En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.
Ariana Harwicz. El ruido de una época. Gatopardo, 2023. P. 92.
Ho aplaudeixo. "Algú ho havia de dir"...
ResponEliminaÉs l'eterna discussió que mantenim en Robert i jo. Jo soc de l'obra, el text i prou, i pelo l'autor. Ell sosté que la biografia de l'autor explica l'obra, per dir-ho senzill. Portem quasi trenta anys així. Tot distreu.
EliminaSí que distreu.a Al final,la discussió no serà un empat ? Hi ha autors dels quals no hi ha massa informació, per no dir gens (els anònims, com a cas extrem), per tant t'has d'agafar la lectura sense saber-ne res. D'altres, si vols, pots trobar quasi què feien cada dia (a l'altre extrem dels anòmis, els qui escriuen dietaris), però això no vol dir del tot que expliqui el perquè de la seva obra. I encara jo posaria un altre grup, que la seva vida ja és la seva obra, posem per cas Proust (encara que "falsegi" la realitat, és important saber de la seva vida ?). Jo soc més aviat com tu, que si no matar l'autor, sí que arriba un punt que ignoro o passo per alt la vida, encara que si puc saber-ne coses concretes reconec que soc tafaner i m'agrada, procurant que m'influexi poc en la lectura.
Elimina