la poesia no ven motos

Juan José Millás
La poesia no ven motos
el Periódico
9|7|2025

De vegades em pregunto per què la poesia no té la capacitat de penetració de la prosa. El món seria millor. No se sap de cap codi penal que s’hagi escrit amb intencions de caràcter líric. ¿Per què? Potser perquè la lírica busca l’absolució més que el càstig, tot i que poques persones es castiguin tant com els poetes. De fet, són donats (i donades) a les migranyes. Silvia Plath parla en un dels seus versos d’un "huracà de migranyes". Pensin-ho bé, "huracà de migranyes". Si una sola migranya et pot amargar el dia, com serà rebre-les en forma de tempesta.

La poesia té aquesta capacitat de travessar-te. Diu Darío Jaramillo en un altre vers: "Son las dos de la tarde / y el sol hierve transparente a 30 grados". ¡Quina senzillesa!, ¿no? Són dos versos tan simples que podrien passar per pura prosa. Però un els llegeix al metro i ha d’aixecar la vista del llibre perquè ha sabut de sobte el que significa que siguin les dues i que el sol bulli a 30 graus. A cap jutge se li acudiria firmar una sentència amb aquesta precisió. Si algun s’atrevís a fer-ho, el trauríem a coll, fins i tot el condemnat es prestaria a participar a l’homenatge.

¡Ah, la poesia! Diu Louise Glück: "Mi alma / hecha añicos por el esfuerzo / de intentar ser parte de la tierra...".

"Mi alma / hecha añicos por intentar ser parte de la tierra...". Mai li he sentit una cosa semblant a un ecologista. L’ecologia no penetra perquè està feta en prosa.

Em pregunto amb quines paraules dictaria una sentència de mort un jutge poeta. I em contesto que o deixaria de ser poeta o deixaria de ser jutge. La judicatura és compatible amb gairebé tot, menys amb la lírica. Pots ser jutge i paleta, jutge i mecànic, jutge i atleta, fins i tot jutge i part, però no pots ser jutge i bard alhora, com no es pot ser alhora mosca i aranya.

¿Per què (torno al principi) la poesia té menys capacitat de penetració que la prosa? ¿Per què no és habitual redactar en octosíl·labs un contracte de compravenda d’una moto, o en alexandrins un certificat de defunció? Perquè la poesia és perillosa. No ven motos i té el poder de ressuscitar els morts.

arts atemporals

«Escolto molta més música que ja havia escoltat abans que no pas música nova. Llegeixo molts més poemes que ja havia llegit abans que no pas poemes nous. En canvi, no puc dir el mateix de les novel·les, ni les pel·lícules, ni el teatre, ni l'assaig. (L'excepció, naturalment, la fan els clàssics.)

No què passa en el poema o en la música, sinó què em passa amb el poema o amb la música. Són arts atemporals d'una manera que no ho són les altres, perquè són arts de la correspondència i la mesura: si afegim o traiem una síl·laba d'un vers o una nota d'una frase, o si hi desplacem algun accent, el ritme claudica i l'error salta a l'oïda. El ritme és un exemple mínim però vàlid: no és sinó repetició, i per tant, per percebre'l, hem de posar en joc la memòria. De fet, la forma mateixa del poema o de la peça musical és una invitació al record exacte, una aptitud de l'obra del cas per fixar-se amb tot detall a la nostra memòria.

[...] Més encara: allà on, en teatre o en novel·la o en pintura, podem preguntar «¿Què passa?» o «¿De què tracta?», en poesia i en música ens correspon de preguntar «¿Com fa?». En música i en poesia, la resposta a la pregunta pel sentit ha de contenir, per força, una remissió a la forma exacta de la superfície de l'obra, o com a mínim un record precís del text o de la melodia. En aquestes dues arts, doncs, el valor de la forma externa l'expressa bé el com, en lloc del què, de la pregunta. I això, per descomptat, vol dir que el principi morfològic que les agermana compleix, abans que res, la funció de fer-les memorables.»

Jordi Cornudella. Les bones companyies. Poetes i poemes. Galàxia Gutenberg, 2010.  

el mal estudiant de jacques prévert

El mal estudiant

Diu que no amb el cap
però diu que sí amb el cor
diu que sí a allò que li agrada
diu que no al professor
està dret
li fan preguntes
i li plantegen tots els problemes
tot d’una li agafa el riure foll
i ho esborra tot
les xifres i les paraules
les frases i els paranys
i malgrat les amenaces del mestre
sota els xiulets dels nens prodigi
amb guixos de tots colors
sobre la pissarra negra de la malaventura
dibuixa el rostre de la ventura.

Jacques Prévert. Preversions. Trad. Miquel Desclot. Els llibres de l’ossa menor, 222

I la reflexió és: Qui és el dolent, l'estudiant o el mestre?