una foto (o dues)

 

«L'editor del Iad va-Xem que s'ocupava del meu llibre em va proposar d'incloure-hi fotografies. Havíem treballat molt per adaptar la tesi, farcida de detalls i notes a peu de pàgina, a un format adequat per a un públic de no especialistes. A la gent li agrada descansar una mica mirant il·lustracions quan llegeix llibres de no-ficció, em va dir, veure els personatges amb els seus ulls, saber de qui es parla.

[...] Vaig insistir a l'editor que n'hi havia una que em fascinava especialment, la de la fàbrica Siemens de producció de components elèctrics, a prop d'Auschwitz. Hi surten uns jueus al costat de la cinta de producció, alguns sembla que discuteixin un problema que acaben de descobrir. Si no fos pels caps rapats i l'extrema magror que s'endevina sota els uniformes, diries que és una foto feta un dia qualsevol a la fàbrica. Tots els esclaus van ser fotografiats d'esquena, no se'ls veu la cara, però a un extrem de la sala hi ha el capatàs alemany, amb tern i corbata, parlant amb un dels que duen pijama, les mans a l'esquena, com si el jueu se li hagués acostat per demanar-li un augment de sou o vacances. Vaig mirar d'indagar el nom de l'alemany i què li havia deparat la sort després de la guerra, però no ho vaig aconseguir. Segur que va ascendir en l'escalafó de l'empresa.»

Yishai Sarid. El monstre de la memòria. Traducció de Roser Lluch. Club Editor, 2020. P. 53-58.

Bé, ja sabeu com va. Els que us estimeu més comentar el llibre per escrit, podeu deixar les vostres impressions sobre la lectura als comentaris. Els que preferiu la trobada virtual, la cita és avui a 2/4 de vuit del vespre; ara us envio l'enllaç. I els que hi participareu de les dues maneres, sou grans! Som-hi.

_________________

P.S.: A la novel·la se'n parla molt, de fotos, però no en veiem mai cap. Aquesta és la que tria el protagonista per a la coberta del seu llibre.

 

El personal del camp de Belzec.

auschwitz i després

 

Clic!

Auschwitz i després
Diàleg entre Yishai Sarid
i Marta Marín-Dòmine

Com ens relacionem amb el fet més traumàtic de la història contemporània europea? Com podem evitar la banalització de les commemoracions i fer de l’acte de memòria un motor d’acció sobre el present? Amb motiu del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, el novelista Yishai Sarid reflexiona sobre aquests temes amb l'escriptora Marta Marín-Dòmine.

Per cloure l’acte l'actriu Laura Aubert fa una lectura dramatitzada dels textos de l’escriptora supervivent de l'holocaust Charlotte Delbo.

CCCB

29|1|2020

els efectes perversos d’algunes aproximacions al passat i a la memòria

 

ARANTXA BEA
Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Trapezi
26|2|2020

A diferència d’Éric Vuillard que, en L’ordre del dia, volia mostrar el costat més ridícul i caricaturesc d’alguns capitosts del nazisme —Ribbentrop, amb faltes horribles de sintaxi, o el mateix Hitler cridant i gesticulant com un ninot esperpèntic en l’embús dels tancs en la frontera austríaca—, la imatge que en projecta l’obra de Yishai Sarid és tota una altra: individus eficaços, decidits, metòdics i proveïts d’un odi i d’una crueltat penetrants, sense límits, com per a proposar-se aniquilar tot un poble, els jueus. Tant Vuillard com Sarid recorren a fons documentals, però així com el francès pretenia recompondre alguns bocins perduts o oblidats de la història —amb capes de ficció més o menys gruixudes— per tal d’encaixar-hi una estampa fragmentària i impressionista que aportara un angle nou de visió, l’autor de Tel Aviv recorre a xifres i dades sovint conegudes de la Xoà —però no per això menys esfereïdores— per a plantejar les paradoxes i fins i tot els efectes perversos d’algunes aproximacions al passat i a la memòria.

