dijous, 30 de setembre del 2021

contra la interpretació



GONZALO TORNÉ
Contra la interpretación
ctxt
Contexto y acción
4|9|2021


Tengo serias dudas de que las novelas se puedan interpretar en el sentido en que la academia emplea el término: como si una lectura atenta o especializada fuese capaz de extraer los principios básicos de los que deducir todo su funcionamiento. Que la agote de manera parecida a como las leyes ópticas suprimen los comportamientos sorpresa en una región de la naturaleza. Las novelas ofrecen conocimiento (a veces incluso sabiduría) pero no entendimiento. Son un pedazo de “mundo” arrojado allí, chorreando de confusión, complejidad y ambigüedades. Conocemos la novela porque la hemos atravesado (y nos palpita en el cerebro) pero no por eso la entendemos. También conocemos algo más de un país cuando pasamos una semana allí, pero, ¿lo entendemos? ¿Qué supondría entender un país? ¿No sería un propósito tan absurdo como entender la vida, contenerla en un discurso o en unas leyes?...

 

Aquí, la resta de l'article.


dimecres, 29 de setembre del 2021

com anell al dit

 

En aquesta sessió, el reconegut escriptor Richard Ford, guanyador dels premis Pulitzer i Princesa d’Astúries, conversarà per videoconferència amb l’escriptor Borja Bagunyà al voltant de la seva trajectòria literària i de la seva particular mirada sobre el context polític i social actual. 

Considerat un dels escriptors nord-americans més importants de la seva generació, Richard Ford ha dut a terme a través de la seva obra una crònica social i moral de la societat nord-americana dels darrers temps. Amb una obra que incideix en la mirada crítica sobre els Estats Units, els seus llibres s’han convertit en referents de la narrativa nord-americana contemporània. És autor, entre molts altres, de la sèrie dedicada al personatge de ficció Frank Bascombe, El cronista d’esports (Empúries i Anagrama, 1990), Acció de Gràcies (Empúries i Anagrama, 2008) i Francament, Frank (Empúries i Anagrama 2015) i del darrer recull de contes Lamento lo ocurrido (Anagrama, 2019), obres que l’han consagrat com una de les veus narratives més importants del panorama literari actual.


Richard Ford participarà a l'acte per videoconferència. 
DATA I HORARI
El 30 de setembre del 2021
18.30 - 20.00

 CCCB


dimarts, 28 de setembre del 2021

avui, primera trobada de la temporada (rima fatal inclosa)

 


Avui, a les set del vespre, a l'exterior dels nostres estudis


Addenda 29|9|2021



dilluns, 27 de setembre del 2021

canadà, segons sam abrams



 

diumenge, 26 de setembre del 2021

escriure sobre nens i no ser pare


«Cualquiera que haya escrito alguna vez una novela, un cuento o un poema y haya tenido ocasión de conversar sobre su obra con un lector entusiasmado o simplemente interesado, conoce la sensación de incomodidad que producen los intentos del lector de descubrir las conexiones que vinculan el relato con una supuesta «fuente», como modo de iluminar los procedimientos que transforman la vida en arte, o bien de reducir un acto de creación a algún problema de diseño industrial.
En mi caso, con frecuencia esta investigación se centra en el poderoso tema de los niños y, de modo más acusador, en cómo puedo yo escribir sobre ellos en tal o cual sentido sin tener ni haber tenido nunca un hijo.
Con frecuencia, a mi interlocutor ocasional le resulta sorprendente que pueda escribir de modo convincente sobre niños; aunque la mayoría de las veces la sorpresa no se expresa como halago, sino con un desconfiado tono de sospecha cuyo espíritu es que o bien tengo hijos (en otro condado, tal vez) y me niego a reconocerlo, o bien es forzoso que alguien con autoridad en la materia se avenga a examinar de cerca mis pequeñas invenciones para garantizar que son en realidad tan acertadas como parecen.
Por mi parte, procuro sentirme feliz ante tales cuestionamientos. Después de todo, un extraño ha leído o parece haber leído al menos una parte de alguno de mis libros y haberse conmovido, por lo que le estaré siempre agradecido. Con la misma facilidad, también él o ella pudo haberse conformado con ver Seinfeld. Y en la mayoría de los casos me limito a tratar de sonreír, de reír entre dientes y balbucear algo en el sentido de que yo también fui niño, y si esto no funciona digo algo sobre la cantidad de niños que hay por doquier para observar y estudiar y que mi oficio jamesiano consiste en ser un buen observador. Finalmente, si todo esto sigue siendo insuficiente, digo que si tan difícil fuera escribir sobre niños, yo sería el menos capacitado para hacerlo, pues no soy más listo que el resto de la humanidad.
[...] A veces, si me siento presionado o molesto, estoy a punto de decir directamente: Estos pequeños cabrones son invento mío. Eso es todo. Demándeme si quiere. Pero casi siempre una extraña contención me devuelve a mis explicaciones anteriores. Simplemente hay en mí cierta delicadeza que me impide decir:«Estos personajes son inventados; es imposible seguir sus huellas como la de los conejos hasta sus madrigueras. No se los encontrará ahí ocultos.» Es como si defender la invención y su frágil y maravillosa eficacia fuera poco delicado, poco elegante...»

Richard Ford. Flores en las grietas. Autobiografia y literatura. Traducció de Marco Aurelio Galmarini. Anagrama, 2012. P.187-188.

dissabte, 25 de setembre del 2021

afganistan

 

 

Fa uns dies corria per la xarxa aquesta imatge, l'autoria de la qual s'atribuïa a la Shamsia Hassani, grafitera i professora de la Universitat de Kabul. «Si compartimos, le estaremos dando voz a todas las mujeres afganas que están viviendo en el puto infierno», deia el missatge que acompanyava la foto. I es va fer viral, és clar. Els humans som molt solidaris, representa. L'única pega és que la grafitera afganesa no hi té res a veure. «This is NOT my artwork», va haver d'aclarir la Shamsia al seu compte d'Instagram
Al final va i resulta que la imatge original, la que teniu a continuació, forma part d'una campanya publicitària de la revista txeca Reporter Magazine, i que l'autor és el fotògraf Pavel Hejný. La bona voluntat no hauria de fer perdre el rigor.

 


divendres, 24 de setembre del 2021

una de freda


ROBERT SALADRIGAS
Travessar línies
Cultura|s La Vanguardia
11|9|2013

Richard Ford ha tornat a assumir el repte d’escriure una novel·la d’alt voltatge. Aquí relata l’atzarosa vida de Dell, i ho fa amb certa fredor

Resulta que al cap d’un cert temps, uns set anys d’ençà de la publicació de l’últim –i gruixut– volum de la trilogia dedicada entre el 1987 i el 2006 a Frank Bascombe –El cronista d’esports, El Dia de la Independència i Acció de Gràcies– l’autor del sud dels Estats Units Richard Ford (Jackson, Mississipí, 1945) ha tornat a assumir el repte d’emprendre una obra d’alt voltatge. Es titula Canadà. Simplement això, Canadà. És un relat que flueix calmós, amb ritme lent, a través de mig miler de pàgines i seixanta vuit capítols d’impressió atapeïda, des de les terres de Montana i Dakota del Nord fins a la província de Saskatchewan, a les praderies centrals canadenques. Paisatges al nord dels Estats Units que no es despleguen acollidors davant d’un narrador meridional que abans havia aconseguit identificar-se amb les peripècies d’un paio ancorat –vint anys de la vida de Frank Bascombe– a la zona costera de Nova Jersey. Amb l’últim Ford que recordo haver fruit és amb els textos autobiogràfics i literaris que l’editor Herralde va recollir amb el títol Flores en las grietas (2012).
Canadà, però, és diferent fins i tot de les obres considerades importants de Richard Ford. Des del principi, quan llegim amb certa sorpresa que ens agafa desprevinguts: “Primer de tot explicaré allò de l’atracament que van cometre els nostres pares. I després els assassinats que van venir tot seguit” esbrinem que la veu que ens arriba pertany a un noi de quinze anys, Dell Parsons, que al costat de la seva germana bessona dizigòtica, Berner, viu les seqüeles de l’atracament comès pels seus pares, ell un exaviador militar i ella una mestra de caràcter dèbil.Tots dos són presos, jutjats i condemnats. La mare se suïcida a la presó. Els nois es queden desprotegits. Berner desapareix. Una amiga de la mare ajuda Dell a passar la frontera canadenca –un salt fàcil de fer, el 1960– i acceptar la tutela del seu germà, un individu de biografia tèrbola, sense escrúpols i tacat per la sang dels seus perseguidors. El que el tal Arthur Remlinger ensenya a Dell Parson és una cosa tan senzilla com que un cop has trepitjat i travessat certes ratlles (visibles o no) perds qualsevol opció de fer marxa enrere. Avala la lliçó amb la seva pròpia vida. Ni tan sols no és el mateix ésser ciutadà nord-americà que canadenc. Els dos països semblen iguals –mireu-los amb la fondalada del Niàgara entremig–, però Nell aprèn que són diferents. Ho tindrà en compte sempre més. Un altre país imposa una altra vida. Aquesta és la teoria ben segur que certa del narrador, pletòric de sentiments humanistes, quan, cridat per la seva germana en risc de mort, una fràgil i devastada criatura que només ha vist tres vegades en cinquanta anys, va a reunir-s’hi en una cafeteria de Minneapolis amb l’esperança d’arribar a experimentar una rampell de compassió –si més no tardana– per Berner i per si mateix.
El drama familiar Dell l’explica amb tot detall mig segle més tard, a punt de jubilar-se de professor d’institut amb seixanta-sis anys, casat amb una canadenca i sense descendència. Vaig llegir la història amb la calma que requereix, durant les vacances d’agost. Vaig procurar entendre el valor de les paraules que Ford fa sortir dels llavis de Dell Parson, assumir amb ell la seva complicitat en l’assassinat dels dos rastrejadors ianquis a les mans de l’incommovible Remlinger. Actes de real i absoluta supervivència, sense el component grotesc que va tenir l’atracament perpetrat per Bev Parson i Neeva Kamper en un banc de Dakota del Nord a canvi d’un botí esquifit, ridícul. Però el que trobo més inesperat és que a cap passatge el relat de Parson –inspirat pel puixant talent realista de Richard Ford– no ha aconseguit l’objectiu de commoure’m. Ni tan sols de produir-me alguna lleu, esbiaixada esgarrifança.
No he d’objectar res a la carcassa de la novel·la, que respon a l'exigència de la seva pròpia ambició. No se m’acut al·legar res a la textura dels personatges i a la singularitat del llenguatge. I doncs, què? Només una sensació intraduïble de sequedat emocional. Només això. |


