parafílies

Anortografofilia, la excitación sexual por las faltas de ortografía

Abc Cultura
4|7|2018

 

Se trata de una extraña parafilia que sufren quienes encuentra placer en los mensajes repletos de patadas a las normas de la lengua (escrita)

Los sapiosexuales son aquellos (y aquellas) que solo se sienten atraídos por las personas inteligentes y cultivadas. Pero en este ancho mundo todo tiene su contrapartida.

En este caso hablamos de la anortografofilia, una extraña parafilia que sufren quienes encuentra placer, incluso estimulación sexual, en una mala ortografía. En otras palabras: aquellos que disfrutan con los mensajes repletos de patadas a las normas de la lengua.

La anortografofilia ha proliferado en los tiempos del WhatsApp, donde la velocidad o el poco interés por el idioma han creado un terreno fértil para las faltas de ortografía. Su relación con la excitación sexual tiene que ver con el hecho de que desde hace unos años el móvil es la herramienta de tonteo por antonomasia.

Aunque no figura en los diccionarios especializados, esta parafilia (según el diccionario de la Real Academia Española, «desviación sexual») sí aparece en «Perversiones. Breve catálogo de parafilias ilustradas» publicado por la Editorial Traspiés.

En ese catálogo se encuentran otras parafilias extrañas como la agorafilia, la quinunolagnia (que padecen aquellos que solo encuentran la excitación al exponerse a situaciones de peligro), el retifismo (fetiche por los zapatos) o la extraña filofilia (excitación con la filosofía).

l'apòstrof

«Es pot escriure una columna sobre l'apòstrof? Ho provarem. M'hi anima la lectura recent d'una mena de novel·la que té com a tema exclusiu els signes de puntuació. Un projecte així només podia covar-se  en una ment anglesa. Com aquell que res, la seva autora, Lynne Truss, ha aconseguit vendre'n tres milions d'exemplars. Aquesta senyora ha estat molts anys crítica de televisió i columnista d'esports de The Times. Tot un caràcter. L'energia inicial per posar-se a escriure el que deu ser el més improbable best-seller de la història li va venir dels atacs d'indignació que sentia observant el progressiu mal ús que es feia arreu de l'apòstrof. Aviat va descobrir que a Anglaterra existia una Societat Protectora de l'Apòstrof. S'hi va apuntar de manera immediata i, allistada a la branca més militant, es va equipar amb la reglamentària canya llarga amb punta de tinta que permetia afegir un apòstrof, o suprimir-lo, a qualsevol botiga regentada per algun ignorant. Ella va fer per l'apòstrof el mateix que el senyor Matamala de Girona feia per la campanya «En català, si us plau!». La defensa de l'apòstrof de la senyora Truss es va anar ampliant a altres terrenys: la modesta coma, el conclusiu punt i a part, el subtil punt i coma, l'expectant anunci dels dos punts, l'espectacular signe d'exclamació! No va deixar res per verd i de la seva militància apassionada per salvar els signes de puntuació de la barbàrie, dels SMS i dels correus electrònics, en va escriure aquest llibre inoblidable i deliciós. Tothom sap que «L'acusat va dir: el jutge és boig» no significa el mateix que «L'acusat, va dir el jutge, és boig». El relat de Lynne Truss, però, va molt més enllà i retorna a tots els signes de puntuació el seu esplendorós potencial comunicatiu. Potser es pot llegir com un homenatge al gran Txékhov, el mestre del petit detall, que el 1885 ja havia escrit un conte titulat «El signe d'exclamació» sobre un rus depressiu que s'adona, massa tard, que ha passat quaranta anys sense fer servir mai un signe d'exclamació. La nostra defensora de l'apòstrof anglès no li ho hauria perdonat.»

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 31-32.