tecnologia punta

CARINA FARRERAS

Aprendre amb un llapis o amb un teclat? 
A: Els universitaris perden la lletra
La Vanguardia
14|1|2024

Si el teclat és el nou llapis, té sentit l'esforç que requereix ensenyar a escriure? Pot canviar-se la lletra cal·ligràfica per la d'impremta? Per Ignacio Morgado, l'ésser humà ha de mantenir l'habilitat d'escriure a mà, encara que acabi fent-ho a màquina d'adult. L'aprenentatge de l'escriptura, que costa un enorme esforç adquirir-lo, és indeleble i és l'últim que perden les persones amb malalties de la memòria.

«Els nens petits han d'aprendre a escriure amb el llapis, repetir les paraules a l'abric d'un dictat, perquè això desenvolupa capacitats implícites importants», diu. L'escriptura manual mobilitza més  i diverses àrees cerebrals que no pas la pulsació de tecles i exigeix al nen passar del so al grafisme, conservant a la memòria la forma de les lletres i el moviment dels músculs que es requereix per reproduir-la. Ara bé, no entra en el debat, encara actual, sobre si és millor mantenir la lletra lligada —de més complexitat i bellesa— que la lletra d'impremta —més simple però utilitzada en la majoria de textos escrits com ara l'ordinador, llibres o diaris—. En tot cas defensa una lletra personal, ràpida i llegible. A les escoles catalanes, s'ensenya segons el criteri del centre educatiu. Just en una escola pública s'ha reproduït el debat sobre l'escriptura. Han decidit, finalment, canviar de la tradicional a la d'impremta. Sostenen els docents que les hores que passen els nens aprenent i esforçant-se per unir la be amb l'erra el poden passar practicant l'escriptura. No tot el claustre hi està d'acord. Aquest és un debat irresolt que ve de lluny. Finlàndia, model d'educació referent per als països occidentals, va optar fa anys per la lletra de pal, separada i l'aprenentatge també per ordinador. Per la professora de neurociències de la UAO-CEU, Marina Fernández Andújar, l'ensenyament de la cursiva és molt més laboriós perquè implica dominar totes les lligadures entre les lletres i els traçats de les majúscules. Totes segueixen la mateixa direcció i, una vegada s'arriba a cert grau de destresa, es guanya en velocitat. La lletra d'impremta, d'altra banda, és més rítmica i nítida i s'aprèn amb més rapidesa. No obstant això, algunes lletres es confonen perquè s'assemblen. Així mateix, l'alumne té més moments en què aixeca el llapis del paper. Finalment, les unitats de lletres que formen les paraules acaben no separant-se amb tanta facilitat. Segons el parer de Fernández Andújar, acostumar-se a la rapidesa pot reduir altres capacitats que són importants en l'educació dels nens. «S'ha demostrat que la lletra lligada treballa aspectes com és ara la voluntat i l'esforç», afegeix.