dijous, 23 de setembre del 2021

#metoo


ROMINA MONTEVERDE
Encuesta revela que el acoso sexual en las bibliotecas es más común de lo que se pensaba
Tekcrispy
3|9|2021

Comparadas con los callejones que suelen asociarse al acoso sexual, las bibliotecas académicas parecen muy aburridas para ello. Sin embargo, una encuesta, – la primera de su tipo-, revela que, contrario a lo que muchos creían, estos lugares suelen ser escenario frecuente para este tipo de violencia.

Los investigadores de CU Boulder, William & Mary y Radford University, descubrieron que la mayoría de los bibliotecarios académicos son víctimas de acoso sexual en el trabajo. Sus hallazgos, publicados en la revista College & Research Libraries, revelan también que la mitad de estos comportamientos son perpetrados por sus colegas, y la otra mitad por parte de los usuarios.

Una encuesta inspirada en el movimiento #MeToo
En general, la evidencia anecdótica de acoso sexual en las instituciones académicas es muy escasa. Por tanto, tampoco se ha explorado lo suficiente como para dar por sentado que se debe simplemente a que no ocurre.
Inspirada en el movimiento #MeToo, la autora principal, Candice Benjes-Small, jefa de servicios de investigación de las bibliotecas William & Mary, decidió explorar el tema junto con Jennifer Knievel, bibliotecaria de CU Boulder que se ha dedicado a investigar el acoso sexual, la gestión y el liderazgo en bibliotecas académicas.
Pero la mención del movimiento va más allá de una inspiración por tendencias. Las confesiones e investigaciones derivadas de #MeToo hicieron ver al mundo cuántas diferencias existen respecto a lo que es el acoso y la agresión sexual. Incluso a estas alturas del siglo, muchas personas siguen creyendo que ciertos comportamientos que las han hecho sentir incómodas son aceptables aunque no tiene por qué ser así.
Por esta razón, las investigadoras descartaron la definición legal y usaron una versión complementada; esta incluía comportamientos inapropiados de naturaleza sexual y que resultaban traumáticos para quienes eran el objetivo.
La mayoría de las bibliotecarias sufre acoso de sexual en su trabajo
La encuesta se diseñó precisamente para medir su prevalencia e identificar a los grupos de riesgo. 613 personas distribuidas en diferentes partes de Estados Unidos respondieron las preguntas planteadas proporcionando información inédita sobre el tema.
Los resultados mostraron que 78 por ciento de las bibliotecarias que trabajan en estas instituciones han experimentado acoso de género. Asimismo, 64 por ciento afirmó haber experimentado comportamiento seductor por parte de los usuarios y 35 por ciento afirmó haber sido víctima de agresión sexual.
Particularmente, las mujeres más jóvenes que pasaban más tiempo con los clientes a diario eran más propensas a experimentar acoso de género, comportamiento seducto y agresión sexual.
También hubo diferencias notorias entre el riesgo de los trabajadores dependiendo de la institución. Quienes trabajaban en bibliotecas de universidades públicas tenían más probabilidades de sufrir acoso sexual que los trabajaban en instituciones privadas.

Se necesitan mejoras en las políticas de comportamiento dentro de las bibliotecas

De modo que, al igual que las personas que trabajan en negocios nocturnos, restaurantes e incluso en enfermería, las personas que trabajan en bibliotecas también están propensas a ser objeto de acoso sexual. Curiosamente, en todos estos campos los clientes siempre esperan que quienes los atienden sean personas educadas, amables y atentas bajo cualquier condición.

El problema es que, entre ciertos grupos, existe una tendencia a malinterpretar la amabilidad con el ofrecimiento de carácter sexual. De hecho, otra investigación revela que es mucho más probable que los hombres confundan la amabilidad del sexo opuesto con el interés sexual.

Quizás educar tanto al público como al personal respecto a los comportamientos adecuados e inaceptables dentro de las bibliotecas podría reducir los eventos. Y si bien las causas son muy complejas y variadas, esto podría funcionar al menos cuando están asociados a malentendidos.

 

#MeToo in the Academic Library: A Quantitative Measurement of the Prevalence of Sexual Harassment in Academic Libraries


dimecres, 22 de setembre del 2021

dimarts, 21 de setembre del 2021

contra les obres completes


La semana pasada me regalaron las obras completas de Elizabeth Bishop. Fue una sorpresa de lo más linda: hace años leí un poemario delgado que llevaba su nombre en la portada y, pese a mis ganas, nunca me volví a cruzar con ella en una  librería. Mientras daba las gracias, me pillé sosteniendo los tomos con las dos manos y confirmando que más allá de los poemas de la escritora gringa, esos ladrillos eran otro ejemplo de una costumbre editorial aburridísima, que huele un poco a réquiem y otro poco a naftalina.

Las obras completas suelen tener tapas gruesas, un papel que en nada se parece al común y corriente —por lo general es delgado, casi de biblia, pero también los hay más gruesos, como si el gramaje extra fuera un gesto de respeto—, además de un diseño de cubiertas sobrio y solemne. Como suele pasar es estos casos, miré los libros con curiosidad, aunque las dos palabras del título eran tan poco eróticas que no dejaban ni un centímetro a la imaginación: Obras. Completas.

Para colmo, la literatura de Bishop —ligera y amigable, escrita para ser leída a sorbos, picando por aquí y por allá como en una sobremesa brasileña— era el opuesto a la pesadez de esos volúmenes. Cualquier obra completa trasluce sus ansias por entrar al panteón de la literatura, pese a que ya se sabe que ese lugar no es más que un cementerio decorado por eruditos y alcaldes en busca de efemérides. Suelen ser libros difíciles de tomar, objetos contundentes e ideales para  impresionar a las visitas más que para echarse a leer sobre un sofà un domingo por la tarde. Supongo que los que tienen la mala suerte de acercarse por primera vez a, por decir algo, Alejandro Rossi, Clarice Lispector o Nicanor Parra a través de sus obras completas, lo hacen como los visitantes de un museo que frente a un cuadro consagrado —La ronda nocturna o El boxeador de Camilo Mori— confirman la imposibilidad de observar con soltura lo que ha sido aplaudido hasta el calambre.

De paso, la zarandaja de las obras completas lleva directo a una pregunta que no logro responder, pero que tampoco me puedo quitar de la cabeza: ¿por qué alguien leería todo lo que ha publicado un escritor? Sinceramente no se me ocurre. Incluso los mejores tienen textos de sobra y algunos de mis favoritos cuentan con más páginas malas que buenas. Hace varios años, un amigo me dijo que a los escritores o a los artistas hay que juzgarlos por sus obras buenas, y el asunto siempre me ha parecido una verdad revelada. Tal vez por eso las obras selectas o escogidas sean un camino algo más digno si se quiere canonizar a un autor —tampoco imagino por qué alguien lo haría, a no ser que tenga un Vaticano mental—, pero los libros sueltos e independientes, humildes y libres en su singularidad, al menos permiten leer del modo más alegre posible que conozco, es decir, sin mucho respeto.


