho diuen. Cal tenir talent i cal treballar: són molts els qui se senten cridats i pocs els escollits. I entre els no escollits hi ha desengany i frustració. De vegades hi ha també una queixa sorda: se senten incompresos. I com que a la història de la literatura i de l’art hi ha casos de gent que no comptava per res i que després són els únics que compten, s’obstinen amb la idea de la posteritat, que els ajuda a seguir endavant.
La idea que tot és fullaraca i que els llibres que realment són bons no els veu ningú, també està molt estesa. S’ha creat una mística del paperet perdut i de l’inèdit espaterrant, sobre la qual s’aguanten moltes botigues de delicatessen literàries.
Hi ha, finalment, i això és potser el més interessant, la relació de l’autor amb l’obra fallida, que és una manera de mirar-se al mirall.
Amb aquestes fustes, Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ha escrit una novel·la que és com el laberint de miralls del final d’El tercer home. Hi veiem, multiplicada, la imatge del mestre, que té un bon nas per descobrir els artistes que valen, però que ell mateix és incapaç d’escriure res. El lector i traductor que indica i motiva. El pintor frustrat. L’escriptor atropellat per la vida. El mecenes estrany que, emborratxat de malditisme, reuneix l’enciclopèdia dels genis desconeguts. Hi ha l’artista extraordinari que no se’n va sortir i que al final apareix en apoteosi de revista literària. L’arxiver i el documentalista que cataloguen i fan seguiments (dues activitats que des de fa anys formen part de l’art contemporani). I hi ha croma, sobre el qual es retallen els personatges, fet de desproporció, incapacitat i plagi. El resultat és una novel·la al·legòrica que s’interroga sobre el paper de la creació i dels creadors en el món d’avui, que era el tema també, del llibre de Baixauli més rodó i que ha tingut més projecció pública, L’home manuscrit (2007), que quan es va publicar va ser un petit fenomen.
La trama principal, la relació entre el mestre, el pintor i l’escriptor, fa arrencar molt bé la novel·la. Que a mesura que va incorporant trames secundàries perd una mica de nervi. La imatge de l’arxiu de les obres frustrades és bona i ho aguanta tot. Hi ha un tret i no saps qui és el mort: potser són tots el mateix personatge. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada