every thing would appear to man as it is: infinite.
William Blake
Fa cosa d'una setmana, en Mitchum va penjar al bloc una fotografia de Dostojevskij feta, com qui diu, a la sortida de la primera comunió, de tan jove com se'l veia. En Miquel Hyde hi trobava una retirada a Camilo Sesto. Jo a en Jim Morrison; i és que en això de fer créixer monstres, cada cor és un món. Si s'és de mena obsessivo-compulsiva -com és el cas- el millor que hom pot fer és relaxar-se i deixar que la bèstia faci el seu curs. Tota la setmaneta a ritme de The End, de The Doors. Però com que sóc molt metòdica i disciplinada, no podia celebrar el meu ritual d'exorcisme públic, sense trobar una excusa mínimament raonable. D'aquí ve el Wintertime love en primer lloc, per a després colar-vos la meva autèntica dèria: The End.
Molt millor, on vas a parar! Però no acaba aquí la cosa, perquè la setmana del The End se'm va complicar amb la mort de J.D. Salinger. D'entrada vaig pensar en els ànecs d' El vigilant i en The Sopranos, una associació que pateixo des que vaig veure la sèrie per primera vegada. Afortunadament, i amb l'ajut de la comtessa d'Angeville, vaig trobar un individu que escrivia una mena d'oda a la meva obsessió. Però no en vaig tenir prou. Tornava a sentir una cançoneta, ara amb la veu de l'Ava Gardner. Per llogar-hi cadires i demanar hora al metge, prou que ho sé. Doctor, no sé que em passa, però trobo que darrerament les sinestèsies em fan unes punxades molt estranyes. Ava Gardner i Salinger. Perlamordedéu.
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:
Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?
Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:
Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.
P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:
Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?
Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:
Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.
P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit
Gran post gran!!!
ResponEliminaEncara que el meu anti germà miquel hyde m'ho discuteixi, i per molt que tinguem la pose d'iconoclastes, hem de reconèixer la nostra grandíssima debilitat per The Doors, d'ençà que teníem disset anys i vam passar dels Beatles a ells, quan encara no estaven de moda i Jim Morrison no era símbol de res. Per tant, magnífic, Matilde ! També m'encanta "The End" i "Wintertime love", igualment. No sé si entendràs ara perquè et discutia això de les semblances de Dostoievski amb Morrison : odio cordialment aquesta propensió iconogràfica i esteticista, fotogènicomaníaca, hollywoodesca, a quedar penjats per retrats de famosos maleïts, i a buscar-hi semblances,"glamour" romàntic, bellesa, enigma, trobant tota la explicació ¨només en el que veiem, no en el que sabem del personatge, i reduint-ho tot a una imatge, com fa la televisió molt hàbilment. Tots plegats ens empassem la pastanaga de la cultura publicitària i això em rebenta !
ResponEliminaMassa que t'entenc, Doc. A tu i al teu anti germà.
ResponEliminaencara que la relació de morrison a ford/gardner passant per salinger està una mica mica agafada amb pinces, m'ha agradat molt, matilde...desconeixia la cançó, però s'assembla molt a "the rising on the moon", que ford utilitzà i l'hi donà títol a la seva peli anterior..suposo que són les típiques balades gaèliques que tant associem amb els irlandesos i escocesos
ResponEliminaGràcies comtessa gràcies. Com l'Afrodita A: monstres fora.
ResponEliminaNo és un artefacte, Hyde, és la purita verdad. Per això precisament perilla la versemblança, crec.
ResponEliminaAixò de les associacions és una cosa complicada i molt delicada. Segurament vol dir que hi ha cables entre les neurones que revelen veritats estrambòtiques però veritables. Ens passa a molta gent, em temo. Deu estar relacionat amb la teoria dels sis graus de distància, però referida a graus de sinapsis o com se digui. Mira per on, t'ha dut a fer un post fantàstic. I sempre és més dolç i més agraït parlar d'això que no pas dels carrers i les seves penes.
ResponEliminaAmén, Lluís.
ResponEliminaEn això de les cançons i Ford, tens tota la raó, Hyde. Per culpa teva vinc de la peli anterior de l'anterior (de Ford, vull dir) i n'he trobat una altra mostra: The isle of Innisfree.
ResponEliminaThe Quiet Man. Guau.
Doncs ara hauràs de veure la "Innisfree" del Guerín, que se'n va a aquell poble de The Quiet Man i entrevista la gent que van fer d'extres a la peli. Molt recomanable.
ResponEliminaGenial aquest post, Matilde. Chapó.
ResponEliminaJa l'he vista, Lluís! No tants cops com The Quiet man, però. No sé què carai té (o què carai hi trobo), però sempre torno a Innisfree. Ara vaig a mirar-me Life aquatic. L'altre dia ens en va parlar en Mitchum, i com que és un amic, l'endemà me la va deixar.
ResponEliminaGràcies, Espai. Records a en Daniel de part de la Rosa!