Gonzalo Maier. «Contra las obras completas». A: Leer y dormir. Minúscula, 2021. P. 71-74.


dilluns, 20 de setembre del 2021

en un lloc solitari


SERGI SÁNCHEZ
En un lloc solitari
elPeriódico
17|9|2013

¿Què es pot dir d'una novel·la tan preciosa? El lloc comú de l'obra mestra o el llibre definitiu fa el ridícul quan s'intenta qualificar, sí, les ambicions d'un text tan monumental com un país desert. ¿Que per què es titula Canadà? Si pensen en Xanadú o Xangri-La quedaran decebuts, perquè la visió que ofereix Richard Ford del Canadà no és precisament la del somni de la terra promesa o el paradís perdut que somiaven els immigrants que arribaven al Nou Continent. És un lloc on escapar-se, on tornar a començar i reinventar-se, però és tan salvatge i inhòspit com l'Amèrica profunda. O com la veu desolada d'un vell que passa revista a la seva experiència vital, que mira per la ullera de llarga vista i amaga en els seus ulls el moment just en què tot va canviar, el moment en què els seus pares van atracar un banc i van convertir els seus fills bessons en el yin i el yang d'allò que anomenem vida.
La veu de Dell Parsons ens explica la història de la seva adolescència des de la saviesa de qui està a punt de fer els 70 anys però, malgrat tot, ho explica com si en tingués 16, amb una modulació tan subtil del llenguatge, amb una prosa tan precisa i d'una maduresa tan innocent, tan plena de presagis i a la vegada tan temorosa del futur -com si encara hi pogués haver un futur per als pocs personatges que conformen el paisatge de la novel·la-, que sembla impossible que el que estem llegint sigui possible, estigui imprès en paper. La veu de Dell -primer analitzant la dissolució de la seva família, abans i immediatament després de l'atracament, insistint en la relació amb els seus pares, a entendre per què estaven junts i van fer el que van fer; i després en el seu breu exili al Canadà, a prop de la frontera, amb la violència trepitjant-li els talons, i la soledat pujant-li com la febre, i una altra figura paterna prement el gallet de la desgràcia- vol aprendre dels errors dels adults, però no ho pot fer. No ha pogut, com es demostrarà en un epíleg commovedor, el millor que ha llegit aquest crític en molt temps.
A la segona part de Canadà fa la impressió que Ford es treu un parell de deus ex machina de la màniga amb l'objectiu d'establir nexes d'unió, paral·lelismes i forçar l'aparició del costat fosc d'Arthur Remlinger, el benefactor de Dell en el seu asil canadenc, un personatge una mica sui generis. És només una impressió, donat que tota aquesta secció sembla una posada en escena perquè el Bé i el Mal purs s'enfrontin davant els ulls de Dell, i que la seva vida posterior -i els seus propis errors- estigui tan marcada per aquell episodi com pel de l'atracament comès pels seus pares.
EMOCIÓ / La prosa detallista de Ford pot fer-nos pensar que Canadà és una novel·la lligada als fets, però la intangibilitat de les emocions mana. I quan comencem a trobar a faltar Berner, la germana bessona de Dell, i ens preguntem per què Ford l'ha acomiadat prematurament del relat, la novel·la la recupera, l'abraça, la besa amb tanta calidesa que resulta difícil imaginar-se com les paraules poden ser capaces de tanta delicadesa sense ser sentimentals. Als que pensin que Ford s'havia passejat pel cim amb la trilogia protagonitzada per Frank Bascombe -en especial El periodista deportivo i El dia de la independencia-, Canadà els farà canviar d'opinió.


diumenge, 19 de setembre del 2021

xapa i cultura

 



dissabte, 18 de setembre del 2021

tolstoi per rail


NÚRIA ESCUR
A quina estació de tren va conèixer Anna Karénina el seu amant, el comte Vronski?
La Vanguardia
23|8|2021

La gran novel·la de Lev Tolstoi és un mirall on es reflecteix la importància social que va tenir la línia de ferrocarril entre Moscou i Sant Petersburg. Com va canviar la vida i costums dels seus habitants, com els va afectar en les seves relacions. El tren, a Tolstoi, li serveix com a símbol d’amor (però també de desesperació) en moltes de les seves obres.
Paral·lelament, sempre va estar unit a la seva vida. De fet, ja octogenari, Tolstoi arriba, penosament, fins a la petita ciutat ferroviària d’Astapovo, malalt de pneumònia. Aquí el cap d’estació, que el reconeix com el llegendari autor que és, li habilita un llit on, finalment, mor el 14 de novembre del 1910 envoltat del seu metge i d’algun dels seus seguidors.
No és l’únic autor rus que marca tràgicament l’escenari d’una estació de ferrocarril. El 15 de juliol del 1904, per exemple, el cadàver d’un conegut escriptor rus arribava a Moscou ficat en un vagó de tren refrigerat que s’utilitzava habitualment per transportar ostres.
Era el cos d’Anton Txékhov, entre blocs de gel.
Tornant a Anna Karénina, una de les escenes més impactants de la novel·la de l’escriptor descriu la seva enigmàtica protagonista arribant a Moscou per mediar en la crisi conjugal del seu germà. Durant aquest primer viatge, al tren, entrarà en conversa amb la mare del comte Vronski, l’home que canviarà per sempre el seu destí.
I és a l’estació de Nikolevski, al nord de Moscou, on els amants es veuen per primer cop. Aquest serà l’escenari principal dels conflictes i les passions, amb el viatge com a metàfora de la vida. Unes quinze hores de trajecte i 650 quilòmetres separaven les dues ciutats.
També el món ferroviari de la novel·la va donar molt joc en la seva versió cinematogràfica. Les rodes motrius del tren, els primers plans de les bieles i manetes en moviment incrementaven el suspens. En dues ocasions, almenys, les imatges són premonitòries de la mort. Perquè al final, Anna Karénina (magníficament vampiritzada per una espigada i mandibular Keira Knightley) se suïcida en aquest decorat.
Neva. Una simple estació de tren.
Així és com a Anna Karénina l’amor es vincula al tren, però també la mort. En l’escena del suïcidi el director dona protagonisme als decorats: el tren al qual es llança Anna és el mateix tren d’attrezzo amb la testera coberta de neu que ha aparegut en l’escena de la feliç trobada a l’estació. Prefereixen que parli la imatge en lloc de la paraula.
Altres actrius van donar vida, a la pantalla, a l’heroïna russa. De Greta Garbo a Vivien Leigh, passant per Sophie Marceau o Nicola Pagett en la versió de la BBC en una sèrie del 1977, totes van voler traslladar al públic el neguit que es desprèn d’aquest sotragueig constant, en un tren, que va des de Sant Petersburg fins a Moscou, i que encarna una de les tragèdies amoroses més boniques de tots els temps.

Llegiu també: El tren Lev Tolstoi: de Moscou a Helsinki.


divendres, 17 de setembre del 2021

un llibre i la desgràcia


«Corria l'hivern del noranta o el noranta-u, a la ciutat de Nàpols, trasbalsada pel terratrèmol, en una obra del pla d'emergència municipal. Paga, vint-i-cinc mil al dia. Tenia trenta anys i un rastre de desapareguts darrere meu, una multitud, anys de lluita, de noms, i enlloc on tornar.

Molts dels meus companys es clavaven agulles a les venes, perquè el vi mata massa a poc a poc i ells tenien pressa. Jo era incapaç de fer com ells. Al vespre tenia el cos massa cansat per exigir-li encara més. El que necessitava eren llibres que pogués aguantar amb la mà, com si fossin gots, i submergir-m'hi fins que arribava al final de la línia. Céline, un malparit mereixedor de la paperera, el vaig trobar a terra, damunt d'un llençol estès a la vorera, entre altres llibres de segona mà.

Viatge al fons de la nit. A veure què en saps tu, Louis-Ferdinand, d'aquest vagó de bestiar que ens porta a nosaltres com a càrrega, que ens ha dispersat i ens ha dividit en putes i presos.

Als trenta anys em semblava que ja coneixia la vida, només buscava una mica de companyia. I la trobava als llibres, que a vegades també em feien enrabiar. En vaig llençar molts a les escombraries: en pocs passos, del llençol a la paperera. Eren molt barats, els obria i al cap d'unes quantes pàgines els llençava. Aquell munt de pàgines podien resistir un lector que volia atontar-se i barallar-se a cops de puny amb les restes dels escrits d'uns desconeguts? Et toca a tu, Louis-Ferdinand, aquests són els teus dos-cents passos, des d'aquí fins a la parada, allà on hi ha aquella pila de deixalles que s'enduen quan volen.

Però no va anar així: el vaig llegir fins a l'última ratlla, i després sí, el vaig llençar a les escombraries, però per amor, per no haver de compartir amb un altre jo, més endavant, la temptació d'una relectura.

Ja no vull saber per què aquell llibre va significar la meva desgràcia l'hivern del terratrèmol, a l'obra i a les disenteries de la ciutat, que buidava el ventre pel carrer. No vull saber res del meu jo d'aleshores, i un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies...»