Yishai Sarid converteix el lector d’aquesta novel·la en visitant forçat dels escenaris de l’horror. De la mà del protagonista, que en fa de guia rigorós ja que és especialista en els camps d’extermini, colles d’escolars, de militars i de cossos de seguretat israelians, a més de personalitats polítiques i turistes d’arreu, recorren des del cementeri de Varsòvia i el lloc on hi hagué el barri jueu —l’esplanada d’on eixien els combois de les deportacions— fins a Sobibor, als confins d’Europa, unes instal·lacions que els alemanys van destruir i amagar sota terra —en el llibre, les excavacions han permès localitzar-hi la cambra de gas—; passant per Chelmo, el precedent, on encara asfixiaven els presoners en contenidors de camió; Auschwitz, que fou «la combinació d’un pla criminal i d’un pla econòmic basat en l’esclavitud fins a l’extenuació i la mort»; Treblinka, on assassinaren més de huit-cent mil jueus, «gairebé tots el mateix dia d’arribar al camp»; Belzec, «el súmmum de l’eficiència»: quasi ningú no en coneixia l’existència tot i que s’engolí mig milió de persones; i Majdanek que, al contrari de l’anterior, funcionava al costat de Lublin, una gran ciutat. Un trajecte esgarrifós que no solament impacta alguns viatgers d’aquests grups organitzats —i gela la sang al lector— sinó que, repetit centenars de vegades, altera la personalitat del narrador.

L’obra comença amb un punt irònic, presenta un tipus que no vol complicacions, sinó una vida «pacífica i tranquil·la» i, tanmateix, es veu abocat a estudiar la Xoà —l’única «sortida realista per fer d’historiador a Israel»—. En les primeres visites a Polònia, aquest home manté un discurs neutre, explica els fets en profunditat i amb precisió però amb distància, fins i tot en alguna ocasió és acusat de poc empàtic. Temps després, mentre col·labora en una excavació a Sobibor, s’horroritza quan sent el llenguatge d’un altre guia perquè s’hi reconeix: «exalçava el procediment», diu, alhora que no hi detecta gens de compassió. Així avança el deteriorament físic i anímic d’algú que segueix complint el treball «com un autòmat», però a qui cada vegada li costa més descriure tots aquests espais terrorífics amb un to mesurat, fins que arriba un moment, a Auschwitz, en què comença a veure els presoners i a percebre l’olor dels crematoris just abans de perdre el coneixement. De vegades, el personatge es planteja tornar a Israel amb la dona i el fill i abandonar la faena d’explicar què va passar perquè s’adona que el monstre de la memòria l’està devorant. Cap al final, en un dels acompanyaments més durs que realitza amb un director alemany de cinema, sent les víctimes que es remouen sota terra i les veus que li qüestionen què està fent aquell individu filmant «a casa nostra».

El llibre de Yishai Sarid és una mena de confessió que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem, el centre d’investigació sobre la Xoà de Jerusalem amb què manté vincles laborals. En aquesta llarga carta s’esmenten, a més dels camps de concentració, alguns màxims responsables de la Solució Final —Hans Frank, Heinrich Himmler, Reinhard Heydrich, Odilo Globocnik—, s’explica el paper que hi jugaren els diversos col·lectius implicats i s’inclou el testimoni d’alguns supervivents. Alhora, el relat del passat contrasta amb el present: els càntics dels joves visitants que, embolicats en la bandera, entonen sovint l’himne d’Israel; el Ministre de Transport que és fotografiat dipositant un ram de flors a Treblinka; els preparatius per als actes del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee amb helicòpters, militars, polítics, músics, artistes i rabins. Fins i tot el Iad va-Xem col·labora amb una empresa que està creant una simulació per ordinador dels camps d’extermini: «Em vaig preguntar si a vostè també li havien enviat aquella versió, senyor president, si també havia intentat carregar cossos al crematori amb el teclat».

Els fets del passat i del present es trenen amb les reflexions de l’historiador que es pregunta per què ni els escolars ni els militars als quals fa de guia no odien els alemanys: potser hi influeix l’aspecte dels nazis, tan net i polit —com models publicitaris dalt de les motos, diu—; potser perquè, de manera planificada i a consciència, les execucions en massa es dugueren a terme en sòl polonès; tal volta, l’enorme quantitat de diners que els alemanys han pagat a l’Estat d’Israel hi haja contribuït; i, afegeix, potser per «l’admiració dissimulada que provoca l’acte d’assassinar». Aquests estudiants critiquen els asquenazites, els quals consideren col·laboradors dels botxins; i, sobretot, odien els polonesos per l’antisemitisme i pels pogroms. Però, insisteix el narrador, «els polonesos no van perpetrar la Xoà (…) aquella colla de borratxos estúpids no va pensar mai en assassinar tots els jueus, això superava la seva imaginació». Durant les converses a l’hotel posteriors a les visites als camps, un xic afirma: «crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis (…) si som massa tous no ens en sortirem»; és un moment de tensió en què l’home diu als joves que potser no els hi haurien d’haver portat, allà, al lloc dels assassinats. La novel·la de Yishai Sarid no transmet la idea que no s’haja d’abordar en profunditat la barbàrie ni que no se n’hagen d’honrar les víctimes, sinó al contrari; això sí, recorda que «de vegades, el missatge educatiu i la veritat històrica entren en conflicte».

una clau a sobibor

 

EVA VÀZQUEZ
Una clau a Sobibor
El Punt Avui
27|1|2020

A El monstre de la memòria, Yishai Sarid descriu la visita d’un ministre israelià a Treblinka amb la intenció de retre honors a “algun lloc relacionat amb la Xoà”. El protagonista de la novel·la, un historiador del sistema concentracionari nazi que aspira a promocionar-se davant les autoritats del Iad va-Xem tot treballant de guia turístic als camps d’extermini de Polònia, assisteix atònit a una cerimònia expeditiva: el ministre baixa del cotxe, es posa la quipà i, escortat pel seu seguici, avança a grans gambades per l’avinguda empedrada fins a arribar al monument, on diposita un ram de flors en silenci just el temps que necessita el fotògraf per retratar-lo des de tots els angles possibles. I això és tot: se’n va. El més significatiu de l’escena no és que posi en evidència l’apropiació de la història per part del poder, reduint-la a una simple acció de propaganda, sinó que la seva banalitat commemorativa sigui idèntica a la dels estudiants jueus que el guia acompanya cada setmana a Chelmno, Birkenau o Madjanek, tots embolicats amb la bandera nacional, entonant el kadix i encenent espelmes sense deixar de fotografiar-se davant el fossat dels afusellaments o el paviment de les cambres de gas mentre reneguen contra els àrabs, els polonesos o els asquenazites, però mai contra els assassins, que són una mena d’entitat translúcida, només a propòsit “per infondre vida a les cendres”. A aquest historiador obsessionat pels detalls del sistema de la mort organitzat pels nazis, el commociona l’absència de rigor d’uns visitants que reaccionen tan sols a la ràbia o al fàstic, però que no s’aturen a escoltar el vent com remou les fulles dels bedolls, a posar cara a les piles de sabates i cabells exposats a les vitrines, a olorar la terra remoguda d’on encara aflora algun os durant la temporada de pluges. El contrari de l’odi és desenterrar una clau rovellada a les excavacions de Sobibor i pensar que hauràs de “passar per totes les portes d’Europa a la recerca del pany”.

Les polítiques de memòria reten culte al símbol, a la museïtzació dels llocs com a altars de contrició (“tota aquella gesticulació reconfortant”) o, pitjor encara, a un imaginari de la salvació patrocinat per l’Estat, ja sigui en forma de videojoc amb el qual experimentar la sensació d’aniquilar o de ser aniquilat, o a través d’una grandiosa desfilada militar al mig d’un dels camps, com si fos possible reescriure la història, i no assumir-la com “una cascada que no para de caure amb una força descomunal”. Avui, mentre els governants commemoren el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz donant-se cops al pit i escopint acusacions mesquines, potser l’únic dipositari de la memòria pot ser, com a la novel·la de Yishai Sarid, un obsés de la precisió, un guia que enfolleix.

la memòria i el seu monstre

MERCÈ IBARZ
La memòria i el seu monstre
El País
29|1|2020

Una escapada juganera. Pot ser la traducció d’escape game que no apareix als titulars mediàtics. Si consultes la xarxa surt una cosa així com “joc d’escapada”, massa neutre en aquest cas: un joc d’enigmes pel territori on es va suïcidar el filòsof i crític literari Walter Benjamin el 1940, a Portbou i els voltants de la frontera. Pobre home. Tantes de les seves “tesis sobre la història” que s’han anat confirmant des que les va deixar inacabades, i la seva pròpia sort tràgica n’acaba sent una, la que fa: Tot monument de cultura és també un monument de barbàrie.

A Portbou, davant del mar, a dalt de tot del cementiri que el recorda amb una làpida, hi ha el memorial WB, preciós, molt, de l’escultor israelià Dani Karavan. La barbàrie que inevitablement també recorda aquest monument era, fins ara, tot allò que el va motivar: la devastació que es va endur WB també. Però ara la barbàrie és una altra. Ara és aquesta gimcana (sense premi) sobre l’any que coincidien els fugits dels nazis, Benjamin entre ells, i els republicans espanyols als camps de concentració, a l’altra banda de la frontera, al llarg de la costa. Walter es va llevar la vida, incapaç d’esperar més. Intentava arribar a Portugal i d’allí als Estats Units. No tenia la documentació legal per entrar en zona espanyola i les autoritats franquistes no l’hi van permetre. Havia fet una travessia difícil i amb por que el retornessin a un camp de concentració francès es va suïcidar la matinada del 26 de setembre. És un relat que té de tot, ideal per ser explotat comercialment i sumar-se a les tantes versions de l’art contemporani que l’han fet seu.

Per un preu que va dels 145 euros als 190 si hi passes la nit, el joc et permetrà reviure la Segona Guerra Mundial durant unes hores. Però com que Benjamin té avui una aura que transcendeix fronteres des de fa dècades i és citat per uns i altres, la cosa, i les protestes que ha motivat, se centren en la seva figura i record. Hi ha hagut prou protestes perquè el portal Portbou1940 elimini el vídeo promocional, que segons llegeixo a la xarxa acabava així: “Salvar Walter Benjamin. Aquesta és la missió”. Però la cosa continua.

Allò que sembla més propi del món de l’espectacle, que prenem per ficció –quan és realisme pur, hiperrealisme, superrealisme–, existeix en el dia a dia de l’anomenada alta cultura, i tant que sí. I per què no? Tant omplir-se la boca amb divulgar, amb donar a conèixer la història, i després ens queixem si es munta un escape game com el de Portbou. O un videojoc del camp de concentració d’Auschwitz, que aquesta és la setmana del seu memorial i de tantes iniciatives per recordar-lo i que no l’oblidem, etc.

De les iniciatives i convocatòries que m’han arribat a casa sobre el record de la Xoà, a més del que veus una vegada i una altra a la tele, em quedo amb una novel·la, El monstre de la memòria, de Yishai Sarid (Club Editor, traducció de Roser Lluch). T’explica, amb enorme coneixement documental, gràcia narrativa i escepticisme històric crític, el que qualsevol país i context hauria de considerar: què fa l’Estat amb el passat, com se l’apropia i sobretot com l’explota sense manies. En el cas israelià, es tracta, és clar, de la memòria dels camps de l’horror. En viatges guiats als camps de Polònia (els alemanys, t’adverteix el narrador, es van cuidar prou de no espatllar el seu, de paisatge) a estudiants de secundària, militars, polítics, tots israelians, i fins un director de cine alemany i tot. Així és, per cert: per als estudiants de secundària israelians la visita a Auschwitz és un ritus de pas a l’edat adulta (abans de l’ingrés a l’exèrcit). El narrador és un historiador bastant jove que no s’ha dedicat a l’horror nazi per ganes, sinó per finançament i beques. És rigorós i acaba sabent-ne moltíssim. Però la tesi doctoral resultant només li garanteix un lloc ultraprecari a la universitat (us sona?) i l’home, que ja té família, acaba treballant per a l'Iad va-Xem, institució oficial creada el 1953 que avui conserva la documentació més completa de la Xoà.

També serà requerit per documentar un videojoc, paraula que indigna el director del departament d’informàtica de la casa, que s’hi refereix com “una simulació amb finalitats didàctiques”. I així, amb tot. Recomano aquesta novel·la de debò, el que us he explicat són minúcies en comparació del que acabes per comprendre del monstre de la memòria.

què hauria fet jo?

IGNASI ARAGAY
Què hauria fet jo?
Ara llegim
24|1|2020

La memòria de l’horror. Auschwitz. Ho hem vist al cine i ho hem llegit un munt de vegades. Moltes. Cada cop ens colpeix. I, tanmateix, ¿fins on som conscients de què va ser allò? L’experiència sempre és personal i, en algun punt, intransferible. L’experiència d’un mal tan bèstia ho és encara més. Si no ho has viscut, no te’n pots arribar a fer del tot la idea. I els seus supervivents ja només poden ser això, supervivents tota la vida. Ho arrosseguen sempre, obsedits per callar o per explicar-se. Però no és tan fàcil explicar-ho. Com es transmet la memòria de l’horror?

Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965) ha escrit sobre la qüestió. El monstre de la memòria (Club Editor, en traducció de Roser Lluch) és una novel·la sobre la inevitable degradació de la memòria. Degradació en sentit moral. El mal sempre torna i massa sovint no el volem veure. Els seus camins són diversos: digueu-ne banalització, indiferència, revenja, identitat, inconsciència, frivolitat, instrumentalització, estètica... Ara que es van morint els últims testimonis, com continuarem explicant aquella fi de la humanitat tan concreta i brutal? Com evitarem tergiversar-la? Com evitarem que es vagi desfigurant i emboirant?

El protagonista de la novel·la és un jove historiador israelià que, per tirar endavant, tot i que no ho volia, veu que no té més remei que especialitzar-se en la Xoà, que literalment vol dir catàstrofe. És l’única via per aconseguir ajuts públics. Acaba sent un expert en els mètodes d’extermini nazis, però ni així se’n surt. Com que és molt difícil obtenir una plaça de professor a la universitat (això us sona, oi?), doncs es posa a fer de guia especialista en els camps: hi porta grups d’adolescents israelians o grups més importants, com ara de militars i de membres del govern del seu país. La distància entre el que ell mostra, explica i sent, i la manera com els altres reaccionen, cada cop el desespera més.

Tots tendim a fer servir la memòria per a les coses que ens interessen, normalment per justificar el nostre present més que per entendre el passat. Sovint per treure’ns les culpes de sobre. Poques vegades per ser conseqüents. No n’hi ha prou amb emocionar-se i vessar quatre llàgrimes. La coherència absoluta és impossible, esclar, si no els mateixos camps nazis no haurien estat possibles: no hi hauria hagut kapos o col·laboradors jueus, sinó revoltes massives. El protagonista hi ha un moment que ho diu: “No conec cap història d’un supervivent que sigui impecable”.

La pregunta que ens hem de fer és òbvia: què hauria fet jo? I la resposta fa basarda. Ningú no vol morir. Enfrontar-se al mal no és tan fàcil, és més fàcil ignorar-lo, esquivar-lo, pactar-hi. Ni al mal de la memòria ni encara menys al del present. És més còmode mirar cap a una altra banda, espolsar-se les puces, buscar culpables, fer la viu-viu. Perquè en realitat el monstre de la memòria a vegades només serveix per blanquejar el present. Auschwitz sempre està latent: ho hem vist a Ruanda i als Balcans, i ara a les pasteres del Mediterrani o a Síria. Què fem?

auschwitz i el futur de la memòria

GERARD E. MUR

Auschwitz i el futur de la memòria

Núvol

29|1|2020

Correm, permanentment, el risc d’afeblir la memòria. L’oblit és la manera més ràpida i dràstica de fer-ho. Paradoxalment, però, sacralitzar i contemplar el record també pot ser una forma d’anul·lar-la. Yishai Sarid treballa contra això. Contra l’encarcarament i el buidatge de la memòria. Aquests dies, Sarid publica en català El monstre de la memòria (Club Editor; traducció de Roser Lluch), una novel·la sobre el relat que els governs –els governs d’Israel i Polònia, principalment– han construït sobre l’Holocaust. El protagonista, historiador i guia als camps d’extermini polonesos, assumeix el paper de “guardià del record”. Un record que ningú sembla voler examinar. Passem, doncs, per la superfície d’aquest record, pel resultat de la sacralització. Quan parlem de sacralització, parlem, per exemple, dels museus que exposen –i expliquen– tot allò que va passar als camps d’extermini. O les visites guiades pels mateixos camps.

Sarid (Tel Aviv, 1965) ens alerta que la manera en què recordem el passat indica la integritat de la nostra memòria. El seu llibre ens arriba la setmana en què es commemoren els 75 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Per l’autor, però, ‘alliberament’ és una paraula “problemàtica, enganyosa”. “El camp no va ser alliberat. L’activitat va ser aturada, simplement; quan les tropes soviètiques van conquerir Polònia. Els presoners no van patir cap mena d’alliberament. No van tenir cap final feliç”, sosté.

A El monstre de la memòria, l’autor no s’ocupa dels reclusos; Sarid fixa la mirada i la reflexió sobre els hereus d’aquell moment històric, que som nosaltres. “Sarid ens convida a reflexionar sobre les inèrcies intel·lectuals que acompanyen aquest fet fundador. Som una societat parida en aquests camps”, veu Maria Bohigas, editora del llibre. El novel·lista és especialment crític amb la manera en què se’ns fa recordar l’Holocaust. Sarid acusa els governs de les generacions successores de “congelar l’Holocaust”. “El consideren un secret immutable i no creuen que tingui res a veure amb ells”. “Quin serà el futur del record de l’Holocaust si tot el que fem és dedicar-li vitrines als museus? Així no es pot interpel·lar ningú. Quin futur té la memòria de tot això?”, es demana l’autor.

Sarid és partidari de “retirar tiretes i benes i airejar les ferides de l’Holocaust”. En això treballa el protagonista de la novel·la, historiador especialitzat en l’Holocaust, que investiga els mètodes d’extermini. “És un home obsessionat pels detalls de l’extermini. Sentim fascinació per les atrocitats. Jo mateix m’hi vaig lliurar quan feia la recerca per a la novel·la”. El narrador, que, com dèiem, també és guia, ha de reviure diàriament els fets terribles dels camps. Una bona part dels visitants que rep són estudiants (també acompanya soldats israelians o polítics). Cada vespre, es reuneix amb el grup d’alumnes que ha rebut durant el dia i els proposa obrir una taula de reflexió, explicar quina lliçó han obtingut de la visita. Alguns dels estudiants responen que “potser cal ser una mica nazi”. Sarid no reprova del tot aquesta mena de respostes: “En determinats moments, ens veiem obligats a actuar amb violència”. Pel narrador, el veritable problema és que aquesta és “l’única lliçó”. “Queda turmentat perquè no aconsegueix plantejar altres qüestions”. La gestió postissa i temorosa de la memòria genera respostes com aquesta; acaba en una digestió pobra i passiva del passat. En aquest sentit, Sarid és molt crític amb la política de la memòria d’Israel.

L’escriptor i advocat critica que els treballs de memòria estan massa concentrats en la mort, en l’extermini: “Si volgués connectar amb els joves, començaria visitant els llocs on vivien les víctimes. Vull reivindicar la vida de les víctimes, no només el seu assassinat. Tendim a perdre’ns en la xifra abstracta dels sis milions de víctimes. Aquests sis milions de morts són també sis milions de vides. De fet, la majoria de la gent només recorda un sol nom i una sola vida; la d’Anna Frank”.

La passivitat dels estudiants de la novel·la ens empeny cap al nostre present, cap a l’auge de les extremes dretes. “Les ruïnes poloneses de Sobibor, Treblinka o Auschwitz ens recorden del que és capaç la humanitat. Alemanya està vivint un ressorgiment considerable de l’antisemitisme. I aquest antisemitisme neix en alemanys blancs. Com podem permetre que això torni a passar? Per què no s’està fent res contra això? Els partits d’extrema dreta es vesteixen de demòcrates per poder entrar al sistema, obtenir representació i perjudicar aleshores la democràcia i els drets humans. És molt preocupant”. Recordem, per exemple, que Alternativa per Alemanya –partit racista i antisemita– té una representació de 91 diputats al Bundestag d’un total de 709 seients. “L’Holocaust forma part de la nostra psicologia. És un trauma que no ha estat redreçat. No l’hem curat. La gent no deixa sortir els fills sense prou menjar. Continuem lligats a la idea de ser forts, de confiar en un mateix. El trauma es reflecteix en moltes de les coses que fem”, afegeix l’autor. Sobre l’Holocaust i el nostre propi passat, Sarid diu que l’extermini dels jueus no ens ha de semblar un fet llunyà o impropi: “Forma part de la història de la Mediterrània”.

“Amb El monstre de la memòria, Sarid posa el dit en un lloc molt sensible. Tracta amb molta subtilesa el tema de la memòria de l’Holocaust. Sap molt bé del que parla. Va molt a fons. No apunta cap a la direcció més fàcil ni més còmoda. Inquieta tots els seus lectors; no només els israelians. Amb Sarid veiem com a dins d’Israel també circulen actituds crítiques amb les polítiques de la memòria i els mites fundacionals del país, amb les conductes socials i ètiques”, tanca Bohigas, que censura les formes retòriques “buides” vinculades a l’Holocaust, com ara ‘horror’ o ‘infern’. “Ens priven de preguntar-nos altres coses”.

mal i frivolitat

JOSEP MARIA FONALLERAS
Mal i frivolitat
elPeriódico
26|1|2020

Una cosa és banalitzar el mal, tal com ho va descriure Hannah Arendt, i una altra és convertir el mal en una banalització, que és el que hem vist molt sovint els últims anys. Des de fotografies divertides i frívoles al Memorial de Berlín fins a excursions també frívoles i divertides a Auschwitz, posem per cas. Aquest dilluns commemorem el 75 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini i, en aquest Dia Internacional de la Memòria de l’Holocaust, és oportú que ens fixem i pensem en la progressiva utilització de la Xoà i de totes les derivades de la barbàrie nazi com un divertiment, com un recurs lúdic que ignora (o banalitza) l’enorme llosa de terror que va sepultar la dignitat dels homes.

Hi reflexiona el novel·lista Yishia Sarid en ‘El monstre de la memòria’, que acaba de publicar Club Editor. El protagonista és un home que fa de guia als camps polonesos i que comprova el nivell de frivolitat amb què encarem el passat. Jocs d’ordinador on es trien els presoners que van a la cambra de gas, un ‘escape room’ de l’habitació d’Anne Frank, garlandes de Nadal amb fotos d’Auschwitz... Ho perdem tot, si perdem el llegat moral de l’episodi on el mal absolut va senyorejar el món.

memorial

 

218

(He tornat a Dachau)

Hi ha turistes fent-se fotos davant del crematori. Hi ha famílies que passegen pel camp d'extermini donant-se les mans. Hi ha gent que riu. Dues parelles d'enamorats s'abracen i es fan petons davant de la cambra de gas i els forns crematoris. El plor d'un nadó trenca el silenci. Després, a l'hora de dinar, al menjador, tothom menja al self-service.

¿On és el Lager?

Joan-Carles Mèlich. La lectura com a pregària. Fragments filosòfics I. Fragmenta, 2015. P. 96.

yishai sarid

Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965) és advocat i novel·lista. Fill d’un diputat i ministre del govern d’Israel, va pertànyer al cos d’intel·ligència i va ser oficial de l’exèrcit als anys vuitanta. Entre 1994 i 1997 va treballar com a assistent de la fiscalia de l’Estat en casos criminals.

Ha col·laborat amb el diari Haaretz i ha publicat cinc novel·les, dues de les quals s’han traduït al català a Club Editor: Limassol (2012), traduïda a vuit idiomes i guanyadora dels dos principals premis de novel·la negra francesa, i El monstre de la memòria (2020).

 

Llegiu també ------> Yishai Sarid: “L’Holocaust s’ha convertit en un símbol però no n’hem après la lliçó”. Ara. 25|1|2020.