com era el dalí escriptor?

ANNA BALLBONA
Com era el Dalí escriptor?
Quadern | El País
9|7|2026

Llegir Salvador Dalí és divertidíssim, això per començar. I, per tant, és una gran notícia que Edicions del Cràter hagi tingut la pensada de traduir per primera vegada al català la Carta oberta a Salvador Dalí, publicada originalment en francès el 1966. També ho seria que es reeditessin llibres tan interessants com La vida secreta de Salvador Dalí o L’alliberament dels dits, que reuneix la seva obra en català. Mentrestant, aprofitem el que tenim a l’abast, que és aquest llibre epistolar autobiogràfic, a través d’una magnífica traducció de Valèria Gaillard. Dalí trufa el text de jocs lingüístics, sonoritats inusitades i envitricollaments molt més lúcids del que semblaria. Aquesta impressió t’acompanya en llegir-lo.

Les etiquetes de text autobiogràfic i epistolar li van balderes perquè Dalí es dedica a esbotzar-les amb tota la seva ànima. És un dels motors del text, crear i recrear ficcions que fan implosionar des de dins idees preconcebudes, imatges fixes i unívoques.

La Carta oberta fa dia­logar diferents personalitats de Dalí, com més oposades millor, que dissenteixen i es confronten, en un joc interminable d’identitats, de punts de vista i d’estètiques, miralls que amplifiquen, deformen i aclareixen: el Dalí “pervers, polimorf, anarquista, surrealista” i “el diví, àvid de dòlars” (l’anagramàtic avidadollars amb què el va batejar Bréton), i el “catòlic, apostòlic i romà” i “monàrquic”. Etiquetes totes per al seu gaudi suprem, tant si són de crea­ció pròpia com manllevades, amb sagacitat humorística, com quan Avidadòllars escriu: “Dalí, estimat Dalí, no crec gaire en la justícia. El seu gènere és massa ambigu. Recorda això: la justícia és la dona barbuda!”

El llibre es converteix en un objecte del performer. Exprimeix una gran quantitat de recursos narratius, partint d’una aparença dialèctica: carta, poesia, estirabot, conte, pensament, polèmica, imatge fulgurant, objectes extravagants... Dalí és el seu propi crític, conversador i comentarista. Se satiritza, es vampiritza i es mercantilitza, se’n riu (d’ell i de les tesis de l’art), tant és (ir)realitat o ficció, trenca expectatives en cada frase, traça viratges, lirismes d’avantguarda, dibuixa paisatges irreals i imatges fragmentàries. Juga amb la màscara, ens la mostra i la torça fins a l’infinit, en un doll d’energia creativa.

És sorprenent com, sota un vernís de provocació i d’astracanada, Dalí belluga els dits amb la destresa d’un prestidigitador a qui mai veuràs el truc. I si l’hi veus, és perquè ho ha fet expressament. Desfilen Ra­fael, Velázquez, Vermeer, Picasso, Turner o Le Corbusier, contra el qual concentra un odi risible, als antípodes de la defensa que en feia en un article recollit a L’alliberament dels dits. Desfilen línies geodèsiques, fantasies amb dents, incidents artístics, el Perpinyà centre del món i tractats pictòrics com el “Resum de la història i de la història de la pintura”, amb aquest primer punt: “A Girona, un eixam de mosques miraculoses sortides de la cama esquerra del cos incorruptible de sant Narcís expulsa definitivament l’exèrcit de Napoleó de la ciutat assetjada.” I un segon punt: “En pintura, exactament el mateix”.

El text i totes les formulacions que conté, des de les taules de valors dalinians fins a les síntesis de l’activitat paranoicocrítica, avancen com l’equilibrista: Dalí sacseja idees, es rabeja en la paradoxa i il·lumina així por­cions del país de l’estètica i de la identitat. En definitiva, actualíssim, com si l’hagués escrit per a avui.

 

l'amic de les arts (v.o.)

Senyors:
Unes sabates les portem mentre ens serveixen; quan han servit, quan han esdevingut velles, les arreconem i en comprem unes altres.

A l'art no cal pas exigir-li altra cosa; una volta esdevé vell i deixa de servir per la nostra sensibilitat, cal arreconar-lo. Passa a ésser història.

L'art que avui ens serveix i ens ve a la mida és, ben certament, l'art anomenat d'avantguarda, o sigui, l'art nou. L'art antic de totes les èpoques, sigué, esteu-ne ben segurs, nou en el seu temps i fou, igual que l'art d'avui, confeccionat d'acord amb les mides i, per tant, d'acord amb l'harmonia de la gent que l'havia d'usar.

El Partenon no fou pas construït enrunat. El Partenon fou creat nou i sense pàtina, igual que els nostres autos.

[..] Ací, però s'adora la pàtina. Als nostres artistes els plau tot ço que el temps o la mà de l'antiquari hi hagi deixat, aquest to groguenc característic, tan repulsiu, semblant al que prenen les cantonades dels carrers quan els gossos insistentment hi fan pipí.

[...] Proposem a la gent que estimi la civilització:

I.- Abolició de la sardana.
II.- Combatre, per tant, tot allò que és regional, típic, local, etc.
III.- Considerar amb menyspreu tot edifici que ultrapassi els 20 anys.
IV- Propagar la idea que realment vivim una època postmaquinista.
V.- Propagar la idea que el ciment armat existeix realment.
VI.- Que, efectivament, existeix l'electricitat.
VII.- Fretura de la higiene dels banys i de canviar-se la roba interior.
VIII.- De tenir la cara neta, o sigui, sense pàtina.
IX.- Usar els objectes més recents de l'època actual.
X.- Considerar als artistes com un obstacle per a la civilització.

Senyors: Per respecte a l'art, per respecte al Partenon, a Rafael, a Homer, a les Piràmides d'Egipte, al Giotto, proclamem-nos anti-artistes.

Quan els nostres artistes es banyin diàriament, facin esport, visquin fora de la pàtina, llavors serà qüestió d'inquietar-nos novament per l'art.

HE DIT.

Salvador Dalí a L'Amic de les Arts, núm. 25, 31 de maig de 1928.

_____________
P.S.: Vés a saber què buscava; la cosa és que vaig acabar per descobrir que el logo del Chupa Chups és un disseny de Dalí. I que l'hi van pagar «una tarifa milionària», segons diu la Viquipèdia. Lògicament, després vaig voler concretar la xifra, sense èxit. I, de resultes, aquí estem, abolint la sardana.

[+] La historia de Salvador Dalí y el logotipo de Chupa Chups. A: brandemia.

dalí segons paco roca

La obra [es refereix a El juego lúgubre] está llena de referencias a cuadros más o menos famosos de Dalí, viñetas que reproducen la obra...

Era un juego más del libro el dejar ahí imágenes que el lector pudiera investigar si existen o no. Siempre procuro que este tipo de mensajes no interfieran en la historia principal, que no sea necesario conocer ningún cuadro de Dalí para poder disfrutar de la historia, pero si eres seguidor suyo la puedas disfrutar aún más.

Hay muchas referencias desde el inicio: en el prólogo aparece La isla de los muertos, uno de los cuadros favoritos de Dalí, que fue una gran influencia a la hora de diseñar su vivienda de Cadaqués. Está también El Elefante-Jirafa y los cuadros de Cadaqués. En el sótano se muestra el cuadro de su padre y algún otro que podría haber estado allí en esa época concreta. Traté de ser lo más fiel posible a la historia de Dalí: salvo el final de la obra, todo está sacado bien de su autobiografía o bien de libros escritos acerca del artista con los que me documenté. Necesitaba ser verosímil y cuidar los detalles.

Koldo Azpitarte. Senderos. Una retrospectiva de la obra de Paco Roca. Laukatu, 2009. P.44-45.

L'illa dels morts. Arnold Böcklin. 

7 middagh street (brooklyn heights)

L'estiu de 1940, Carson McCullers -23 anys i acabada de publicar la seva novel·la El cor és un caçador solitari- es va separar per primer cop de James Reeves i es va instal·lar en el número 7 de Middagh Street, en una casa estil tudor de totxos vermells amb una espectacular vista del pont de Brooklyn i Manhattan, que tenia llogada -per 75 $ al mes- George Davis, director literari de Harper's Bazar. La casa va esdevenir una mena de pensió o comuna d'artistes.

D'entrada, Carson la va compartir amb W.H. Auden, Gypsy Rose Lee i en Davis, és clar, però al número 7 de Middagh Street també hi van fer estada els fills de Thomas Mann -Erika i Klaus, que fugien dels nazis- Benjamin Britten i Peter Pears, Paul i Jane Bowles, Kurt Weill i Lotte Lenya. Fins i tot hi va treure el cap en Salvador Dalí.

D'anècdotes, tantes com en vulgueu. Que l'Auden, per exemple, es va casar amb l'Erika Mann per tal que ella pogués aconseguir la nacionalitat britànica. I en Davis amb la vídua de Kurt Weill i va acabar gestionant l'obra del compositor. Que Dalí va fer una entrada triomfal en demanar-li a W.H. Auden (nat a Londres) si parlava anglès (Do you speak english?, diuen que li va deixar anar). Que en Auden i en Bowles es barallaven sense treva. Que Anaïs Nin la va batejar February House perquè molts dels seus habitants feien anys en aquest mes. Que allà va ser on McCullers va escriure part de The Member of the Wedding. Per exemple.

Estalvieu-vos la visita  -tret que us faci una especial il·lusió acabar tatuats en l'asfalt de l'autovia que enllaça Queens amb Brooklyn, i viceversa, que és el que hi trobaríeu ara-  perquè del set de middagh street no en queda ni l'ombra dels fonaments, que el van aterrar el 1945.

___________________

P.S.: L'any 2005 es va publicar el llibre February House: The Story of W.H. Auden, Carson McCullers, Jane & Paul Bowles, Benjamin Britten & Gypsy Rose Lee: Under One Roof in Wartime America, by Sherill Tippins. Editat per Houghton Mifflin. Cal saber anglès, com en Dalí, perquè no està traduït al català. Ni al castellà tampoc.

Aquí us deixo un article sobre la casa de Middagh Street publicat al New York Times i aquí un apunt del blog Una casa debajo de la almohada.