ficció, i ficció, i ficció

JORDI PUNTÍ
Ficció, i ficció, i ficció
el Periódico
24|3|2023

És una novel·la que t’enganxa. No la pots deixar. T’atrapa a cada pàgina. La prosa laudatòria de les contracobertes sol buscar aquests tòpics, i el lector no sempre se’n refia. Hi ha una prejudici, força verificable, que associa les novel·les 'trepidants' amb una lleugeresa de l’estil, quan l’autor no vol que t’entrebanquis i tot el camí és planer. Però per sort no sempre és així. Ara mateix he llegit 150 pàgines de ‘Demà, i demà, i demà’, la novel·la de Gabrielle Zevin (Periscopi, en castellà a AdN), i tinc aquesta sensació: no la puc deixar. I no és una simple novel·la comercial, no.

¿De què parla ‘Demà, i demà, i demà’? La resposta fàcil és dir que va de dos joves amics que són creadors de videojocs, però aviat matiso que el món dels videojocs no m’atrau i no estem en territori de ‘nerds’ i asocials, o no només això. La relació entre la Sadie i el Sam, que s’obren a la vida amb totes les il·lusions i les dificultats, es projecta sobre un rerefons definit per les pantalles i la realitat virtual, però diria que parla dels límits de l’amistat, posada a prova al llarg dels anys. No és, doncs, un tema original, i aquí hi ha part del secret: potser el llegim com si rellegíssim altres històries que ja coneixem.

Si el llibre t’enganxa, també és per la manera de fer-ho. L’autora domina sobretot tres coses que poden semblar evidents i que no ho són: narra els fets seguint un ordre particular i sempre en vols saber més; no ho explica tot i el lector ha d’omplir els buits, i mesura els límits entre els sentiments i la cursileria. És a dir, té una gran confiança en els recursos de la imaginació, que creix en l’art de fabular i en la força de les paraules ben triades. En una època en què la realitat se’ns menja cada dia, ‘Demà, i demà, i demà’ s’acosta a altres grans novel·les que traspassen el temps i descriuen els vaivens de l’amistat i de l’amor, sense dir-ho tot, com ‘Una música constant’, de Vikram Seth, ‘Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay’, de Michael Chabon, i (gairebé) totes les novel·les de John Irving. Són bones companyies. I ara me’n torno a llegir.