«Un vespre, mentre jo llegia al sofà fent cas omís de la Clara, que no parava d'anar amunt i avall de la sala fumant un cigarro darrere l'altre, ella se'm va girar de cop i em va arrencar el llibre de les mans. Era la traducció d'Austryn Wainhouse de Molloy, de Beckett.
—¿Com pots llegir aquestes merdes tan avorrides? —em va demanar.
Això em va permetre fer-la callar amb una cita d'un dels seus poetes preferits.
—Una vegada en William Blake va escriure una carta a un home que li havia encomanat quatre aquarel·les i no n'havia quedat content. «El que és gran és necessàriament obscur per als febles». I les febles, hauria pogut afegir. «El que pot fer-se explícit al ximple no és digne del meu interès». Vull dir que potser no és en Beckett, l'incompetent, sinó tu.»
Mordecai Richler. El Cas d'en Barney Panofsky. Notes i postfaci de Michael Panofsky. Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema, 2013. P. 178.
Todo comenzó cuando Carol y Luis Garrido, dos admiradores de William Blake quisieron visitar su tumba, en Londres.
Allí, se dirigieron al cementerio de Bunhill Fields, en el centro de la capital, pero sólo encontraron una lápida que indica que los restos de William Blake y su esposa, Catherine Sophia, descansan "cerca de aquí".
Una inscripción "tan imprecisa", que la pareja, intrigada, quiso "conocer el lugar exacto", explicó Luis Garrido al diario británico The Guardian.
Luego de haber examinado archivos y planos durante dos años, la pareja consiguió dar con el lugar exacto en el que se encuentra la tumba olvidada del autor de "Jerusalem", muerto en 1827.
Un triunfo para esta pareja de admiradores del poeta. Luis Garrido, que creció en Portugal, confesó a The Guardian que había "decidido estudiar inglés expresamente para leer los poemas" de Blake.
La Blake Society realizó una recaudación de fondos y logró alcanzar 30.000 libras esterlinas, que sirvieron para financiar una lápida.
Esta se desveló este domingo, día del 191º aniversario de la muerte de William Blake, durante una ceremonia en presencia de sus admiradores, entre ellos los escritores Philip Pullman y Tracy Chevalier, así como el exarzobispo de Canterbury, Rowan Williams.
Admiradores del poeta William Blake hallan su tumba en Londres. El espectador. 12|8|2018.
If the doors of perception were cleanse,
every thing would appear to man as it is: infinite.
William Blake
Fa cosa d'una setmana, en Mitchum va penjar al bloc una fotografia de Dostojevskij feta, com qui diu, a la sortida de la primera comunió, de tan jove com se'l veia. En Miquel Hyde hi trobava una retirada a Camilo Sesto. Jo a en Jim Morrison; i és que en això de fer créixer monstres, cada cor és un món. Si s'és de mena obsessivo-compulsiva -com és el cas- el millor que hom pot fer és relaxar-se i deixar que la bèstia faci el seu curs. Tota la setmaneta a ritme de The End, de The Doors. Però com que sóc molt metòdica i disciplinada, no podia celebrar el meu ritual d'exorcisme públic, sense trobar una excusa mínimament raonable. D'aquí ve el Wintertime love en primer lloc, per a després colar-vos la meva autèntica dèria: The End.
Molt millor, on vas a parar! Però no acaba aquí la cosa, perquè la setmana del The End se'm va complicar amb la mort de J.D. Salinger. D'entrada vaig pensar en els ànecs d' El vigilant i en The Sopranos, una associació que pateixo des que vaig veure la sèrie per primera vegada. Afortunadament, i amb l'ajut de la comtessa d'Angeville, vaig trobar un individu que escrivia una mena d'oda a la meva obsessió. Però no en vaig tenir prou. Tornava a sentir una cançoneta, ara amb la veu de l'Ava Gardner. Per llogar-hi cadires i demanar hora al metge, prou que ho sé. Doctor, no sé que em passa, però trobo que darrerament les sinestèsies em fan unes punxades molt estranyes. Ava Gardner i Salinger. Perlamordedéu.
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:
Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?
Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:
Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.
P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit
