bibliotecàries vs màquines d'autopréstec

SEBASTIÀ BENASSAR
Bibliotecàries Vs màquines d'autopréstec
Bearn. Revista de cultura
22|6|2019

La tendència en aquesta vida malaurada que ens ha tocat viure és que de cada vegada més les persones siguin substituïdes per màquines. Ho veiem a les benzineries, al súper, als aeroports i ara, darrerament a les biblioteques. La tragèdia, sobretot en el darrer cas, és brutal. Que sapiguem, les màquines ni llegeixen llibres i sobretot no en saben recomanar. Ni diuen bon dia.

Al meu barri, a Gràcia, hi ha tot de gent jove que es nega a emprar les caixes automàtiques del Bon Preu. Ho han i ho hem explicat per activa i per passiva: és una qüestió de lluita de classes, si ens neguem a emprar les màquines és perquè volem persones, sous, llocs estables de feina. No volem capitalisme salvatge.

En el cas de les màquines d’autopréstec de les biblioteques, tots hauríem d’iniciar una revolució consistent en no fer-les servir. Podem esgrimir un argument molt senzill: tenim dret a ser atesos per algú que ens digui bon dia o bona tarda. De fet, hi ha molta gent gran que durant el dia només parla amb el caixer del super o amb el bibliotecari i als quals ara se’ls vol incrementar la solitud en base a una eficiència molt dubtosa.

El problema és, com sempre, de model de país. Els que estimem la cosa pública pensem que és inconcebible el sistema d’autopréstec. El que cal a les biblioteques públiques és una contractació massiva de personal. I una atribució de feines que ha de ser semblant a la que ara proposaré. Cada bibliotecària, amb una jornada laboral de 8 hores, hauria de dedicar 4 hores al dia a llegir. I les altres a fer atenció al públic, foment de la lectura i gestió. Amb les quatre hores de lectura al dia es podrien ventilar entre 2 i 3 llibres a la setmana (segons complexitat, extensió i altres factors). I això vol dir un centenar llarg a l’any que poden comentar, recomanar i explicar als usuaris.

Posem una biblioteca més o menys petita, en una població de 5.000 habitants, que obri al públic 40 hores setmanals. Necessitarà com a mínim 6 persones i un director. És a dir 4 persones cada dia (2 llegint les primeres 4 hores i 2 llegint les altres 4 hores i sempre 2 atenent els usuaris), més dues persones per fer vacances i el reforç d’activitats i algú dirigint. Si la biblioteca té sales especialitzades d’infantil o altres, doncs també cal un reforç.

L’important d’aquesta feina és que aquestes 7 persones hauran llegit al cap de l’any uns 750 llibres que podran recomanar de primera mà als usuaris. Hi ha alguna màquina d’autopréstec que tingui aquestes prestacions?

I és clar, per acabar de reblar el clau, seria imprescindible que hi hagi un equiparament salarial a l’alça. En el sistema, molts sous depenen de convenis entre generalitat i ajuntaments o d’altra banda, pengen de les diputacions. Seria important tenir un mateix sistema funcionarial -equiparat cap a dalt, ja ho he repetit- unitari, amb un catàleg únic per a tot Catalunya i personal suficient i abastament per poder llegir aquestes quatre hores diàries, que és la principal feina que hauria de tenir una bibliotecària avui en dia.

Així doncs, que comenci la insubmissió contra l’autopréstec, recuperem els serveis públics!!!

contra els idiotes

 

NÚRIA BARRIOS
Contra los idiotas
El País
16|3|2024

En 1967, un ejemplar de la Ilíada, la obra de Homero, salió de la biblioteca del instituto madrileño de San Isidro en préstamo. Aunque el plazo era de 15 días, el libro no regresó. Pero con Homero siempre hay que esperar un retorno, aunque este se demore años. Odiseo llegó a Ítaca 10 años después de que los griegos vencieran a los troyanos. La demora en el retorno y llegar cuando ya nadie te espera son cualidades homéricas. Así ha sucedido de nuevo. Como el protagonista de la Odisea, el ejemplar de la Ilíada también ha regresado a casa. En esta ocasión la vuelta ha llevado 57 años. El libro venía con una nota anónima escrita con ordenador en la que "un alumno de cuyo nombre no quiero acordarme" pedía "humildemente perdón".

