productes de temporada

If the doors of perception were cleanse,
every thing would appear to man as it is: infinite.

William Blake

Fa cosa d'una setmana, en Mitchum va penjar al bloc una fotografia de Dostojevskij feta, com qui diu, a la sortida de la primera comunió, de tan jove com se'l veia. En Miquel Hyde hi trobava una retirada a Camilo Sesto. Jo a en Jim Morrison; i és que en això de fer créixer monstres, cada cor és un món. Si s'és de mena obsessivo-compulsiva -com és el cas- el millor que hom pot fer és relaxar-se i deixar que la bèstia faci el seu curs. Tota la setmaneta a ritme de The End, de The Doors. Però com que sóc molt metòdica i disciplinada, no podia celebrar el meu ritual d'exorcisme públic, sense trobar una excusa mínimament raonable. D'aquí ve el Wintertime love en primer lloc, per a després colar-vos la meva autèntica dèria: The End.

Molt millor, on vas a parar! Però no acaba aquí la cosa, perquè la setmana del The End se'm va complicar amb la mort de J.D. Salinger. D'entrada vaig pensar en els ànecs d' El vigilant i en The Sopranos, una associació que pateixo des que vaig veure la sèrie per primera vegada. Afortunadament, i amb l'ajut de la comtessa d'Angeville, vaig trobar un individu que escrivia una mena d'oda a la meva obsessió. Però no en vaig tenir prou. Tornava a sentir una cançoneta, ara amb la veu de l'Ava Gardner. Per llogar-hi cadires i demanar hora al metge, prou que ho sé. Doctor, no sé que em passa, però trobo que darrerament les sinestèsies em fan unes punxades molt estranyes. Ava Gardner i Salinger. Perlamordedéu.
Per obrir aquesta porta ens calen uns versos del poeta escocès Robert Burns. Resulta que uns quants poemes d'aquest home han esdevingut cançons de la música popular. Una és l'entranyable i més que explotada L'hora dels adéus. L'altra, Coming Through The Rye. Si heu llegit El vigilant, cap al final del capítol 22 en Holden ens explica el perquè del títol de la novel·la fent referència a una estrofa de la canço de Burns:

Should a body meet a body
Coming through the rye,
Should a body kiss a body,
Need a body cry?

Sembla més o menys normal anar de Burns a Salinger, o viceversa. Però em falta fer sortir la Gardner, i per això ens cal anar al cinema. Una pel·lícula de John Ford: Mogambo. Curiosament una d'aquelles pelis sense banda sonora, però on l'Ava s'arrenca a cantar la cançoneta en qüestió:





Per aquesta embolicadíssima raó, a mi el the end de Salinger me'l canta l'Ava Gardner.


P.S.: Si les portes de la percepció fossin depurades, tot apareixeria davant l'home tal com és: infinit