ResponEliminaVale, ara ho entenc...
ResponElimina:-)
ResponEliminamatilde, en aquesta extraordinària versió que has penjat de "the end" en jim improvisa la lletra d'un parell d'estrofes, cosa que es veu que acostumava a fer als inicis del grup...per cert, que segons les biografies clàssiques de the doors, el nom els hi ve d'un llibre d'aldous huxley sobre xamanisme, que l'autor va escriure en tornant de mèxic, i que, efectivament, es basava en els versos del poema que encapçalen l'article
ResponEliminamaca i remaco post, yes sire!!!
ResponEliminaSí,Hyde, sí, els versos de l'encapçalament no són cosa de l'atzar. I no saps com m'agrada que m'ajudis a embolicar la troca una mica més.
ResponEliminaI sí també, Hyde, a tot això de les improvisacions de the end que feien al principi. La més cèlebre és la del club Whiskey a Go-go. La nit de l'estrofa edípica:
Father
Yes, son
I want to kill you
Mother
I want to fuck you.
I això pels meus estimats Mitchum i Espai.
ResponEliminaen dó palabra: im prezionante! :)
ResponEliminaIntensa tu inmersión en tres personas sui géneris (qepd) como son Jim Morrison, Ava Gadner y J.D. Salinger, pues sus obras perviven en muchas personas que escuchamos música, vemos películas y leemos libros.
ResponEliminaUn abrazo desde Galicia
en dó también, Clidi: gràcies wapa!
ResponEliminaGracias Sam.
ResponEliminaTe veo como si las puertas de la percepción me las abriera Lucy in the Sky with Diamonds.
Unha aperta.
Matilde, arribo tard, però ho diré igualment, ho has escrit en estat de gràcia. Només cal veure com has posat d'acord al parell de torracollons fills de Stevenson.
ResponEliminaComprovació de paraules: "pater" (I want to kill you).
a falta de qualificatius pitjors, ja ens agrada això de torracollons, Allau
ResponEliminaper cert, una efemèride lligada amb ava gardner que vaig llegir ahir al diari: enguany és el centenari del naixement d'artie shaw, clarinetista i director d'una big band de jazz, i que va ser el primer marit d'ava i el seu pigmalió particular
Allau, si no t'has inventat la comprovació de paraules, et juro que m'has retornat la fe en la comunicació. Ni que hagi de ser amb una màquina.
ResponEliminaI amb això dels torracollons, m'has fet pensar en un llibre de Stevenson que haig de mirar de procurar-me: En defensa de los ociosos.
I ja posats, en un vers de Borges, per no dir en un poema sencer:
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
I gràcies.
Miquel, us trobo molt tou, espero que el qualificatiu de "torracollons" el prengueu només com un elogi reticent.
ResponEliminaHyde, què fas per aquí n'aquesta hora?
ResponEliminaAra amb això de l'Artie Shaw i pigmalió m'has fet pensar en La condesa descalza.
Boranit, Hyde, que descansis.
Matilde, et juro que no m'he inventat res. Com deia Orson Welles (mentint com un "bellaco") "It's all true".
ResponEliminaGràcies per citar de nou allò de los 10 hombres justitos que cultivan su jardín.
Paraula de comprovació: mierv. T'ho juro. No vol dir res, però oi que comença malament?
Allau, avui n'aquesta casa tot ha de ser pau i amor i canal+ en el salón.
ResponElimina[m'han lapidat tant i tant a cals riells, que em calen Hydes tous, plis]
caram, matilde, quina sorpresa i vergonya per a mi ! dona'm referències d'aquest llibre sobre l'ociositat, sisplau
ResponEliminaquant a Borges, aquest tipus de lírica judeocristiana, de benaurances humanistes, no m'agrada gens...per cert,heu llegit com el qualifica un personatge del llibre d'en jordi lara, a propòsit de l'Aleph ?...per si no, és a la pàgina 194...
doncs sí, no sé què em passa avui que encara no sóc al llit, i enganxat a internet, un capteniment que m'emprenya molt quan ho veig en altres...sóc massa condescendent amb mi mateix i sí, estic molt tou, Allau i Matilde...serà que la dolenteria barata com la meva es desinfla aviat ?
ResponEliminabona nit !!
Posats a escollir dolenteria, millor que sigui barata. Bona nit Miquel (i també al germà).
ResponEliminaHyde, editorial Gadir. 47 pàgines. 7 eurus. Jo encara no l'he vist.
ResponEliminaPer exemple:
La así llamada ociosidad, que no consiste en no hacer nada sinó en hacer muchas cosas no reconocidas en los dogmáticos formularios de las clases dirigentes, tiene tanto derecho a mantener su lugar como la laboriosidad misma.
No sabia que Stevenson va aprendre a llegir als vuit anys.
[i faré veure que no he sentit res contra el cieguito]
Jo també ho faré veure. Gràcies pel moment Homer, Matilde!
ResponElimina