Hay memoria de otros libros viajeros. Los que regresaron a sus bibliotecas cuando cayó el muro de Belín en 1889, por ejemplo. Quienes los habían sacado en préstamo 28 años antes se encaminaron al otro lado de la ciudad, ahora abierta, para entregar lo que era de todos. A un gesto aparentemente tan pequeño los griegos antiguos bien hubiesen podido llamarlo gesta, porque gesta era lo que tenía importancia para la comunidad. Y quizá habrían estado de acuerdo en que la devolución de un libro es un alegato contra los idiotas, pues la palabra idiota proviene de la raíz griega idios, que hace referencia a lo privado. En aquella época, un idiota era alguien que solo se preocupaba de sus asuntos particulares y se desentendía de lo público.

La persona que devolvió el ejemplar de la Ilíada podría haberse desentendido del asunto después de tantos años, pero escribió una nota de disculpa, buscó la dirección postal del destinatario, fua a Correos, esperó turno para ser atendido, aguardó a que pesaran el libro —¿cuánto pesa la Ilíada?— y pagó un extra para que llegara cuanto antes por Correos Express. En su decisión primó la idea de formar parte de una comunidad, de un cuerpo vivo, en el que la transmisión de los conocimientos es vital para el bienestar de los individuos. Al actuar, pensó a la contra de una sociedad que antepone el Yo al Nosotros.

La Ilíada no es un libro cualquiera. Junto con la Odisea es el libro fundacional de la literatura occidental. Narra la guerra que destruyó Troya en torno al año 1200 antes de Cristo. Describe el asedio de la ciudad por una confederación de reyes micénicos, su conquista, saqueo y destrucción. Pero narra mucho más que eso: habla de la ambición, del deseo de gloria, de la codicia, de la paternidad, del odio, de la ira, de la negociación, de la violencia, de la amistad, de la venganza...De las múltiples formas que adoptan el amor y la muerte. Es mucho más que un libro; es un espejo de la naturaleza humana. Dicen que Alejando Magno se sabía la Ilíada de memoria. Las historias de Helena y Paris, de Agamenón, de Aquiles y Héctor, de Príamo, de Odiseo...han atravesado los siglos y siguen hoy tan vivas como entonces.

Si la Ilíada era reconocida como una obra literaria asombrosa, en 1864 un millonario alemán, Heinrich Schliemann, demostró que el mundo que describía aquel libro no era imaginario, sino real. Guiándose por los versos de Homero, Schliemann llegó a la colina de Hissarlik, en la actual Turquía, y desenterró parte de la muralla de Troya. Aquel sonoro nombre no designaba un lugar fictício, sino una ciudad situada exactamente donde Homero decía. Si la lectura de la Ilíada conformó la identidad del pueblo griego y de todos nosotros, el descubrimiento de Troya cambió la historia de la arqueología.

Hay libros que resuenan con tal poder que nos resulta imposible olvidarlos. Hablan de nosotros con tan asombrosa claridad que sentimos que somos sus autores. Cuenta Alberto Mangel que, en 1990, el Ministerio de Cultura colombiano creó un sistema de bibliotecas itinerantes para llevar libros a los habitantes de regiones rurales lejanas. Todos fueron devueltos cuando el plazo se cumplió, salvo uno. Los aldeanos de una de esas regiones se negaron a desprenderse de la Ilíada, argumentando que el libro narraba su historia. La guerra que contaba era la misma que asolaba su país, los miedos y deseos de sus personajes eran sus miedos y sus deseos. El bibliotecario les regaló el libro. La Ilíada había hecho su magia: griegos y troyanos habían mudado en colombianos. Al leer la historia y hacerla suya, ellos se habían convertido asimismo en sus autores.

Nada se sabe de Homero, hay quienes piensan que no existió nunca y su nombre es una máscara tras la que se ocultan todos los que cantaron las fabulosas historias de la guerra de Troya. En la nota que acompañaba el ejemplar de la Ilíada que ha regresado al instituto San Isidro se menciona que el traductor es José Gómez Hermosilla. Él es, en esa edición, la voz de Homero.

biblioteca de llavors

MONTSE LLORENS SALA

Servei pioner de préstec de llavors en una biblioteca de Barcelona

BETEVÉ
10|5|2022

 

Des de principis d’any, la Biblioteca Collserola – Josep Miracle ofereix un servei pioner a Barcelona: el préstec de llavors. Tal com es fa amb un llibre, l’usuari de la biblioteca ha de tornar les llavors després d’haver-les utilitzades, però en aquest cas no seran les mateixes, sinó les noves llavors que sortiran de les verdures que s’hagin plantat.

