paraula de nobel

«A les aules, els professors encorbatats explicaven l'obra d'escriptors amb la seva biografia, deien «el senyor» André Malraux, «la senyora» Yourcenar en senyal de respecte envers la seva persona i només estudiàvem autors morts. No gosàvem citar Freud per por d'atreure els sarcasmes i de tenir mala nota, amb prou feines ens arriscàvem amb Bachelard i el Temps humain de Georges Poulet. Crèiem manifestar una gran independència d'esperit declarant a l'inici d'una exposició que calia «rebutjar les etiquetes» i que L'educació sentimental de Flaubert era la «primera novel·la moderna». Entre amics ens regalàvem llibres on escrivíem una dedicatòria. Era l'època de Kafka, Dostoievski, Virginia Woolf, Lawrence Durrell. Descobríem el «nouveau roman», Butor, Robbe-Grillet, Sollers, Sarraute, volíem que ens agradés, però no hi trobàvem prou ajut per viure.

Preferíem els textos amb les paraules i les frases que resumien l'existència, la nostra i la de les dones de fer feines de les barriades, dels repartidors i, malgrat això, ens distingíem d'ells perquè, a diferència seva, nosaltres «ens fèiem preguntes». Necessitàvem paraules que continguessin principis d'explicació del món i d'un mateix, ens dictessin una moral: «l'alienació» i els seus satèl·lits, la «mala fe» i la «mala consciència», la «immanència» i la «transcendència». Ho avaluàvem tot amb la vara de «l'autenticitat». Sense la por d'enemistar-nos amb els pares, que ficaven en el mateix sac d'oprobi els divorciats i els comunistes, ens hauríem adherit al Partit. En un cafè, enmig de l'enrenou i el fum, de cop el decorat perdia el seu sentit, ens sentíem estranys al món, sense passat ni futur, «una passió inútil»...

Annie Ernaux. Els anys. Traducció de Valèria Gaillard. Angle, 2019. P.76.