Erri de Luca. El més i el menys. Traducció d'Albert Pejó. Bromera, 2017. P. 31-32.


dijous, 16 de setembre del 2021

l'obra i la vida

 

Font: Paper de Vidre @Paperdevidre

Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall, 2021.


dimecres, 15 de setembre del 2021

el canadà de richard ford


TONI SABATER
El 'Canadà de Richard Ford
CulturPlaza
23|3|2021

Ben lluny de certes pomposes gènesis literàries segons les quals determinats autors ja venien com a escriptors pràcticament des del seu naixement, i ens relaten sense massa pudor com gaudiren i s’enlluernaren amb la lectura –als dotze o tretze anys d’edat– de la Divina Comèdia o de l’Eneida, el nord-americà Richard Ford (Jackson, Mississipi, 1944) mai no ha tingut cap intenció d’ocultar que fins als dèsset o díhuit anys essencialment no havia llegit res. 
És probable que l’absència d’eixa mítica condició de lector voraç i precoç, tot alhora, precisara d’un moment fundacional que d’alguna manera compensara aquella pèrdua, i Ford va trobar-lo. Orfe de pare i adolescent conflictiu i diplomat en robatoris, bregues o carreres de cotxes, en un parèntesi de calma (sens dubte particularment agraït per sa mare) va decidir alternar un treball de circumstàncies amb els estudis superiors, i va triar cursar la carrera de Dret. Però uns dies abans dels primers exàmens, al jove Richard Ford van furtar-li del cotxe la totalitat dels llibres que amb esforç havia pogut pagar-se i que precisava per a eixes proves. “I llavors em vaig preguntar si realment volia fer allò que estava fent. Era com si el destí em donara una segona oportunitat. Va ser una cosa irresistible, un moment alliberador”. Eixa segona oportunitat amb les dosis oportunes d’il·luminació i revelació era el somni –perquè aquell jove ja havia començat a llegir amb passió– de fer-se escriptor. 
Sis anys després publicava sense pena ni glòria la seua primera novel·la, A piece of my heart (1976), i poc després la segona, The Ultimate Good Luck, rebuda amb la mateixa indiferència. Raonablement decebut de la literatura com a dedicació a temps complet, decidix dedicar-se al periodisme esportiu durant una llarga temporada en la revista Inside Sports. I quan eixa publicació va tancar, Ford oferirà els seus servicis a la mítica Sports Illustrated, que afortunadament va rebutjar-los. Eixa negativa serà l’esperó que necessitava per a tornar a la ficció, i ho farà en bona part aprofitant la seua experiència laboral amb la creació del personatge de Frank Bascombe, un escriptor fracassat convertit en periodista esportiu. The Sportswriter (1986) serà, a més de l’obra que el consagrarà, la primera novel·la de la trilogia que es completarà amb Independence Day (1995) i The Lay of the Land (2006), totes protagonitzades per eixe Frank Bascombe que també tindrà presència en les quatre nouvelles que componen Let Me Be Frank With You (2014).
Però probablement siga Canadà (Anagrama/Empúries, 2013) el llibre més ambiciós i depurat d’entre els que componen la no massa prolífica obra de Richard Ford. Publicat en 2012, Canadà està estructurat en tres parts intencionadament desiguals. Les dos primeres abasten els fets essencials i la darrera és molt més curta i servix com una sort de coda i recapitulació. La novel·la s’inicia amb una revelació trepidant (“Primer parlaré del robatori dels nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard”), i eixa confessió actua com a pòrtic per a mostrar-nos la família del molt jove Dell Parsons, formada per ell, la seua bessona Berner i els pares. 
La primera part retrata el món d’eixe adolescent de quinze anys en l’anodina ciutat de Great Falls, les inquietuds pròpies de l’edat que sacsegen els bessons o tots els indicis que els fan detectar la imminència del desastre: les tèrboles relacions del pare (una presència entranyable per una altra banda) amb personatges perillosos i negocis obscurs, la fredor i el desvaliment de la mare o les dificultats econòmiques que convergixen en un matrimoni naufragat i en una fugida cap avant que es consuma en l’atracament per part dels dos d’un banc i la posterior detenció per la policia, que conclou amb l’immens estupor dels dos jóvens abandonats i sobtadament òrfens en una casa desolada i una ciutat hostil.
La segona part és el relat de la nova vida del protagonista Dell, portat al Canadà per una coneguda de la família en una sort d’exili o fugida per tal d’evitar l’entrada a l’orfenat. Eixe canvi radical de vida implicarà l’aparició de nous personatges, noves circumstàncies i fets que esdevindran determinants, i que es matisaran i rebran la dosi pertinent de serenitat en la tercera part, molt més breu que les dos anteriors, i que s’escriu des del present d’un Dell Parsons ja sexagenari, professor jubilat de literatura resident al Canadà.

En conjunt, Canadà presenta una estructura circular que constituïx una proesa tècnica a l’abast de ben pocs escriptors. Eixa circularitat està dominada de dalt a baix per la personalitat marcada del protagonista, però les aportacions dels secundaris resulten essencials per a entendre este autèntic tractat de la incomprensió, de les veritats amagades, de les càrregues de profunditat que subjauen en qualsevol família i que ballen en un èter imprecís, sempre a punt per a la detonació.

Hi ha en el personatge principal l’eco remot del Huckleberry Finn de Twain mesclat amb la misantropia del Caulfield de J. D. Salinger, tota una sèrie de fonts que brollen de la millor narrativa nord-americana i que el talent de Ford compendia sense histrionismes, navegant calmadament per la seua prosa serena i pulcra, a vegades excessiu en les descripcions però sempre brillant, amb les dosis exactes d’ambigüitat (tot eixe estupor per la vida i per les molt particulars circumstàncies de la seua vida que Dell Parsons mai deixa de sentir) que permeten no perdre l’interés de la lectura i desitjar més i més pàgines, l’explicació encara més esmolada que ens permeta entrar en el misteri d’unes existències estranyes, inquietants, pertorbadores, i que només talents com el de Richard Ford poden convidar-nos a conéixer.


dimarts, 14 de setembre del 2021

novel·les per no llegir


CLARA SANCHIS MIRA
Novel·les per no llegir
La Vanguardia
3|9|2021

En aquesta incertesa, resulta que un nombre considerable de les meves amistats ha escrit una novel·la. Podríem estar davant un moviment mundial de psicopatia novel·lística. Els confinaments hi deuen tenir alguna cosa a veure, però aquesta expansió contista es veia venir. ¿Com guanyar-se la vida avui, en aquest món fabulat, si no és, d’una manera o una altra, explicant històries? Que l’hi preguntin al meu gestor financer. Fins i tot al meu dentista. La pregunta és quants lectors toquen ja per novel·la, i viceversa. En proporció amb el nombre detectat al meu cercle, no és forassenyat pensar que deambula per la ciutat una colla d’escriptors nounats que, abans d’iniciar la peregrinació per les editorials, busca amb ànsia un lector amic. Com que sé que te’n vas uns dies al camp, et passo la meva novel·la perquè me’n donis una opinió crítica, diuen. Entenem que hi batega la necessitat d’assegurar que almenys un humà tingui l’amabilitat de llegir aquells milers de paraules escrites amb tenacitat febril, en la solitud d’un racó reescalfat. I si no la llegís mai ningú, ni tan sols la teva mare? Atroç.
A la tauleta de nit, entre l’esperança i l’amargor, m’esperen diversos manuscrits. Cruixen en la foscor. Centenars de pàgines verges assetgen els meus somnis. De vegades, quan vagarejo pel camp entre cants d’ocells, els remordiments m’interrompen la contemplació de la natura. Me n’hauria d’anar a llegir? Imagino l’espera agitada de l’amic, em poso al seu lloc, ullerosa, davant una ampolla de whisky, àvida d’aquella lectora gentil que just aquests dies no aflora en mi ni per mal de morir.
Arriben watsaps inquietants: Per quin capítol vas? Com ho veus? Plantejo respostes ambigües: Estic atrapada/Tens una veu pròpia inconfusible. Obro les novel·les dels amics que noto que estan pitjor i podrien perdre els nervis. Les barrejo, confonc les trames. Critico a la babalà? Em sento malament, no sé què dir. Com explico que a més ahir vaig anar a una llibreria i no vaig poder evitar comprar la interminable recopilació de cartes de Karen Blixen, i que ara estic enganxada a la seva observació de l’Àfrica? Com puc dir que vaig adquirir el llibre com una fugitiva, d’amagat, en murmuris, temorosa de trobar algun conegut que m’hagi passat el seu?
Surto al carrer disfressada. Llegeixo Blixen a la banyera, quan no em pot veure ningú. Porto perruca. M’estiro sota un ametller. És quan em cau una ametlla al cap que decideixo escriure aquesta novel·la sobre algú que no llegeix les novel·les genials que no llegirà mai ningú, i passar-l’hi a les meves amistats.

dilluns, 13 de setembre del 2021

diumenge, 12 de setembre del 2021

kafka rep la carta d'un lector


Font: Anna Bou Jorba @AnnaBouJorba

 Reiner Stach. ¿Éste es Kafka? 99 hallazgos. Acantilado, 2021


dissabte, 11 de setembre del 2021

bibliotecària, la cançó


     


Power Burkas
«Bibliotecària»
Àlbum: Naïf, potser, 2021

Bibliotecària, la cançó.
Posa el disco al reproductor.
Quinze minuts perquè tanquin, toca distensió.
Posa'ns algo que et flipi de debò, comparteix passió.
A la biblioteca del carrer Urgell algú em va descobrir l'Ian Mackaye.
Bibliotecària, què és això?
La gran pregunta, eterna raó.
Un fil em surt de l'orella, estira'l que és bo.
Et prometo que no és cera del tambor, és el meu cordó.
No farà massa, estant a la Triadú va sonar la PJ i vaig pensar en tu.
Bibliotecària
Hauries de ser tu.
Qui ho cremés tot amb ímpetu.
Et noto el nervi
Té tela la teva missió.
Sé que podries calar foc a tot allò que no serveixi per fer un món millor
Tot aquest sistema de producció.
Tota aquesta dèria pel triatló
Tota l'ansietat que es respira:
Tot fum, tot consumit.
Tot aquest sistema de producció.
Tota aquesta dèria pel triatló
Tota l'ansietat que es respira:
Tot farà curtcircuit.
Bibliotecària
Generes combustió
Ni préstec, ni devolució.
Desinteressada
la recomanació
Llumí que encén la meva metxa i la teva i la d'aquell que farà un món millor.
Tot aquest sistema de producció.
Tota aquesta dèria pel triatló
Tota l'ansietat que es respira:
Tot fum, tot consumit.
Tot aquest sistema de producció.
Tota aquesta dèria pel triatló
Tota l'ansietat que es respira:
Tot farà curtcircuit.
Tot dat i beneït.


divendres, 10 de setembre del 2021

richard ford a canadà


XAVIER SERRAHIMA
Richard Ford a Canadà
Núvol
12|9|2013

Un dels personatges de l’esplèndid A la banda de Canaan, de Sebastian Barry, intenta excusar el mal que va fer anys enrere indicant que “quan ets jove no saps res, o pitjor, menys que res”. Per un altre costat, el protagonista de la no menys fantàstica En una sola persona, de John Irving, comenta que “quan vius la vida, l’estàs vivint, i no tens perspectiva quan el que et passa t’està passant en aquell moment”. Si combinem adientment les dues afirmacions, ens podrem fer una idea —tot i que incompleta, donada la seva ambició i el seu abast— de la nova i prou recomanable novel·la de Richard Ford.
Així que comences a llegir Canadà (Canada), Anagrama-Empúries, 2013, et fa la impressió que serà una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.
El sorprenent i inquietant paràgraf inicial —“Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard. El robatori és la part més important perquè va servir per orientar la vida de la meva germana i la meva cap al camí que finalment van seguir”, (pàg. 13)— sembla que hagi d’explicar-ho tot, que ja no hi hagi res més a dir…, quan no és més un escà!(sic) A partir d’aquest punt, la novel·la creix en interès, en intensitat i en profunditat.
Si l’autor situa d’entrada les cartes damunt de la taula és per establir, amb llum diàfana, la diferència entre el que és accessori i el que és essencial: “Els esdeveniments que van canviar totalment la vida dels nostres pares començaven a ser secundaris respecte dels que viuria jo a partir d’aquell dia”, (pàg. 218). Per més que alguns fets i circumstàncies siguin crucials, no per això han d’ésser, ineludiblement, determinants, definitius ni, menys encara, unidireccionals. No ens brinden una única possibilitat, sinó una pluralitat, entre les quals ens correspon escollir: “Totes les situacions en què hi ha implicats éssers humans es poden capgirar. […] La majoria de les coses no són com són gaire temps”, (pàg. 217)
I, escollir, és clar, suposa una càrrega de responsabilitat que no sempre estem en disposició d’assumir. Ens fem adults, però, privats de déus, preferiríem poder seguir arrecerant-nos sota les ales protectores dels pares; per a recollir-nos, quan caiem, però, sobretot, per alliberar-nos de les responsabilitats dels nostres errors.

L’obra ens immergeix en la recerca de la identitat, del lloc que ocupem en el món. Una recerca desesperada que posa en evidència la fragilitat de l’existència humana, que avança tothora al caire de l’abisme. Arribar a l’altra banda o perdre el peu al mig del camí o no depèn tant —o no depèn, només— de si “la sort [ens ha] repartit unes cartes millors [o pitjors]”, (pàg. 218), sinó, per damunt de tot, de com sabem jugar-les —o, més exactament, de si sabem jugar-les.

Alhora, aquesta novel·la que assaja de treure l’entrellat del passat, és una anàlisi sobre la fiabilitat de la memòria, una interrogació sobre fins a quin punt podem fiar-nos del que recordem, passat el temps, quan ens fem adults i “la vida comença[…] a exigir mentides per ser viable”, (pàg. 218). Perquè recordar és, també, recrear. Més quan s’escriu, ja que “La realitat […] és diferent de la que un s’inventa”, (pàg. 118).

La prosa de Ford —depurada, polida, minuciosament cisellada— va teixint la trama per acumulació o al·luvió, servint-se de frases o motius que es repeteixen contínuament, a la manera d’una simfonia, com afluents gairebé idèntics que van conformant el corrent principal de la novel·la. En alguns instants, la combinació de reiteració i morositat pot arribar a exasperar al lector habituat a la velocitat i la fugacitat, fent-li sentir la irresistible temptació de saltar-se frases —fins i tot paràgrafs— que fan la sensació d’ésser-hi de més o perquè sí. Pot fer-ho —la llibertat d’autor i la del lector cal situar-les sempre al mateix nivell— però correrà el risc no tan sols de no haver-hi entès gaire, sinó de sortir-hi perdent, d’haver escoltat la música però no la simfonia.

Si tenim la paciència de rellegir-la —l’entitat de l’obra no tan sols ho justifica, pràcticament ho demana—, ens adonarem que, si deixem de banda algunes descripcions molt més exhaustives que no caldria, res no hi és perquè sí, tot forma part del trencaclosques gegant que és Canadà; que no podrà completar si hi manca alguna peça: “Vaig trobar el pare tot sol […] amb el puzle […] escampat. […] Només faltava col·locar-hi unes quantes peces cantelludes del cel clar”, (pàg. 155). (El subratllat és meu.)

Tot composa la partida d’escacs que juga —i ens convida a jugar— l’autor. Una partida on no sempre són els moviments dels alfils o els de la reina els que convé vigilar més de prop. Sovint són els peons —els personatges teòricament secundaris (la Mildred, en Charley, la Florence…) però també els incisos, les reflexions, els fets en aparença irrellevants o sense connexió amb la història— els que és més necessari tenir en compte: “Els esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són”, (pàg. 242).

De fet, convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida. Per més que una novel·la sigui un diàleg —obert i constant— entre autor i lector, cal tenir sempre present qui fa el primer moviment i qui ha de seguir-lo: “Em tranquil·litzava veure davant meu els rengles de peces blanques situades al seu lloc específic, esperant entrar en combat seguint les meves ordres”, (pàg. 69).

 

dijous, 9 de setembre del 2021

anècdotes i peripècies d'un bibliotecari qualsevol


GERARD FAJEDA
Anècdotes i peripècies d'un bibliotecari qualsevol
Ara
7|9|2021

Els bibliotecaris, com la majoria de treballadors que han de tractar amb tota mena de persones, n’han vist de tots colors: des de baralles per ser el primer a llegir el diari fins a embolcalls de preservatius reutilitzats com a punts de llibres, passant per parelles d’adolescents desfermades a la recerca de la intimitat que no tenen a casa els pares i escriptors autoeditats que s’enfaden perquè no troben la seva última gran novel·la entre les prestatgeries. Ara bé, tot i que els bibliotecaris tenen motius de sobres per guardar mal record de la multitud d’anècdotes i peripècies d’aquest tipus que han viscut, la majoria les expliquen amb delit i entre rialles.
Tota mena de punts de llibre
Els bibliotecaris constaten que hi ha molts objectes susceptibles de convertir-se en punts de llibre. A més d’embolcalls de preservatius, s’han arribat a trobar fotografies del casament i de la mili, tiquets de les fires, quinieles i bitllets de loteria, factures, recordatoris de difunts, xecs i diners o, fins i tot, citacions judicials. “Un dia ens vam trobar una foto d’una usuària que venia molt sovint en què se la veia sense gaire roba i en una posició sexi. El problema va venir quan li vam haver de tornar. Vam passar molta vergonya, més nosaltres que ella”, recorda Dani Rio Romo, de la Biblioteca Central d’Igualada. Quan treballava en una altra biblioteca, Rio Romo també va passar una mala estona a l'hora de demanar a un home que, en pro de la convivència, deixés de menjar alls crus. "No sé on va llegir que anaven bé per desinfectar, però el cas és que quan entrava deixava tota la sala impregnada d'aquella pudor".

El retorn de les pel·lícules també són una capsa de sorpreses. “Una vegada ens vam trobar 700 euros, que eren per pagar el lloguer del mes. Els hi vam tornar i, sempre més, quan el veiem, li fem la broma”, recorda el treballador de la Biblioteca de La Sagrera-Marina Clotet Manel Peña, que també explica que una noia li va proposar mantenir una relació amorosa a través d’una “nota manuscrita” que li va deixar en una revista. “¿T’agradaria sortir amb mi?”, deia el missatge. Al cap d’uns dies, ella li va demanar “en veu molt alta” des d’un lloc amagat de la biblioteca que s’hi acostés i li va preguntar si havia rebut la carta. Peña, “mort de vergonya”, va al·legar que tenia parella i que, esclar, en hores de feina no pensava en aquestes coses. “Des d’aquell dia, no va tornar a venir més”, riu el bibliotecari.

A la Biblioteca Ramon Bordas i Estragués (Castelló d’Empúries) es van trobar un escrit encara més “compromès”. Un home “molt conegut” del municipi es va deixar una missiva que era per a la seva amant. Tot el poble n’anava ple, de les relacions extramatrimonials del senyor, i la majoria de castellonins, tal com van fer els bibliotecaris, haurien lligat caps. “Castelló és molt petit”, recorda la directora, Roser Julià. Tot i que per evitar enrenou van destruir la carta, la història es va acabar fent pública. L’home ja és mort, però a la vila encara és un tema sucós i delicat que està lluny de prescriure.

La intimitat dels lavabos

Els racons menys concorreguts de les biblioteques no només són els més buscats per llegir o estudiar tranquil, sinó també per, en el millor dels casos, fer manetes. “Els joves són els que tenen menys vergonya, a vegades n’he hagut d’avisar que es feien morreigs molt pujats de to”, assegura la bibliotecària de Castelló d’Empúries. De fet, si la cosa s’anima, un dels seus espais predilectes són les lavabos. “Ja mirem d’evitar que entrin dues persones a la vegada”, afegeix. “Jo m’hi he trobat força cops. Recordo que un dia una senyora es va queixar que sentia sorolls com d’un vídeo pornogràfic. Vaig entrar al lavabo i, al veure els quatre peus per sota la porta, ja em vaig imaginar la resta. Què he de fer quan passa això, interrompre’ls? Els aviso després, però sovint tornen a venir. I si sabéssim totes les parelles que no enxampem…”, especula Peña, que també explica que s’ha trobat més d’una vegada senyors que utilitzen els ordinadors de la biblioteca per mirar pel·lícules pornogràfiques. “Un dia que tornava de dinar em vaig trobar un grup de nanos del carrer que estaven enganxats als finestrals de la biblioteca, vaig anar a treure el nas i resulta que un home estava mirant porno i des de fora es podia veure”.

D’altra banda, a les biblioteques d’institut, les situacions més complicades de trampejar varien una mica. La bibliotecària maresmenca Marta Cava assegura que, tot i que sí que hi ha adolescents que hi van a festejar, no ha hagut de fer fora mai a ningú per aquest motiu, i apunta que hi ha altres tipus d'incidents més recurrents, com els esmorzars i els berenars. “Tinc un sisè sentit, el de saber si algú està menjant; a vegades no sé ni qui és ni on és, però sé que algú està menjant”, diu Cava. També s’ha trobat, com la resta de bibliotecaris, que alguns pares li deixen els fills com si es tractés d’una guarderia. “Un dia, ja era l’hora de tancar i ningú venia a buscar uns nens petits. Vam haver de trucar a la policia i quan el pare va arribar ens va dir que es pensava que podia deixar-nos els fills tot el dia”, explica Julià.

Endevinalles per trobar el llibre

Amb el temps, els bibliotecaris desenvolupen l’habilitat d’endevinar quin llibre volen els usuaris encara que els donin informacions molt inconcretes o s’inventin el nom de l’autor o el títol, com Quim Follet, Stephen Hawking, Xoc de reis, Al general no lo quieren o La filla del taxista,en comptes de Ken Follet, Stephen King, Joc de trons, El coronel no tiene quien le escriba i El fill del xofer. “Sovint em demanen un llibre pel color de les lletres del títol o pel gènere, per exemple, o més d’una vegada m’han demanat un llibre per llegir, així en general, i resulta que volen una novel·la”, riu Rio Romo. “Hi ha gent que es pensa que som com Google, però encara no hem arribat a aquest punt, tot i que a vegades, per molt impossible que sembli, encertem el llibre o pel·lícula que volen dir”, assegura Peña.

Tothom és igual

Sovint els bibliotecaris es troben recomanant recursos a eminències sobre diferents camps, com historiadors, investigadors, escriptors o directors de cinema, o a personatges famosos, com periodistes i polítics. “Un dia, quan estava la biblioteca de Fort Pienc, va venir el president de la Generalitat d’aleshores, que era un usuari assidu, a deixar un llibre. Era hora punta i, com fa molta gent, per retornar coses, com que és un tràmit molt ràpid, se salten la cua i els hi fan amb un moment, però la meva companya, que és molt recta, li va dir que si volia res que fes tota la cua, com tothom”, recorda Peña. Cal dir que les cues a les biblioteques són sagrades, sobretot les que es fan al matí abans que s’obrin les portes per ser el primer a llegir el periòdic. “Dos avis, que ja s’havien enganxat més d’una vegada, van arribar a les mans perquè sempre volien el mateix diari”, posa d’exemple Peña. Rio Romo també explica que s’ha trobat usuaris que acumulen més d’un diari o revista per anar llegint durant tot el matí, i com que els bibliotecaris no els ho deixen fer, se’ls amaguen dins dels jerseis o, quan s’asseuen, sota el cul. “Ho vam descobrir quan vam veure que els deixaven ben rebregats”, explica.

 Morosos

Tot i que un dels assumptes més cansats i desagradables que han d'afrontar sovint és el de la morositat, quan reclamen el retorn de préstecs també viuen moments graciosos. La treballadora de la Biblioteca Fages de Climent (Figueres) Yolanda Alcalá encara riu quan van trucar a una mare perquè els tornés el llibre Educar sin gritar i, en aquell precís instant, estava escridassant el seu fill. Finalment, va confirmar: “Total, tampoc m’està servint massa”. També va contestar de manera similar una morosa que tenia des de feia temps uns llibres d’oposicions: “Us els tornaré perquè no m’han servit de res, les he suspès”. D’altra banda, expliquen que reben molts documents subratllats i guixats, i, a la Biblioteca de Lleida, els va sorprendre trobar que un usuari havia respost a un altre en un llibre d’autoajuda. “Estic aquí, sol, trist, sense esperança, ningú m’estima i no estimo a ningú”, escrivia el primer. “Primer has d’estimar-te i estimar, mai estàs sol, pensa-ho bé”, responia el segon.

dimecres, 8 de setembre del 2021

quan la mida importa


SERGI PÀMIES
Quan la mida importa
La Vanguardia
3|9|2021

Les novetats literàries de la temporada arriben en massa a les llibreries. És una retenció de títols que convé celebrar i digerir amb calma, sobretot tenint en compte que alguns dels volums acabats de sortir del forn superen les 600 pàgines. Els autors de llibres en català són més continguts i, en general, es conformen amb menys pàgines, no se sap si per instint de supervivència, gust per la brevetat, complex encobert d’inferioritat o submissió a un mercat editorial que no vol aventurar-se a finançar segons quins metratges.
Entre els candidats a atraure l’atenció de llibreters i lectors, Fernando Aramburu (698 pàgines), Jonathan Franzen (640 pàgines) i Martín Caparrós (680 pàgines). En el món editorial, abunden els mites, les llegendes i les bajanades sobre l’extensió idònia d’una novel·la. Hi ha experts que recomanen als autors que, posats a triar entre escriure una novel·la de 150 pàgines i una de 300, apostin per la de 300, que transmet un pòsit immediat de respectabilitat i permet un marge de rendibilitat més tangible. Altres, en canvi, afirmen que un totxo editat amb un cos de lletra perversament petit pot funcionar molt bé gràcies al fet que, a canvi de comprar-lo, el lector s’atorgui el dret –pau per territoris- tàcit a no llegir-lo.
Són receptes de laboratori, amb tants precedents triomfals com fracassos. Però, en la incerta psicologia del mercat, poden inclinar la balança a favor del dogma segons el qual la mida d’una novel·la sí que és important. Que hi hagi evidències fonamentades que es pot interessar el lector amb textos breus i concisos, sense cap ambició fluvial o oceànica, no erosiona la pervivència del tòpic. Amb aquesta diversitat de formats, ¿a partir de quantes pàgines s’entén que una novel·la és un totxo? Parlo per mi: a partir de 500 pàgines. Sovint sentim que molta gent confessa obertament que mai no llegirà un llibre d’aquestes dimensions perquè se senten intimidats i, a més a més, “no tenen temps”. Després, es vanten d’haver invertit la meitat de les vacances a veure les 192 hores de les vuit temporades de la sèrie 24, un repte que confirma la relativitat del temps, l’arbitrarietat de les conviccions i l’encant de Jack Bauer.
Per sort, les editorials mantenen la diversitat i les novetats que arriben a les llibreries confirmen que tindrem de tot: llibres breus, veloços, de mitjana distància, amb obstacles i, finalment, els totxos que, maratonians o inoblidables, t’obliguen a mantenir una relació de lleialtat –de vegades de fidelitat– amb el text. Una relació estimulant i exigent, començant per la força muscular que has de fer per subjectar el volum sense patir un esquinç de costelles i viure el final i el començament de cada pàgina com una petita i esperançadora proesa.


dimarts, 7 de setembre del 2021

richard ford, literatura dels grans espais


LLUÍS A. BAULENAS
Richard Ford, literatura dels grans espais
Arallegim
21|9|2013

 

A les novel·les de Richard Ford la vida sempre és un repte trampós: és plena d’atzars que provoquen la mort. Empúries i Anagrama publiquen ‘Canadà’, un nou títol de la col·lecció que fan a mitges
ADOLESCÈNCIES TURBULENTES
Richard Ford, com John Irving, Philip Roth, Cormac McCarthy i William Kennedy, entre d’altres, representen les virtuts de la novel·lística clàssica nord-americana contemporània. Van fent anys, i aliens a les noves modes literàries, continuen fent novel·la més o menys realista, cadascun amb el seu estil. Cada vegada més depurat. L’expectació de les noves novel·les de Ford i Irving, per exemple, és semblant a la de molts films de Woody Allen, amb la diferència que el geni de Nova York fa una pel·lícula cada any mentre que les noves entregues de Ford i Irving es fan esperar molt més. Ara Richard Ford publica Canadà. És tot un monument literari i, en el seu moment, aquestes pàgines ja en faran la corresponent crítica literària (i espero que coincideixin amb la meva apreciació). Als seguidors de Ford no ens estranya l’excel·lència de Canadà. Ford descriu la forma de vida americana. I en general –a diferència d’Irving– ho fa des d’un punt de vista un pèl tristot, però alhora estimulant. A les novel·les de Ford, la vida sempre és un repte. Un repte trampós perquè és ple d’atzars que provoquen la mort, des de càncers inesperats a accidents o trets d’escopeta. A Canadà la cosa canvia una mica perquè el protagonista és un adolescent. La major part de la novel·la no passa als Estats Units, sinó al Canadà. I el que és més fascinant –i també passava a L’última nit a Twisted River, d’Irving– és com aconsegueixen que el paisatge, el món salvatge, sigui un personatge més i s’integri en els protagonistes i n’expliqui el comportament. Són novel·les de grans espais oberts on el sentiment de frontera hi és present de cap a peus amb tot el que significa. I ens explica per què tant en una novel·la com en l’altra pot haver-hi, per exemple, tot de gent perseverant que es passa anys perseguint altra gent fins que la troba i provoca la tragèdia. El jove protagonista de Canadà ha d’acostumar-se a viure en un país immens, encara més gran que el seu, que és gegant. És molt difícil d’entendre per a un europeu (que no sigui rus) l’èpica de les grans praderies en ple segle XX: la por i la indefensió, l’absència de llei. I la presència constant de la mort, que arriba de manera facílissima. A Canadà es maten ànecs i es maten persones. I, enmig, l’adolescent protagonista, absorbint-ho tot tant com pot mentre esbudella els ànecs i enterra els morts. Sensacional.


dilluns, 6 de setembre del 2021

el dietari de les biblioteques de girona


JUDIT VILADOMAT
Des dels ulls dels bibliotecaris gironins
Diari de Girona
5|9|2021

El servei escriu un dietari revivint la tradició de les biblioteques populars de la Mancomunitat

Bitllets de tren, números de loteria, recordatoris de funeral, diners, una flor dins d’una «Breu Història del segle XX», o una nota amb detallades instruccions a algú perquè li cuidi les plantes. Quan els bibliotecaris endrecen els llibres retornats, a vegades es troben amb pistes de qui l’ha tingut abans a les mans.

És una de les moltes cares desconegudes de la vida que passa en una biblioteca, com també ho són les peticions estranyes, escenes tendres entre àvia i net, o costums estivals de cada biblioteca. O anècdotes, com quan uns llibres per ensinistrar gossos van acabar rosegats pel cadell que havia de ser ensinistrat.

Aquest mes d’agost, les quatre biblioteques municipals de Girona s’han engrescat a immortalitzar aquesta perspectiva en les pàgines d’un dietari, que han compartit a les xarxes socials. «La gent, sobretot els que no la visiten tant, s’imaginen la biblioteca com un espai de repòs, de silenci i tranquil·litat. Però avui les biblioteques són espais molt vius, actius, hi passen coses diferents cada dia», afirma el cap de la secció de les biblioteques a l’Ajuntament de Girona, Artur Iscla.

L’origen en la Mancomunitat

De fet, la idea no és nova, sinó que han rescatat una iniciativa originada a la xarxa de biblioteques populars que van crear-se durant la Mancomunitat de Catalunya, entre 1915 i 1925. «En aquell moment, una de les accions que duien a terme les bibliotecàries era recollir en un dietari el dia a dia d’aquests equipaments, era un reflex del que hi passava», rememora Iscla. Aleshores el document «quedava molt en clau interna», servia per donar compte als organismes de qui depenia el servei, i es podia consultar en aquell lloc.

Ara, el dietari «pren una altra dimensió, les xarxes socials fan que tot s’amplifiqui i que arribi a molta gent», explica el cap de servei. Iscla afegeix que en alguns equipaments de Catalunya es fa, però a Girona ciutat és la primera vegada. Vista l’acollida a xarxes de la seva iniciativa, ara estan valorant si la reprenen més endavant.

Les biblioteques d’avui

Iscla afirma que el mateix espai de la biblioteca s’ha transformat des que sorgeixen els dietaris a la Mancomunitat: «ha variat molt en els darrers cent anys. A la gent encara li consta aquest espai de silenci, avui dia segueix sent-ho, però d’activitat, n’hi ha molta». Des de l’àmplia acció cultural que ofereixen fins a serveis de dinamització informàtica - molt útils per a persones que no estan avesades a utilitzar eines informàtiques -, passant per la possibilitat d’utilitzar ordinadors - com passa amb usuaris de La Sopa, que hi poden passar llargues estones.

I com tot, està en constant evolució. La transformació digital els ha ajudat a «reforçar el paper de les biblioteques com un espai de promoció del llibre i la lectura», que per un temps havia quedat repartit amb altres suports com el CD o el vídeo.

Biblioteques de Girona. Dietari - Agost 2021


_________________

P.S.: Preu per preu, sabates grosses. Dietaris d'algunes biblioteques populars de la Mancomunitat, la de Vic inclosa. Caro diario.


diumenge, 5 de setembre del 2021

el nucli dur de la població lectora


«Calculo, tot i que només ho faig a ull, que només un cinc per cent del conjunt de la població, més o menys, llegeix habitualment per iniciativa pròpia. Aquest cinc per cent es podria considerar el nucli dur de la població lectora. Avui dia es parla molt del desinterès pels llibres i la lletra impresa, i crec que fins a cert punt aquest fenomen es dóna, però també m'imagino que si, per exemple, des del poder es prohibís que aquest cinc per cent de ciutadans llegissin llibres, segurament ho continuarien fent d'una manera o altra. No dic que arribessin a amagar-se al bosc fugint de l'opressió i tots s'aprenguessin un llibre de memòria, com a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però sí que llegirien d'amagat.

Un cop adquireixes el costum de llegir —normalment quan ets jove—, deixar la lectura no es pas tan fàcil. Encara que tinguis YouTube o videojocs en 3D a mà, quan trobes un moment —o encara que no el trobis— agafes un llibre. I mentre al món hi hagi aquesta persona entre vint, a mi no em preocupa seriosament el futur dels llibres i les novel·les. [...] Tant li fa si és en paper o en una pantalla —o per transmissió oral, com a Fahrenheit 451— o en qualsevol altra forma o mitjà: mentre la gent a qui agraden els llibres continuï llegint, no ens hem de preocupar...»


Haruki Murakami. De què parlo quan parlo d'escriure. Traducció de Jordi Mas. Empúries, 2017. P. 75.