Guardar llavors i compartir-les s’ha fet tota la vida entre pagesos i horticultors, però ara la biblioteca de Vallvidrera ho posa a disposició de tots els veïns per preservar les espècies autòctones i també per apropar els veïns al món de la pagesia.

Objectiu: preservar les varietats autòctones

El tomàquet de Can Mandó o el del pepito de les Planes són algunes de les varietats locals que es poden aconseguir a la biblioteca de Vallvidrera. A més de les llavors i tota una secció de llibres dedicats a l’horticultura, l’equipament també ofereix formació i assessorament per als futurs horticultors: “Hem fet diversos tallers al voltant del tema de les llavors, per explicar com fer planter o guardar llavor, per exemple, i ajudar així els usuaris que s’estan iniciant en aquest món”, explica Núria Flò, directora de la Biblioteca Collserola – Josep Miracle.

La nova iniciativa del Bibliollavors ha tingut molt bona acollida i ja són una quarantena els usuaris de la biblioteca que s’han animat a participar-hi. Fins i tot, n’han guanyat de nous i alguns de fora de Vallvidrera, com ara de Molins de Rei o de Sant Cugat.

subratllats anònims vinguts de sant gervasi

TINA VALLÈS

Subratllats anònims vinguts de sant gervasi

Vilaweb
12|2|2021

Beneït sigui l’invent del préstec interbibliotecari! He de començar així perquè des que el vaig descobrir que no hi ha setmana que no exerceixi aquest dret i faci viatjar amunt i avall de la ciutat tot de llibres que de sobte necessito amb urgència. Començo així perquè em fa l’efecte que no és un invent gaire conegut i saber que tens a la teva disposició i de franc tots els llibres de totes les biblioteques de la ciutat deu ser la millor notícia que et poden donar en divendres –i si en vols un d’una altra localitat, em penso que pagant-ne el transport també el pots tenir.

Ara mateix tinc cinc llibres de biblioteques de Barcelona a casa i només un és de la del barri. Aquesta setmana n’he llegit un que venia de la biblioteca de Sant Gervasi. Bé, l’he mig llegit. Tenia unes cent pàgines i vaig arribar a la 51 amb penes i treballs. Per què? Pel llibre? No només, també pels subratllats. La novel·la no em convencia, però era tan breu que si no hagués estat tan “mal subratllada” l’hauria acabada. Era una història entre morbosa i escatològica que no cal comentar, em vull centrar en el lector anònim que va decidir guixar el llibre tot i que no era seu, i sobretot en el que va pensar que era digne de remarcar, perquè em va ben destarotar.

Cada vegada, i no eren poques, que algú en la novel·la es masturbava, pixava, cagava o treia els genitals a ventilar sense venir gaire a tomb, apareixia el llapis del lector a subratllar tots aquells fluids i aquelles ferums amb un traç fort, que deixava un solc a la pàgina, i tremolós, com de qui subratlla al metro o en un estat de tensió poc a joc amb la lectura. Al principi vaig pensar: quina lectura més tendenciosa n’està fent, el senyor del llapis, i de seguida vaig demanar-me per què em pensava que era un senyor i el cap ja em va volar lluny de la novel·la. A mesura que anava llegint, els personatges de ficció m’anaven despertant menys interès, i el del llapis anava prenent cos, forma, veu, olor, tot.

Al meu cap, aquell llapis era escarransit, de propaganda, segurament de l’Ikea, i viatjava amunt i avall del metro de Barcelona a la butxaca d’un abric fosc i ple de boles. Mentre les dones del llibre continuaven espaterrades per tots els racons imaginables, el senyor del llapis per a mi ja tenia uns trenta-cinc anys, vivia en parella i llegia sempre fora de casa, al metro o en cafès, en bancs o mentre esperava algun col·lega amb qui parlaria de llibres, sèries i aquests dies, només una mica, de política. Ja li posava cara i començava a entendre per què subratllava el que subratllava: ho feia per a mi, que llegiria aquell llibre a casa, amb un llumet petit per tota companyia, mentre a l’habitació del costat miraven una sèrie blanca de superheroïnes; bé, no exactament per a mi, sinó per a tots els que arribarien al llibre després d’ell.

En un primer moment, quan només n’havia llegit una desena de pàgines, pensava que els subratllats del senyor de Sant Gervasi responien als seus interessos, que marcava frases que li havien agradat pel que deien o per com ho deien, però de seguida em vaig renyar per fer-ne una interpretació tan simple, sobretot perquè vaig recordar el meu exemplar de La casa de Bernarda Alba, que si algú l’obre es pensarà que a mi només m’interessen els adverbis i els adjectius. És que quan anava a l’institut, en una assignatura optativa de teatre, vam llegir aquesta obra de Lorca durant tot un trimestre i la vam desgranar fins a veure’n totes les costures (totes les que pots veure en un text del mestre quan tens quinze anys, que són unes quantes). Crec que vaig llegir-la una vintena de vegades, i en una de les lectures em vaig proposar esbrinar quants adjectius i adverbis havia emprat Lorca per fer avançar aquell drama tan ple de silencis. No recordo quines conclusions en vaig treure, però sí que en acabat aquells subratllats m’han recordat per sempre més unes classes de lectura teatral que em van obrir tot un món.

I si el senyor del llapis de Sant Gervasi s’havia proposat fer un estudi semblant al meu dels adjectius i els adverbis? I si…?

 (Pausa dramàtica.)

I si…, ai, ai, però i si el senyor de Sant Gervasi no era de Sant Gervasi? I si…, i si aquells subratllats venien d’un altre préstec interbibliotecari? Hauria donat el que fos, en aquell moment, per poder consultar la fitxa bibliotecària de l’exemplar i veure quin camí havia seguit, saber per quantes mans havia passat i discernir quina de totes elles havia sigut la que l’havia subratllat d’aquella manera tan premeditada, com qui assenyala un mugró que es marca sota una samarreta en una innocent fotografia de grup.

Qui podia continuar llegint aquella novel·leta mentre tota aquella altra trama es desplegava cada cop més enteranyinada amb cada nou subratllat? De cop i volta ja res no era segur, el meu cap ja imaginava una senyora fent veure que subratllava com un senyor que s’esvera cada cop que un cos de dona fa alguna cosa més que fer bonic o posar calent aquella mena de lector mascle que llegeix novel·letes com aquella per trobar-hi el que per la xarxa es troba amb un parell de clics i molt menys esforç; aquella mena de mascle que potser després es penja la medalla de llegir una novel·la com aquesta per semblar més obert de mires del que en realitat és. Imaginava aquella senyora articulant tot un discurs polític, tota una reivindicació a partir d’una crítica amagada rere una colla de subratllats i em venien ganes de saber què en pensaria de tot allò l’autora, però després volia tornar a indagar sobre les intencions ocultes rere aquells subratllats, sobre qui hi havia al darrere, i ja tot eren interrogants infranquejables, res no indicava que fos un senyor, ni que fos de Sant Gervasi, ni tan sols de Barcelona, perquè bé havia pogut pagar el cost del transport per poder llegir aquell llibret des de… Vallfogona, Camprodon, Ulldecona, Mollerussa…?

Així que aquells subratllats, que en un primer moment m’havien fet nosa perquè em pensava que em condicionarien la lectura, m’havien acabat fascinant més que el que se suposava que necessitava tant llegir que ho havia demanat per préstec interbibliotecari. Per això, per això em costa tant deixar els meus llibres guixats (mal senyal, si no els he guixat gens), perquè parlen més de mi que el que escric. Necessitaria seure al costat del lector i anar-li dient el motiu de cada subratllat: no, això no és que m’agradi, és que ho marco perquè ho trobo redundant; no, això sí que m’agrada, sobretot per com ho diu més que no pas pel que diu; sí, aquesta frase l’ha dita massa tard, oi que tu també ho veus?; i aquesta altra, aquesta altra convé que la marqui perquè quan escrigui allò que tinc pensat escriure m’anirà bé tenir-la a l’abast.

Potser el senyor o senyora de Sant Gervasi o d’on sigui que va subratllar aquella novel·leta que vaig deixar a mitges buscava en el que escriuen els altres exemples o contraexemples per trobar la manera d’escriure ell o ella després. O, potser, fent aquell recompte explícit de fluids i ferums volia fer veure als futurs lectors no d’aquell llibre sinó d’aquell exemplar que la novel·leta abusava d’aquella mena d’escenes fins al punt de buidar-les de tot el gas, de tota la força, que d’entrada podien tenir. Potser, potser…, tot són potsers, tot són opcions, i jo com a lectora n’he de triar una, de lectura, perquè llegir és triar i de vegades t’ho recorden uns subratllats anònims vinguts de Sant Gervasi. Beneït sigui l’invent del préstec interbibliotecari, oi?

els més populars

Los libros populares que se prestan con frecuencia a menudo empiezan a estropearse al cabo de un año, así que muchos de los que están inscritos en el Departamento de Catalogación son nuevos ejemplares de libros ya catalogados. Un libro como El código Da Vinci, que sale en préstamo docenas de veces en un mes, con suerte dura un año entero. Algunos libros son reemplazados antes de estar maltrechos. Por ejemplo, los libros de nombres para bebés circulan con regularidad. «Las mujeres embarazadas no quieren leer libros sucios, así que los tenemos nuevecitos», me dijo Murphy.

Otros libros muestran cierta tendencia a desaparecer después de ser prestados. La biblioteca ha comprado infinidad de ejemplares de las obras de Carlos Castaneda porque muchos de ellos jamás regresan. Otro autor, David Icke, que escribe sobre teorías de la conspiración y sobre una raza de extraterrestres reptilianos que acabaran dominando la Tierra, se encuentra —anecdòticamente, como mínimo— entre los autores cuyos libros suelen desaparecer con mayor frecuencia. Icke tiene unos lectores muy codiciosos; por este motivo, durante un tiempo la biblioteca simplemente dejó de comprar ejemplares de repuesto de sus títulos; resultaba demasiado costoso. El día que murió Elvis Presley, alguien pidió prestados todos sus discos y nunca los devolvió. Los archivos sobre la família Manson y el asesinato de Dalia Negra, que incluyen recortes de periódico y recuerdos, desaparecieron hace décadas; y lo cierto es que son irremplazables. En 1981, la policía descubrió que una mujer vendía libros en la suite de un hotel de Beverly Hills. Ganaba unos cuarenta mil dólares al año con su negocio de libros usados. Todos los ejemplares habían sido robados de la Biblioteca Pública de Los Ángeles. En 1982, diez mil libros que habían desaparecido de la biblioteca fueron encontrados en la casa que tenía en Los Ángeles uno de los empleados, llamado Glenn Swartz, quien declaró sufrir un trastorno de almacenamiento compulsivo. (Dejó su trabajo.) Se ha pillado a más de uno intentando llevarse libros metidos en carritos de bebé, a veces incluso con niños dentro...

Susan Orlean. La Biblioteca en llamas: historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Traducció de Juan Trejo. Temas de hoy, 2019. P. 114-115.

l'home que va cremar l'última biblioteca

Andreu Barnils entrevista Albert Sánchez Piñol. VilaWeb. 13|9|2019. Clic!

—I què fa ara, Sánchez Piñol, el dia a dia?

—Faig coses relacionades amb l’audiovisual. El dels escriptors és un gremi molt covard. Un dels problemes que tenim són les biblioteques. Estic en una indústria que t’agafa un producte teu i el regala. I no et paga. Per això començo a fer coses amb l’audiovisual, sí.

—No veieu res per cada préstec que fan a les biblioteques de llibres vostres? No foteu.

—Sis euros, vaig cobrar, per un any sencer. I sóc dels que funciona. Tinc donada l’ordre al banc que els torni. No els vull per a res. Sis euros en un any! Impressionant. Si fas una descàrrega il·legal, és un delicte. Si ho fa un govern, és legal. Però per què ho fan, això? És desesperant. La Unió Europea va dir al govern Rajoy que pagués un cànon. I no el paguen. A Anglaterra, fins fa quatre dies, la segona font d’ingressos dels autors venia de les biblioteques. Doncs aquí, res. Voleu riure? Els de Biblioteques em fan arribar que per al centè aniversari havien pensat que Sánchez Piñol escrivís un conte. A sobre! M’estan expropiant, no em paguen ni un cèntim i ara he de fer un conte? Vaig parlar amb l’agència i els vaig dir: engega’ls tu, que jo no ho faré. I aquella nit vaig pensar-m’ho. Faré un conte. I me’l pagaran. I els el vaig fer. Està publicat. Però els paios l’han amagat.

