«El meu admirat Raymond Chandler, va afirmar, posant-ho en boca d'un altre autor: "Quan escric un conte, si el llegeixo atentament i en trec unes quantes comes, i després el torno a llegir i torno a posar les comes als mateixos llocs on les havia tretes, sé que l'he acabat".»
Haruki Murakami. De què parlo quan parlo d'escriure. Traducció de Jordi Mas. Empúries, 2017. P. 153.
Fue su manera de poner las comas. Le daba a leer mis textos que ella puntuaba como si cada punto y coma le fueran dictados por Dios. Traté de rebelarme. «La fluidez», le decía, «con tantas comas acabas con la fluidez». Se quedaba en silencio, sonreía y, a lo mucho, replicaba con un «Es tu texto, tú decides». Pero yo no decidía nada, acababa por darle la razón en todo. ¿Qués es la fluidez, al fin y al cabo? En la escuela, cuando el maestro nos pedía nuestras impresiones de lectura sobre algún libro, decíamos invariablemente: «Tiene un estilo fluido», y la respuesta lo dejaba satisfecho. «Estilo fluido» era una máxima incontrovertible como «Dios es bueno». Todos los escritores tenían un estilo fluido. ¡Qué tonto debí de parecerle a ella defendiendo la fluidez de mis textos, como si la literatura fuera una subdivisión de la hidráulica! Ella nunca pronunció la palabra fluido o fluidez, pero ponía comas en lugares recónditos que volvían el camino de la frase más pedregoso, y le otorgaban una credibilidad que antes no tenía. Cuando corregía, sus ojos se concentraban como un cazador que vislumbra la presa. Era tímida, pero en esos momentos se volvía un ave rapaz y temible. Una vez plasmada en la hoja, su puntuación, que podía parecer en extremo escrupulosa y casi pusilánime, se volvía inatacable. «Viniste al mundo a poner comas», le dije una vez. «Sí, las tuyas», contestó sin mirarme. Tenía razón. Antes de conocerla yo conocía las comas, pero no las mías. Mis amigos, que nunca la vieron corregir, no lograban entender que yo hubiera dejado a Susana por una correctora poco agraciada como ella. «Me dio un estilo», les decía. «Te embrujó, que es distinto», decían ellos. «Puede ser, pero me enseñó a embrujar a mi lector», replicaba yo. Sus comas cambiaron no sólo la respiración de mis textos, sino mi respiración corporal. Un estilo, si no es puro maquillaje, te cambia la vida. Y el estilo surge de la puntuación, sobre todo de las comas. Sus comas terribles, casi gotas de plomo en la página, me abrieron los ojos, y nunca se lo agradeceré bastante.
Fabio Morábito. «Fluidez». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 169-170.
«Es pot escriure una columna sobre l'apòstrof? Ho provarem. M'hi anima la lectura recent d'una mena de novel·la que té com a tema exclusiu els signes de puntuació. Un projecte així només podia covar-se en una ment anglesa. Com aquell que res, la seva autora, Lynne Truss, ha aconseguit vendre'n tres milions d'exemplars. Aquesta senyora ha estat molts anys crítica de televisió i columnista d'esports de The Times. Tot un caràcter. L'energia inicial per posar-se a escriure el que deu ser el més improbable best-seller de la història li va venir dels atacs d'indignació que sentia observant el progressiu mal ús que es feia arreu de l'apòstrof. Aviat va descobrir que a Anglaterra existia una Societat Protectora de l'Apòstrof. S'hi va apuntar de manera immediata i, allistada a la branca més militant, es va equipar amb la reglamentària canya llarga amb punta de tinta que permetia afegir un apòstrof, o suprimir-lo, a qualsevol botiga regentada per algun ignorant. Ella va fer per l'apòstrof el mateix que el senyor Matamala de Girona feia per la campanya «En català, si us plau!». La defensa de l'apòstrof de la senyora Truss es va anar ampliant a altres terrenys: la modesta coma, el conclusiu punt i a part, el subtil punt i coma, l'expectant anunci dels dos punts, l'espectacular signe d'exclamació! No va deixar res per verd i de la seva militància apassionada per salvar els signes de puntuació de la barbàrie, dels SMS i dels correus electrònics, en va escriure aquest llibre inoblidable i deliciós. Tothom sap que «L'acusat va dir: el jutge és boig» no significa el mateix que «L'acusat, va dir el jutge, és boig». El relat de Lynne Truss, però, va molt més enllà i retorna a tots els signes de puntuació el seu esplendorós potencial comunicatiu. Potser es pot llegir com un homenatge al gran Txékhov, el mestre del petit detall, que el 1885 ja havia escrit un conte titulat «El signe d'exclamació» sobre un rus depressiu que s'adona, massa tard, que ha passat quaranta anys sense fer servir mai un signe d'exclamació. La nostra defensora de l'apòstrof anglès no li ho hauria perdonat.»
Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 31-32.