 

dissabte, 4 de setembre del 2021

divendres, 3 de setembre del 2021

la biblioteca perduda del matarranya



ORIOL RODRÍGUEZ
La biblioteca perduda del Matarranya
El nacional
9|8|2021

Allà on la llengua pren un dels seus accents més bells. On línies fictícies separen un mateix sòl, d'una banda anomenat Terra Alta i de l'altra Matarranya. Allà on el paisatge, escarpat pels imponents Ports, continua resistint feréstec i gairebé verge. Allà, amagada en un bosc on conflueixen l'alqueria sarraïna d'Arnes, Queretes i Vall de Roures, trobareu una biblioteca perduda. La biblioteca més bonica del món.
Horitzontal blau
L'horizontale Bleue és el nom amb què Gloria Friedmann ha batejat la seva biblioteca, la biblioteca perduda del Matarranya. Artista autodidacta, Friedmann va néixer a Alemanya, a Kronach, l'any 1950. El 1977 es va instal·lar a França i ja no ha marxat d'allà.
Sempre buscant nous territoris amb què treballar expressions artístiques com l'escultura, la pintura, la fotografia o el vídeo, va ser a inicis de la dècada dels vuitanta que la seva carrera va començar a seduir els cercles creatius. Una obra que sempre s'ha caracteritzat per balancejar-se entre l'experimentació, la poetització del llenguatge artístic i la seva incorporació i mimetització amb la natura. Va ser justament amb aquest propòsit amb què Friedmann va arribar als Ports.
Un espai en què perdre el temps entre llibres era la idea que l'obsessionava cada vegada que arribava a aquell punt del bosc, un balcó amb vistes privilegiades al Parc Natural dels Ports. D'aquella pulsió gairebé malaltissa va sorgir L'horizontale Bleue, a simple cop d'ull poc més d'un cubicle de cinc metres de llarg per dos i mig d'ample. En la seva essència i materialització, una obra d'art fascinant.
Una biblioteca sempre oberta
L'horizontale Bleue és una biblioteca. Una biblioteca entre pins i roures abocada a una panoràmica hipnotitzant. Una biblioteca oberta els set dies de la setmana, les vint-i-quatre hores del dia. L'entrada és lliure, no es necessita carnet (tampoc no es fan préstecs), hi pot accedir tothom.
El seu interior està farcit de llibres de geografia, de literatura de viatges i d'història local. Hi ha una taula per consultar-los. I unes hamaques per estirar-s'hi i entregar-se sense presses, deixant anar el temps, a la lectura.
El seu exterior són poc més de quatre parets de fusta conglomerada pintades de 'blau Picasso'. Friedmann volia que la seva creació ballés en conjunció amb el cel de la zona. No sabia quan la va idear que tot el que sabia Picasso ho va aprendre a Horta de Sant Joan, a poc més deu minuts en cotxe d'on s'oculta la seva construcció. La novel·la de la seva biblioteca del temps perdut no podia tenir un millor capítol final...



dijous, 2 de setembre del 2021

ford, marca de clàssic


RODRIGO FRESÁN
Ford, marca de clásico
Letras libres
15|10|2016

Hay apellidos que lo dicen todo. Hay marcas que marcan. Y –nada es del todo casual– llamarse Ford implica voluntad y estilo de clásico norteamericano. Velocidad y resistencia y elegancia y ganas de salir al camino para ver qué pasa o –igual de importante si se trata de literatura– qué no sucede. Acelerando a fondo y dando giros en curvas peligrosas o estacionando con pausada maestría.
Y la obra del escritor Richard Ford (nacido en Jackson, Misisipi, en 1944, y próximo a recoger en Oviedo un más que merecido Premio Princesa de Asturias) aúna las condiciones para ser, ya, algo que permanecerá y contra lo que se medirán letras futuras y tramas pasadas. Porque esa es la condición del clásico auténtico: tener los pies bien asentados sobre los pedales del ayer ya atemporal de una tradición poderosa a la vez que estirar el cuello y sacar la cabeza por la ventanilla en busca de nuevos ángulos a la hora de contemplar un paisaje tantas veces recorrido.
Ford se va convirtiendo en tótem literario en un paisaje que, aunque siempre rebosante de jóvenes y poderosos argonautas, aparece cada vez más despoblado de titanes. Philip Roth se ha retirado. Don DeLillo, Thomas Pynchon y John Irving permanecen. William H. Gass asombra con su alternativo entusiasmo de nonagenario. Pero los últimos años fueron los de la desaparición de nombres como los del ausente omnipresente J. D. Salinger, Joseph Heller, John Updike, Kurt Vonnegut, E. L. Doctorow, James Salter, Robert Stone y el genial “escritor de escritores” Barry Hannah, sureño y amigo de Ford. Fin de ciclo, sí.
De ahí la agradecible estampa de Richard Ford, resistiendo en el crepúsculo, con ese aire de cowboy de Marlboro y ese rostro de edad sin edad (Ford, como Clint Eastwood, no parece envejecer sino fosilizarse) y, lo más importante de todo, con un estilo engañosamente vintage y melancólicamente vanguardista.
Sí, Ford se ha convertido en el tipo de narrador que uno jamás habría sospechado que podría llegar a ser en sus comienzos. En principio –con sus primeros libros, los casi noir y fronterizos Un trozo de mi corazón (1976) y La última oportunidad (1981)– todo parece estar en su sitio de manera noble aunque predecible: el sur, una versión ligera de Faulkner, con una propensión al lirismo freak de Eudora Welty & Flannery O’Connor, más la acción contenida y siempre lista para estallar de Ernest Hemingway. Está claro que, aunque Ford no tuvo un brillante historial académico, sí sabía hacer los deberes. Y conocía perfectamente –así lo pone de manifiesto tanto el buen gusto automático y reflejo como la corrección e inclusión multiestilística de las muy útiles antologías que preparó sobre el cuento y la novela corta norteamericana sobre el tema del trabajo o hasta una revisión de Chéjov– cuáles eran las mejores sombras y luces bajo las que encontrar frescor y calor.

Los relatos de Rock Springs (1987) lo aproximaron –primero del brazo de sus compadres Raymond Carver y Tobias Wolff y, enseguida, en las colecciones posteriores de Mujeres con hombres (1997) y Pecados sin cuento (2002), ya más cerca de Francis Scott Fitzgerald y de Walker Percy y de Richard Yates– al entonces tan mentado realismo sucio. Pero en 1986 Ford había pateado el tablero y el escritorio y puesto a jugar a El periodista deportivo, considerada por Time una de las cien novelas clave del siglo XX.

Y, allí, salió al campo una suerte de médium-espectro suyo: el digresivo y en constante movimiento geográfico/profesional Frank Bascombe. Más persona que personaje con el que Ford logra una hazaña técnica: el tono reposado y perezoso de un río de aguas turbias y pesadas que fluye como una vida con la electricidad digresiva y casi libre flujo de conciencia de un Saul Bellow. Y una muy buena digestión de las prácticas de posmodernistas como Donald Barthelme y Robert Coover que, en un reportaje, Ford dijo haber leído y diseccionado obsesivamente a la par de la teoría de Henry James y E. M. Forster.

Así, Ford se impuso como una rareza única de carrocería tuneada: un estilista nada exhibicionista pero –admirado por evidentes estilistas como John Banville y Geoff Dyer, y como puede comprobarse en Flores en las grietas. Autobiografía y literatura, el volumen de ensayos especialmente recopilados para Anagrama– con un manual de instrucciones mucho más sofisticado de lo que en principio parece.

Así también –y desde entonces, en sucesivas vueltas e idas en El día de la independencia (1995, primera novela en ganar simultáneamente el pen/Faulkner Award y el Pulitzer y, digámoslo, con una de las mejores secuencias automovilísticas paternofiliales de la historia de la literatura), Acción de gracias (2006), y el cuarteto de nouvelles de Francamente, Frank (2014)– Bascombe logró ser otro de esos recurrentes iconos all American de largo aliento. Alguien que –como el Harry “Conejo” Armstrong de Updike o el Nathan Zuckerman de Philip Roth– funciona como espejo implacable a la vez que deformante del pesadillesco Sueño Americano convirtiendo a Ford, como apuntó un crítico de su país, en “uno de los mejores curadores vivos en el museo de las vidas norteamericanas”. Y a Bascombe –tal vez mejor así; mejor leerlo que verlo– en un frustrado proyecto de serie para HBO.

El aprendizaje realizado con Bascombe al volante –esa manera de revelar el todo de todos sin por eso privarse de privatizarlo al velarlo entrecerrando los ojos y abriendo la mente– Ford lo aplica también a dos novelas “de iniciación” que se encuentran entre lo mejor que hizo: Incendios (1990, que considera su favorita y próxima a ser llevada al cine por el actor Paul Dano) y Canadá (2012, Prix Fémina Étranger, cuya primera parte debería ser de estudio obligatorio en cualquiera de esos programas de escritura que andan dando vueltas por ahí).

De todo lo anterior más que se justifica no solo el premio Princesa de Asturias sino –mucho más importante y trascendente– el premio de leerlo.

No hay muchos como él cuyo Tema, a partir de la creación de hombres y mujeres combinando las palabras exactas “de la mejor manera posible”, sea absolutamente todo.

Lo del principio, Ford como un nacional/universal que –como apuntó en su entrevista con The Paris Review– sabe que una semana en la alegre y ocurrente París no tiene por qué ser más importante que veinticuatro horas en la tanto menos turística Chinook, Montana, si Chinook te cambia la vida para siempre.

En lo personal, me parece que los largos y accidentados caminos de Chinook, Montana, le van mejor a un Ford que esas breves y sinuosas callejuelas de Saint-Germain-des-Prés.

En cualquier caso, aquí vuelve Ford –poniendo a punto una memoir sobre su padre para que acompañe a aquella otra acerca de su madre–, quien siempre dijo que él no escribe sino que “comete historias”.

Bienvenido sea y aquí viene –felicidades para él y felicidad para nosotros– levantando una nube de ese polvo del que venimos y de ese polvo al que volvemos pero que mientras tanto, entre uno y otro extremo, lo contemplamos flotar con tanta gracia y clase, en el aire de la vida, como si, leyendo a Ford, pudiésemos leerlo, y comprenderlo.