—Com es diu el conte?

—’L’home que va cremar l’última biblioteca.‘ El protagonista és un heroi perquè allibera els llibres, que eren tractats com esclaus.

—Ha, ha!

—És clar que vaig cap a l’audiovisual, si em fan fora. I en canvi, els guions, si surten…

préstecs per salvar llibres

NÚRIA VILA

Préstecs per salvar llibres

La Vanguardia

23|7|2019

"Vine a la biblioteca amb les teves maletes i amb tots els teus amics i demana tants llibres com puguis”. És la crida que un grup d’activistes culturals d’Estocolm ha llançat com a acció de protesta davant el tancament de la Biblioteca Internacional de la capital sueca, amb l’objectiu de “salvar” tantes obres com sigui possible. Aquest edifici, també conegut com l’Annex (Annexet) de la Biblioteca Pública d’Estocolm, acull el catàleg de literatura multilingüe més gran de Suècia i un dels més grans d’Europa, amb 200.000 llibres en més de 120 llengües. La biblioteca tancarà les portes el 2 de setembre i traslladarà part de la col·lecció i del seu personal a un altre edifici de menor mida, la biblioteca de Kungsholmen, un fet que els crítics asseguren que suposarà la “desaparició” d’una gran quantitat de llibres escrits o traduïts a llengües estrangeres, entre ells, el català. Per evitar-ho, animen a fer aquests préstecs massius –recorden que cada un pot agafar fins a 50 llibres– especialment durant accions de protesta convocades per als dissabtes de juliol, i recorden que els llibres més vulnerables són els que fa més de cinc anys que no deixen perquè es poden descatalogar.

En els dos primers caps de setmana van participar unes 2.200 persones, explica una de les portaveus de la iniciativa, Viola Bao, crítica literària del diari Dagens Nyheter. Ella mateixa ha impulsat també una petició de firmes que ha rebut el suport de més de 5.000 persones, entre qui destaquen un centenar de personalitats del món cultural, incloent quatre membres de l’Acadèmia Sueca, altres nombrosos escriptors, professors d’universitat, crítics culturals i editors.

“Intentem salvar els llibres de la Biblioteca Internacional que estan en risc de ser eliminats, i protestem contra el tancament i les retallades de pressupost en cultura”, explica Bao. Segons el seu parer, el tancament d’aquesta biblioteca és especialment greu al ser l’única a Estocolm directament dirigida a la gran població immigrant de la ciutat, que ha estat important per a molts refugiats nouvinguts. Assegura que les biblioteques públiques han suposat un acalorat tema de discussió els últims anys, “amb partits de la dreta que en volen reduir la mida, mentre que el principal partit antiimmigrant (Demòcrates de Suècia) ha proposat de reduir el nombre de llibres estrangers”. “Per a nosaltres, aquest tancament és part d’una gran i deplorable tendència política”, afirma. Retreu que l’Ajuntament d’Estocolm –format pels quatre partits suecs de centredreta (conservadors, democristians, liberals i centristes) i els verds– ha aprovat retallades pressupostàries de 47 milions de corones (uns 4,4 milions d’euros) per a aquest any al sector cultural i que pretén camuflar el tancament de la Biblioteca Internacional amb un trasllat que, assegura, no serà tal, ja que les dimensions de l’edifici són “significativament” inferiors i els llibres seran eliminats o escampats en diferents biblioteques, així com el personal, especialitzat i amb domini de més de 20 idiomes.

Una de les bibliotecàries a l’Annexet és Matilda Wallin, que lamenta que ja fa tres anys que s’està intentant “asfixiar” la Biblioteca Internacional, de la qual cosa culpa els polítics al capdavant del Consistori. Segons una portaveu de l’Ajuntament de la capital sueca, el trasllat respon a una reducció en el nombre de visitants i de préstecs en els últims anys, i assegura que la racionalització de l’espai amb la fusió de dues biblioteques suposarà una retallada de les despeses de lloguer en 5,8 milions de corones (uns 550.000 euros) anuals. Tot i això, per a Wallin, el descens en el nombre de visitants es deu a la falta de promoció intencionada per part del Consistori. “Molta gent ve aquests dies a la biblioteca perquè ha vist les notícies i ens diu que no sabien que existia ni que podien trobar llibres en la seva llengua materna”, relata Wallin, que detalla que en la primera setmana de protestes, els préstecs es van multiplicar per quatre en comparació amb el mateix període de l’any passat. Una de les persones que hi ha contribuït ha estat Núria Fuertes, que després de veure la convocatòria a Facebook va decidir participar demanant una dotzena de llibres infantils en català. “Les mateixes - bibliotecàries ens van dir que no volen que el català desaparegui, però que és molt probable que passi”, relata. A la biblioteca hi ha 466 llibres en català, una “gran col·lecció que està en perill”, segons Wallin, malgrat l’increment dels préstecs que assegura que s’ha registrat en els últims dos o tres anys.

ja t'ho faràs

Des del passat mes de juny, la Biblioteca de Moholt (Trondheim, Noruega) ha ampliat el servei de préstec, oferint als seus clients la possibilitat d'endur-se a casa serres, trepants, polidores, tenalles, alicates, moles...qualsevol mena d'eina que pugueu imaginar. Aquí trobareu les condicions de préstec.

Vegeu també:
· La biblioteca de les coses
· Northern Exposure (Bibliotecària a Alaska)

___________

P.S.: Ja t'ho faràs és un programa de Teletrès sobre reciclatge, recuperació i treballs manuals. S'emet els dissabtes cap a dos quarts de nou del vespre.

la biblioteca de les coses

Las bibliotecas son mucho más que sitios donde se guardan y se prestan libros, se lee o se estudia. Recientemente algunas bibliotecas están empezando a incorporar préstamos de todo tipo de cosas, además de libros, y servicios que van más allá del simple préstamo. ¿Te imaginas poder probar algo que nunca soñaste que ibas a tener como una impresora 3D o usar una cámara GoPro en tus próximas vacaciones sin tener la necesidad de comprarla? Eso es precisamente lo que se pretende con «La biblioteca de las cosas»: convertir estos espacios en lugares donde los usuarios puedan pedir prestado de todo, desde un taladro a una barbacoa o una maleta. Un programa ‒y una empresa sin ánimo de lucro del mismo nombre‒ que se puso en marcha este año a través de una campaña de Kickstarter y que alcanzó sus objetivos.

Ese es el espíritu que ha inspirado a la Biblioteca Pública de Sacramento, en California, que ha puesto en marcha un programa que permitirá a sus usuarios sacar en préstamo una gran variedad de herramientas, aparatos tecnológicos y electrodomésticos, como si de libros se trataran. Son los mismos usuarios de la biblioteca quienes votarán, en varias rondas, qué artículos desean que estén disponibles para préstamo. De momento la biblioteca ha comprado seis máquinas de coser, que fue el artículo más demandado en las primeras votaciones y que empezarán a prestarse a comienzos del próximo año...

Alejandro Gamero. Bibliotecas donde se presta de todo, además de libros. La piedra de Sísifo. 7|1|2016.

La Lori Easterwood, de la Sacramento Public library, amb una de les sis màquines de cosir disponibles per al préstec.

northern exposure (bibliotecària en alaska)

Cecilia Rozen, coordinadora de desenvolupament de la col·lecció
de l'Alaska Resources Library and Information Services.

Us cal un crani de bou mesquer, una pell d'ós polar, una vertebra de balena beluga, un ullal de morsa o, fins i tot, per què no, un bambi dissecat? Doncs només us heu de fer el carnet de l'Alaska Resources Library and Information Services, de la Universitat de Alaska, a Ancorage, i us ho deixaran en préstec. Queda dit.

Need a wolf fur? A puffin pelt? All you need is a library card and a visit to the ARLIS library. Suzanna Caldwell. Alaska Dispatch News. 6|10|2015.

[Font: un tuit de les Biblioteques de Girona]