el primer dia d'octubre

RAUXES DEL MERCURI

L'octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s'escapa fàcilment a l'atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins amb l'entrada d'un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem.

Al parer de Hans Castorp, al primer dia d'octubre només li va venir d'un pèl per ser igual que el darrer de setembre; era tan fred i inclement com aquest, i els següents també. A la cura de repòs calia el sobretot d'hivern i les dues flassades de pèl de camell, no solament al vespre, sinó també de dia; els dits amb què aguantava el llibre estaven humits i rígids, encara que sentís un ardor sec a les galtes, i Joachim ja estava temptat d'usar el seu sac de pells; tan sols no ho feia per no malacostumar-se abans d'hora.

Però pocs dies més tard, ja se n'anaven cap a meitat de mes, tot va canviar i va començar un estiu suplementari, d'una esplendor que admirava. No en va Hans Castorp havia sentit lloar l'octubre en aquestes contrades; al llarg d'unes dues setmanes i mitja, un cel magnífic va posar-se sobre les muntanyes i la vall, cada dia superava els anteriors en la puresa del blau i el sol cremava amb una força tan inesperada que tothom va veure's motivat a tornar a treure la roba més prima d'estiu, els vestits de mussolina i els pantalons de lli guardats, i fins el para-sol gran sense peu, que s'ajustava al braç de la gandula mitjançant un dispositiu enginyós, una estaqueta amb diversos forats, no era suficient per protegir-se contra la roentor de l'astre durant les hores del migdia.

Thomas Mann. La muntanya màgica. Traducció de Carme Gala. Proa, 2005. P. 267.