crònica dels feyts

el dol i la jardineria emocional

LAURA G. ORTENSI
El dol i la jardineria emocional
La lectora
22|1|2019

La gestió de les emocions és, probablement, el gran tema de la narrativa de Marta Orriols. De fet, Anatomia de les distàncies curtes, el llibre de contes amb el qual va debutar, funciona com un catàleg en què el lector pot anar classificant tota mena de conflictes interns. Les dinou narracions que l’integren aborden els problemes de la societat d’avui, però també aquells que han capficat la humanitat al llarg dels segles i que Orriols literaturitza des d’una òptica estrictament coetània. Anatomia de les distàncies curtes parla de l’avortament, de l’amor no correspost, de les conseqüències d’un accident de cotxe, de l’homosexualitat, de la demència senil, del tràfec productiu del capitalisme. En definitiva, l’autora recorre als ingredients que no falten mai en la bíblia de cap guionista i el seu gran repte consisteix a dotar-los d’entitat literària.

Un dels aspectes més rellevants del primer llibre és la idea d’unitat, i no només des del punt de vista temàtic. Orriols fa aparèixer sovint el color rosa. També se sent còmoda descrivint el cel i la diversitat cromàtica que ofereix. Són detalls aparentment insignificants que, en tot cas, vinculen uns textos amb els altres i ajuden a modelar una veu literària en formació. El recull de contes, per dir-ho amb un símil botànic, com tant agrada a l’autora, fa tija i fa llavor, però encara no floreix. Orriols, que s’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, sap prou bé que escriure és un procés lent. Per això, sovint exigeix revisions i relectures minucioses. A Anatomia de les distàncies curtes encara es noten les marques de les agulles que embasten, els subratllats en vermell. Segurament, però, sense aquest pas previ hauria estat molt més difícil arribar a Aprendre a parlar amb les plantes, una obra ambiciosa i madura.

La primera novel·la d’Orriols també escorcolla la psique humana. I ho fa reprenent una qüestió que ja apareix al conte «Emmagatzemar muntanyes»: el dol per la pèrdua de la parella. De fet, la Paula, la protagonista, ha d’afrontar dos dols simultanis: la ruptura amorosa i la mort del company. D’aquí, la metàfora que basteix tota la història. La Paula i en Mauro tenien un greu problema de comunicació. Ell s’ho passava d’allò més bé cuidant les plantes, amb qui dialogava sovint. Precisament per aquest motiu, després de l’accident, la presència de l’home queda arrelada al jardí de casa. El jardí és el símbol del procés d’autoconeixement que ha d’emprendre la Paula, de les ferides sense guarir: «És infantil creure que el Mauro encara sigui en algun lloc després de quedar reduït a dos quilos i mig de cendres, però si ell o el seu suposat esperit fos en algun racó d’aquest planeta, seria aquí en aquesta terrassa, enmig d’aquestes plantes», pensa la Paula. Un temps després, apunta a la llista de coses pendents: «Posar ordre a l’arxiu de fotos. Domiciliar el rebut del pàrquing. Comprar vernís per restaurar la taula de la terrassa. Trucar al lampista pel soroll de l’extractor. […] Aprendre a parlar amb les plantes».

El discurs de la protagonista davant de les plantes, davant de la mort, és un soliloqui fondo, ple de contrastos, contradiccions i matisos. Hi ha la paradoxa de palpar la vida acabada d’estrenar a la feina —la Paula és neonatòloga— i d’enfrontar-se, alhora, amb l’absència irreversible de casa. Hi ha el dol fet portes endins i la cicatrització vista portes enfora. Perquè assumir la pèrdua d’una persona estimada no implica, només, posar ordre dins la pròpia ment, sinó també enfrontar-se a les convencions socials, als prejudicis, a la sobreprotecció. I és, precisament, en el retrat de les reflexions introspectives, del malestar amb l’entorn, on la prosa d’Orriols llueix amb més fluïdesa.

No sembla casual, doncs, que la Paula triï com a lectura Nosaltres en la nit, de Kent Haruf. A la novel·la de l’escriptor nord-americà, l’Addie és, a priori, una vídua convencional per qüestions d’edat. La Paula, en canvi, ronda la quarantena. Sigui com sigui, totes dues comparteixen la voluntat de tirar endavant i la llosa de les opinions externes. A l’Addie, li tocava quedar-se sola, ja era vella; per tant, no podia refer la seva vida. A la Paula no li toca fer el mateix, viduïtat i joventut són antònims; per tant, tothom li pot dir si és massa tard o massa d’hora per reprendre l’activitat amatòria. No sembla casual, tampoc, que Aprendre a parlar amb les plantes aparegui en un moment en què les novel·les sobre dones soles, que lluiten per trobar-se a elles mateixes, omplen els prestatges de novetats editorials —amb el fantasma de Mercè Rodoreda sobrevolant-ho tot.

Hi ha una fornada d’escriptores nascudes entre 1975 i 1985 —entre les quals podríem incloure Marta Rojals, Eva Baltasar, Anna Punsoda o la mateixa Orriols— que han trobat en la figura de la dona introspectiva tot un camp per recórrer. Les seves protagonistes ronden la trentena o la quarantena, tenen problemes de parella i arrosseguen vincles familiars poc estables. En aquestes circumstàncies, la cerca de la plenitud sexual, el dilema sobre la maternitat o el reconeixement laboral són constants que apareixen en diverses gradacions. Es tracta, a més, de dones molt lligades a la quotidianitat d’avui, a la vida del segle XXI, gairebé sempre retratades a través de seqüències escrites però amb una gran càrrega audiovisual. En aquest sentit, la construcció d’un estil sòlid, distintiu, no només dóna identitat pròpia als textos, sinó que és probable que els ajudi a envellir millor.

L’estil és, potser, un dels aspectes amb què Orriols hauria d’experimentar més per acabar de forjar el seu ADN literari. En tot cas, el camí recorregut des d’Anatomia de les distàncies curtes fins a Aprendre a parlar amb les plantes mostra una evolució prometedora i la converteix en una experta de la jardineria emocional feta ficció.

anàlisi d'emocions en crisi

PONÇ PUIGDEVALL
Anàlisi d’emocions en crisi
El País
24|11|2018

A la primera novel·la d’Orriols el millor és la intensitat del conflicte interior: esdevé acció

A Aprendre a parlar amb les plantes, la seva primera novel·la, sembla que Marta Orriols (Sabadell, 1975) s’hagi plantejat dur la contrària a les premisses que alimentaven els contes del seu llibre anterior, Anatomia de les distàncies curtes: els personatges vivien unes històries exemptes de dramatisme, es conformaven amb la normalitat dels seus quefers quotidians, i les seves preocupacions se circumscrivien als àmbits domèstics i familiars, als cercles laborals, a la recerca del confort i el benestar. Però a pesar de l’optimisme amb sordina que ritmava els avatars dels seus dies, un halo de tristesa envaïa cada narració: la comunicació amb les parelles i els amics era defectuosa, els moviments imprevisibles de la realitat els desconcertaven, i enlloc hi havia l’eufòria tranquil·la d’un final feliç. A Aprendre a parlar amb les plantes tot es capgira perquè l’agent provocador que agafa Orriols per construir aquesta novel·la és el caos i la banalitat —el melodrama— d’una dona que, en un lapse de temps molt curt, ha d’aprendre a conviure amb dos dolors: durant un dinar la seva parella li comunica la intenció de separar-se a causa de l’aparició d’una tercera persona, i, a la tarda, rep la notícia que la parella ha sofert un accident mortal. Els amics i els familiars, que desconeixen la traïció sentimental prèvia, s’esforcen a envoltar-la amb totes les estratègies comunes per consolar-li el dol, i aleshores el lector se submergeix en l’anàlisi intens, i a vegades excessiu, d’un sac d’emocions en crisi.

“Les espècies que sobreviuen no són les més fortes ni les més intel·ligents, sinó aquelles que s’adapten més bé al canvi”, recorda la protagonista, Paula Cid, una neonatòloga d’un hospital barceloní que ja quaranteja, òrfena de mare des de petita, i que va decidir no casar-se ni tenir fills amb la mateixa rotunditat que la va impulsar a viure lluny del barri on va néixer. Orriols cataloga els estats d’ànim de la protagonista, les seves conversions graduals a la nova circumstància, la dificultat de la invenció d’una rutina nova mentre combat els mals d’una pèrdua, la ràbia contra la desil·lusió de saber-se enganyada, la part de la vida incoherent d’una dona que, de sobte, s’ha vist abocada a l’errància moral. El principal encert d’Orriols és haver concedit als vaivens emocionals de la protagonista una textura versemblant, i aconseguir que tots els seus actes vagin acompanyats de la mateixa “melodia agredolça”, “minimalista i molt commovedora”, que Paula Cid detecta a la composició musical que el seu pare li dedica després d’un dinar de Nadal. 

Els millors moments d’Aprendre a parlar amb les plantes són quan Paula Cid adquireix tot el protagonisme i no es relaciona amb ningú, quan analitza el seu present, quan indaga quin futur l’espera, quan examina com la felicitat inicial de la seva vida en parella es va anar decandint sense que res d’excepcional l’avisés que era així: són moments de silenci, de soledat, d’espera d’alguna cosa inaprehensible —potser l’elaboració d’una nova sensibilitat afectiva i moral—, de molta tristesa, i els conflictes de la protagonista són de tal intensitat que acaben per convertir-se en verdaderes accions. Quan se surt d’aquests cercles, però, la vivesa de la novel·la decau perquè els personatges secundaris que es relacionen amb la protagonista —i les situacions que desencadenen— semblen complir al peu de la lletra amb les trivialitats que s’esperen del model que representen: la mare de la seva parella és tal com l’imaginari popular concep la figura d’una sogra; l’amant que coneix a l’aeroport d’Amsterdam té algun punt de semblança amb el protagonista d’Els ponts de Madison —del llibre, no de la pel·lícula—; i l’alegria jove de les infermeres i la satisfacció maternal de l’amiga íntima que l’acompanyen al llarg de la novel·la només serveixen per puntejar una cosa òbvia: el trasbals de la seva nova situació.

A pesar d’aquests inconvenients, que afecten la dinàmica de la novel·la —i d’una prosa que no sempre llueix les millors virtuts dels moments més exemplars—, el que s’imposa a Aprendre a parlar amb les plantes —la novel·la d’un viatge interior que porta a la resurrecció i a una apoteosi final de llum i vida— és l’equilibrada conjunció que Orriols assoleix entre el sentiment i la reflexió.

aquest vespre

noia amb planta

Además de varias intervenciones artísticas efímeras en las calles Fuencarral, Augusto Figueroa, Plaza de Santa Bárbara y Callao, la feria Urvanity 2019 también ha dejado su huella en forma de mural en el número 31 de la calle Fuencarral. Firmado por el artista serbio Artez, representa a una realista joven amante de la lectura y rodeada de pájaros.

Unos motivos recurrentes en su obra, llena de vegetación, personajes femeninos, literatura y diversas aves como colibríes, ruiseñores o gorriones. En esta ocasión el artista nos muestra a una joven de pelo negro recogido en un moño de estilo japonés y con kimono lavanda que sostiene en sus brazos una pila de libros y una casita para pájaros.

Entre los títulos que porta la joven, el libro “Miau” y los “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós, otro ejemplar de Paco de Lucía, uno dedicado a Goya y, por último, una obra en inglés de la que no podemos leer el título completo: “Beautiful Journey with…”.

Completan los motivos un fondo vegetal, con hojas de plantas de gran tamaño, y tres aves de tres especies diferentes, que rodean a la joven y crean sensación de movimiento, especialmente el pájaro que, mirando hacia la ventana del edificio contiguo, mueve las alas...

La calle Fuencarral 31 estrena un nuevo mural. Somos Chueca. 4|3|2019.

Marta Bellvehí. Il·lustració de coberta per la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols. 

la resistència dels sentiments

JULIÀ GUILLAMON
La resistència dels sentiments
Cutura|s La Vanguardia
29|9|2018

Marta Orriols ha novel·lat el dol, sense transposar-hi l'experiència personal de la mort de la seva parella, i busca la veritat en la ficció

Dies enrere vaig estar escoltant una conferència d'Alberto Santamaría, professor de Teoria de l'Art a la Universidad de Salamanca sobre el que ell anomena el capitalisme afectiu. Explica que, de cara enfora, el capitalisme ha canviat els valors. Per exemple, en les ofertes de feina. Enlloc de demanar gent que sàpiga fer coses professionalment, les empreses reclamen "imaginació, comprensió o compromís". Vaig estar pensant fins a quin  punt aquest fenomen que Santamaría ha detectat en l'economia no es dóna també en el món dels llibres amb la literatura que ofereix sentiments.

En el cas d'Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols (Sabadell, 1975), posem per cas, l'exemplar que m'ha enviat Periscopi inclou una carta signada per l'autora en la qual explica que el seu marit va morir d'accident però que la novel·la no és una transposició de la seva experiència. "En qualsevol text allò que emociona no és la identificació amb la situació que retrata sinó aquest reconeixement de la veritat". Vaig pensar que la literatura pot oferir una forma de resistència cap a aquell capitalisme emocional que ha descrit Santamaría. Si les empreses han buidat el contingut de paraules com sentiment o creativitat, la literatura té l'obligació de buscar-ne el sentit autèntic. No és fàcil, perquè: què vol dir autèntic?

Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la d'ambient contemporani sobre el dol. Una doctora especialitzada en neonatologia, amb un marit editor, i el petit cercle d'amics, de viatges i de vacances típic d'una parella de classe mitjana alta de quaranta anys. La mort del marit aboca la protagonista a una introspecció que la duu a explorar el passat, provar de viure el present, pensar el seu lloc en el món. Amb un element que col·loca la història arran de terra: en Mauro i la Paula s'acabaven de separar, perquè en Mauro tenia una altra dona. Tota la història es desenvolupa en tensió entre dues forces complementàries: l'amor i l'experiència compartida i la solitud, que l'accident ha aprofundit. La por d'esdevenir la dona esquerpa i malhumorada que, un dia que hi ha un conflicte a la feina, la Paula veu que podria ser. Està molt bé quan parla de l'impasse sexual dels homes i les dones que s'han quedat sols: trenca un tabú.

Com ja passava a Anatomia de les distàncies curtes (2016), el llibre que va cridar l'atenció sobre el talent d'Orriols, la base és una descripció molt convincent de la vida de la classe mitjana, amb el punteig d'històries que il·luminen, com per exemple quan comença parlant de la psicosi dels que no dormen i va a parar a la dèria del pare pels ocells, o en els diversos fragments en els quals es refereix a les plantes que cuidava el marit, a la casa de fora, que són un dels símbols de la novel·la: aprendre a parlar a aquestes plantes, entendre i acceptar l'altre per trobar el camí i seguir endavant. L'altre símbol són els nens, a les incubadores. La Paula ha de renéixer, com les plantes seques i com aquests nens.

inflació

Si sou de Vic (o comarca) i voleu veure la Marta Orriols de cos present, no es pot pas dir que no en tindreu ocasió, la veritat. Dos cops en 20 dies.