CARLOTA GURT
¿Què hi ha de tu en el que escriuzzzzz..?
Arallegim
2|2|2024
"Si algú gosa preguntar-me si he escrit una obra autobiogràfica l'escopiré a la cara". Ho diu, molt reveladorament, un personatge a la penúltima pàgina d'Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà. I sí. T'ho pregunten els lectors. T'ho pregunten els periodistes. T'ho pregunten els que porten els clubs de lectura. T'ho pregunten amics, coneguts i saludats. T'ho pregunta la psicòloga (potser és l'única a qui l'hi perdones). T'ho preguntes tu mateix i tot. Una vegada i una altra. ¿Què hi ha de tu en el que escrius? També moltes ressenyes consideren rellevant subratllar el grau de contacte amb la realitat d'una obra de ficció; unes vegades fins i tot encasquetant a tort i a dret l'etiqueta d'autoficció; d'altres, esmentant-ho fins i tot com si la relació entre veritat i ficció restés mèrits al text. I la veritat és que no només és pesadíssim, sinó també absurd.
Primer de tot, perquè el valor literari d'un llibre no depèn mai de si el que s'hi narra és real o fictici. Fins i tot en el cas de volums dedicats a la veritat (o a la veritat que s'explica o ens vol fer creure l'autor), el valor literari no el marca la fidelitat als fets. Així doncs, és perfectament natural que hi hagi llibres execrables des del punt de vista literari que malgrat tot tinguin interès documental. Recordo, per exemple, llegir amb molt d'interès les memòries que va escriure Leni Riefenstahl, i recordo també que la prosa era abjecta. En el cas d'un llibre de narrativa, però, el valor documental ha de ser, per definició, nul, perquè la ficció és ficció. Per tant, la pregunta neix d'una simple curiositat morbosa o, dit d'una manera més amable, de les ganes d'entendre com funcionen els mecanismes de la creativitat i, ja que hi som, també els mecanismes de les vides alienes. Al capdavall, llegir és un entrenament per a la vida: està demostrat que les persones que llegeixen són més empàtiques (per bé que podríem encetar el debat de si són més empàtiques perquè llegeixen o si resulta que els agrada llegir perquè són més capaces de ficar-se a la pell dels altres). Sovint penso que llegir o, en general, consumir ficcions de qualsevol mena, és l'equivalent per a adults del joc simbòlic.
En segon lloc, fer la pregunta és absurd perquè està molt estesa la pràctica de respondre-la amb mentides. Com que els autors n'estan una mica cansats, es posen en mode impermeable i les preguntes els rellisquen com gotes d'aigua per la pell untada d'oli, de manera que tant li fot si l'hi preguntes o no, perquè tampoc no en trauràs l'aigua clara.
Un llibre és un tros de tu
En tercer lloc, perquè és evident que qualsevol cosa que escriguis tindrà alguna cosa de tu. Si deixes una nota en un post-it també tindrà alguna cosa de tu perquè hauràs triat unes paraules i no unes altres, perquè hi posaràs un signe d'exclamació (o tres o cap) o uns punts suspensius que també revelen qui ets i com ets. Quan escrius un informe a la feina, quan escrius un WhatsApp o un tuit, sempre sempre sempre hi ha alguna cosa de tu allà dins. Qualsevol cosa que surti del teu cap porta la teva marca. Cada frase està gravada a foc amb les teves inicials i la teva experiència vital. És inevitable. Podem impostar la veu, però no podem canviar el nostre timbre de veu. De la mateixa manera, no podem evitar que al que escrivim hi surti una part de nosaltres: que delati certa manera d'entendre la naturalesa humana i la lògica de les relacions, que hi aparegui una situació que et va passar en un altre context, que un personatge tingui trets de ton pare, de la teva parella, del teu fill, del dependent del forn de la cantonada, de la funcionària d'Hisenda que et va maltractar. Un llibre és un tros de tu: és com el teu nas, com el teu fetge, com la teva personalitat. Forma part de tu. Només podem escriure des de qui som perquè, per desgràcia, no podem deixar de ser qui som. Hi ha qui escriu per fugir de si mateix, i això també implica que hi ha una part d'ell en el que escriu: la seva fugida.
Amb això no vull dir que tots els textos s'hagin de llegir autobiogràficament, sinó que no hi ha text que no contingui el seu autor. Fet i fet, cadascú escriu sobre els temes que el persegueixen, que el mouen, que l'inquieten, que li costen de pair (escriure és un gran digestiu per a la dispèpsia existencial); hi ha qui troba en la literatura un espai utòpic on poder expressar desitjos i somnis, on bastir el món i la realitat que voldria, on ser una persona diferent. Qualsevol llibre —qualsevol text, insisteixo— parla de qui és el seu autor. Posar-se a destriar la realitat de la ficció com qui esclovella pèsols no té sentit, perquè són dues parts inseparables. De la mateixa manera que no hi ha llum sense foscor, ni felicitat si no es coneix la desgràcia, no hi pot haver ficcions sense realitats.
.jpg)
