diumenge, 7 de febrer del 2010

productes de temporada

If the doors of perception were cleanse,
every thing would appear to man as it is: infinite.


William Blake


Fa cosa d'una setmana, en Mitchum va penjar al bloc una fotografia de Dostojevskij feta, com qui diu, a la sortida de la primera comunió, de tan jove com se'l veia. En Miquel Hyde hi trobava una retirada a Camilo Sesto. Jo a en Jim Morrison; i és que en això de fer créixer monstres, cada cor és un món. Si s'és de mena obsessivo-compulsiva -com és el cas- el millor que hom pot fer és relaxar-se i deixar que la bèstia faci el seu curs. Tota la setmaneta a ritme de The End, de The Doors. Però com que sóc molt metòdica i disciplinada, no podia celebrar el meu ritual d'exorcisme públic, sense trobar una excusa mínimament raonable. D'aquí ve el Wintertime love en primer lloc, per a després colar-vos la meva autèntica dèria: The End.








Molt millor, on vas a parar! Però no acaba aquí la cosa, perquè la setmana del The End se'm va complicar amb la mort de J.D. Salinger. D'entrada vaig pensar en els ànecs d' El vigilant i en The Sopranos, una associació que pateixo des que vaig veure la sèrie per primera vegada. Afortunadament, i amb l'ajut de la comtessa d'Angeville, vaig trobar un individu que escrivia una mena d'oda a la meva obsessió. Però no en vaig tenir prou. Tornava a sentir una cançoneta, ara amb la veu de l'Ava Gardner. Per llogar-hi cadires i demanar hora al metge, prou que ho sé. Doctor, no sé que em passa, però trobo que darrerament les sinestèsies em fan unes punxades molt estranyes. Ava Gardner i Salinger. Perlamordedéu.
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:

Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?

Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:





Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.


P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit

35 comentaris:

  1. Dr. Vilardekyll7/2/10 13:51

    Encara que el meu anti germà miquel hyde m'ho discuteixi, i per molt que tinguem la pose d'iconoclastes, hem de reconèixer la nostra grandíssima debilitat per The Doors, d'ençà que teníem disset anys i vam passar dels Beatles a ells, quan encara no estaven de moda i Jim Morrison no era símbol de res. Per tant, magnífic, Matilde ! També m'encanta "The End" i "Wintertime love", igualment. No sé si entendràs ara perquè et discutia això de les semblances de Dostoievski amb Morrison : odio cordialment aquesta propensió iconogràfica i esteticista, fotogènicomaníaca, hollywoodesca, a quedar penjats per retrats de famosos maleïts, i a buscar-hi semblances,"glamour" romàntic, bellesa, enigma, trobant tota la explicació ¨només en el que veiem, no en el que sabem del personatge, i reduint-ho tot a una imatge, com fa la televisió molt hàbilment. Tots plegats ens empassem la pastanaga de la cultura publicitària i això em rebenta !

    ResponElimina
  2. Massa que t'entenc, Doc. A tu i al teu anti germà.

    ResponElimina
  3. miquel hyde7/2/10 14:02

    encara que la relació de morrison a ford/gardner passant per salinger està una mica mica agafada amb pinces, m'ha agradat molt, matilde...desconeixia la cançó, però s'assembla molt a "the rising on the moon", que ford utilitzà i l'hi donà títol a la seva peli anterior..suposo que són les típiques balades gaèliques que tant associem amb els irlandesos i escocesos

    ResponElimina
  4. Gràcies comtessa gràcies. Com l'Afrodita A: monstres fora.

    ResponElimina
  5. No és un artefacte, Hyde, és la purita verdad. Per això precisament perilla la versemblança, crec.

    ResponElimina
  6. Això de les associacions és una cosa complicada i molt delicada. Segurament vol dir que hi ha cables entre les neurones que revelen veritats estrambòtiques però veritables. Ens passa a molta gent, em temo. Deu estar relacionat amb la teoria dels sis graus de distància, però referida a graus de sinapsis o com se digui. Mira per on, t'ha dut a fer un post fantàstic. I sempre és més dolç i més agraït parlar d'això que no pas dels carrers i les seves penes.

    ResponElimina
  7. En això de les cançons i Ford, tens tota la raó, Hyde. Per culpa teva vinc de la peli anterior de l'anterior (de Ford, vull dir) i n'he trobat una altra mostra: The isle of Innisfree.
    The Quiet Man. Guau.

    ResponElimina
  8. Doncs ara hauràs de veure la "Innisfree" del Guerín, que se'n va a aquell poble de The Quiet Man i entrevista la gent que van fer d'extres a la peli. Molt recomanable.

    ResponElimina
  9. Genial aquest post, Matilde. Chapó.

    ResponElimina
  10. Ja l'he vista, Lluís! No tants cops com The Quiet man, però. No sé què carai té (o què carai hi trobo), però sempre torno a Innisfree. Ara vaig a mirar-me Life aquatic. L'altre dia ens en va parlar en Mitchum, i com que és un amic, l'endemà me la va deixar.

    ResponElimina
  11. Gràcies, Espai. Records a en Daniel de part de la Rosa!

    ResponElimina
  12. miquel hyde7/2/10 17:27

    matilde, en aquesta extraordinària versió que has penjat de "the end" en jim improvisa la lletra d'un parell d'estrofes, cosa que es veu que acostumava a fer als inicis del grup...per cert, que segons les biografies clàssiques de the doors, el nom els hi ve d'un llibre d'aldous huxley sobre xamanisme, que l'autor va escriure en tornant de mèxic, i que, efectivament, es basava en els versos del poema que encapçalen l'article

    ResponElimina
  13. maca i remaco post, yes sire!!!

    ResponElimina
  14. Sí,Hyde, sí, els versos de l'encapçalament no són cosa de l'atzar. I no saps com m'agrada que m'ajudis a embolicar la troca una mica més.

    I sí també, Hyde, a tot això de les improvisacions de the end que feien al principi. La més cèlebre és la del club Whiskey a Go-go. La nit de l'estrofa edípica:

    Father
    Yes, son
    I want to kill you
    Mother
    I want to fuck you.

    ResponElimina
  15. I això pels meus estimats Mitchum i Espai.

    ResponElimina
  16. en dó palabra: im prezionante! :)

    ResponElimina
  17. Intensa tu inmersión en tres personas sui géneris (qepd) como son Jim Morrison, Ava Gadner y J.D. Salinger, pues sus obras perviven en muchas personas que escuchamos música, vemos películas y leemos libros.

    Un abrazo desde Galicia

    ResponElimina
  18. en dó también, Clidi: gràcies wapa!

    ResponElimina
  19. Gracias Sam.
    Te veo como si las puertas de la percepción me las abriera Lucy in the Sky with Diamonds.
    Unha aperta.

    ResponElimina
  20. Matilde, arribo tard, però ho diré igualment, ho has escrit en estat de gràcia. Només cal veure com has posat d'acord al parell de torracollons fills de Stevenson.

    Comprovació de paraules: "pater" (I want to kill you).

    ResponElimina
  21. miquel hyde8/2/10 0:34

    a falta de qualificatius pitjors, ja ens agrada això de torracollons, Allau
    per cert, una efemèride lligada amb ava gardner que vaig llegir ahir al diari: enguany és el centenari del naixement d'artie shaw, clarinetista i director d'una big band de jazz, i que va ser el primer marit d'ava i el seu pigmalió particular

    ResponElimina
  22. Allau, si no t'has inventat la comprovació de paraules, et juro que m'has retornat la fe en la comunicació. Ni que hagi de ser amb una màquina.
    I amb això dels torracollons, m'has fet pensar en un llibre de Stevenson que haig de mirar de procurar-me: En defensa de los ociosos.

    I ja posats, en un vers de Borges, per no dir en un poema sencer:
    El que agradece que en la tierra haya Stevenson.

    I gràcies.

    ResponElimina
  23. Miquel, us trobo molt tou, espero que el qualificatiu de "torracollons" el prengueu només com un elogi reticent.

    ResponElimina
  24. Hyde, què fas per aquí n'aquesta hora?
    Ara amb això de l'Artie Shaw i pigmalió m'has fet pensar en La condesa descalza.
    Boranit, Hyde, que descansis.

    ResponElimina
  25. Matilde, et juro que no m'he inventat res. Com deia Orson Welles (mentint com un "bellaco") "It's all true".

    Gràcies per citar de nou allò de los 10 hombres justitos que cultivan su jardín.

    Paraula de comprovació: mierv. T'ho juro. No vol dir res, però oi que comença malament?

    ResponElimina
  26. Allau, avui n'aquesta casa tot ha de ser pau i amor i canal+ en el salón.
    [m'han lapidat tant i tant a cals riells, que em calen Hydes tous, plis]

    ResponElimina
  27. miquel hyde8/2/10 0:54

    caram, matilde, quina sorpresa i vergonya per a mi ! dona'm referències d'aquest llibre sobre l'ociositat, sisplau
    quant a Borges, aquest tipus de lírica judeocristiana, de benaurances humanistes, no m'agrada gens...per cert,heu llegit com el qualifica un personatge del llibre d'en jordi lara, a propòsit de l'Aleph ?...per si no, és a la pàgina 194...

    ResponElimina
  28. miquel hyde8/2/10 0:59

    doncs sí, no sé què em passa avui que encara no sóc al llit, i enganxat a internet, un capteniment que m'emprenya molt quan ho veig en altres...sóc massa condescendent amb mi mateix i sí, estic molt tou, Allau i Matilde...serà que la dolenteria barata com la meva es desinfla aviat ?
    bona nit !!

    ResponElimina
  29. Posats a escollir dolenteria, millor que sigui barata. Bona nit Miquel (i també al germà).

    ResponElimina
  30. Hyde, editorial Gadir. 47 pàgines. 7 eurus. Jo encara no l'he vist.
    Per exemple:

    La así llamada ociosidad, que no consiste en no hacer nada sinó en hacer muchas cosas no reconocidas en los dogmáticos formularios de las clases dirigentes, tiene tanto derecho a mantener su lugar como la laboriosidad misma.


    No sabia que Stevenson va aprendre a llegir als vuit anys.
    [i faré veure que no he sentit res contra el cieguito]

    ResponElimina
  31. Espai de llibres8/2/10 8:32

    Jo també ho faré veure. Gràcies pel moment Homer, Matilde!

    ResponElimina