Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris robert burns. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris robert burns. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de gener del 2012

burns supper

Cada 25 de gener els escocesos commemoren, amb un sopar, l'aniversari del naixement del seu poeta nacional, Robert Burns, el de L'hora dels adéus. Si el Bloomsday demana esmorzar a base de ronyons i lectura de l'Ulisses de Joyce, el Burns Supper reclama haggis -menuts de xai barrejats amb ceba, farina de civada, herbes i espècies, embotits a l'estomac del rumiant- acompanyat de la declamació de l'oda que el poeta va dedicar a aquesta menja tradicional escocesa. 

I si us ve de gust afegir-vos a la festa, no cal pas anar a Escòcia, que el restaurant Terra Endins de Taradell organitza un Burns Supper amb tots els ets i uts. Aquí.


Address to a Haggis
1.
Fair fa' your honest, sonsie face, 
Great chieftain o' the puddin-race! 
Aboon them a' ye tak your place, 
Painch, tripe, or thairm: 
Weel are ye wordy of a grace 
As lang's my arm. 
2.
The groaning trencher there ye fill, 
Your hudies like a distant hill, 
Your pin wad help to mend a mill 
In time o' need, 
While thro' your pores the dews distil 
Like amber bead. 
3.
His knife see rustic Labour dight, 
An' cut ye up wi' ready slight, 
Trenching your gushing entrails bright, 
Like onie ditch; 
And then, O what a glorious sight, 
Warm-reeking, rich! 
4.
Then horn for horn, they stretch an' strive: 
Deil tak the hindmost, on they drive, 
Till a' their weel-swall'd kytes belyve 
Are bent like drums; 
Then auld Guidman, maist like to rive, 
'Bethankit!' hums. 
5.
Is there that owre his French ragout, 
Or olio that wad staw a sow, 
Or fricassee wad mak her spew 
Wi perfect scunner, 
Looks down wi' sneering, scornfu' view 
On sic a dinner? 
6.
Poor devil! see him owre his trash, 
As fecl;ess as a wither'd rash, 
His spindle shank a guid whip-lash, 
His nieve a nit; 
Tho' bluidy flood or field to dash, 
O how unfit. 
7.
But mark the Rustic, haggis-fed, 
The trembling earth resounds his tread, 
Clap in his walie nieve a blade, 
He'll make it whistle; 
An' legs, an' arms, an' heads will sned 
Like taps o' thrissle. 
8.
Ye pow'rs, wha mak mankind your care, 
And dish them out their bill o' fare, 
Auld Scotland wants nae skinking ware, 
That jaups in luggies; 
But if ye wish her gratfu' prayer, 
Gie her a Haggis!


diumenge, 7 de febrer del 2010

productes de temporada

If the doors of perception were cleanse,
every thing would appear to man as it is: infinite.


William Blake


Fa cosa d'una setmana, en Mitchum va penjar al bloc una fotografia de Dostojevskij feta, com qui diu, a la sortida de la primera comunió, de tan jove com se'l veia. En Miquel Hyde hi trobava una retirada a Camilo Sesto. Jo a en Jim Morrison; i és que en això de fer créixer monstres, cada cor és un món. Si s'és de mena obsessivo-compulsiva -com és el cas- el millor que hom pot fer és relaxar-se i deixar que la bèstia faci el seu curs. Tota la setmaneta a ritme de The End, de The Doors. Però com que sóc molt metòdica i disciplinada, no podia celebrar el meu ritual d'exorcisme públic, sense trobar una excusa mínimament raonable. D'aquí ve el Wintertime love en primer lloc, per a després colar-vos la meva autèntica dèria: The End.








Molt millor, on vas a parar! Però no acaba aquí la cosa, perquè la setmana del The End se'm va complicar amb la mort de J.D. Salinger. D'entrada vaig pensar en els ànecs d' El vigilant i en The Sopranos, una associació que pateixo des que vaig veure la sèrie per primera vegada. Afortunadament, i amb l'ajut de la comtessa d'Angeville, vaig trobar un individu que escrivia una mena d'oda a la meva obsessió. Però no en vaig tenir prou. Tornava a sentir una cançoneta, ara amb la veu de l'Ava Gardner. Per llogar-hi cadires i demanar hora al metge, prou que ho sé. Doctor, no sé que em passa, però trobo que darrerament les sinestèsies em fan unes punxades molt estranyes. Ava Gardner i Salinger. Perlamordedéu.
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:

Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?

Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:





Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.


P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit