Al editor holandés Koen van Gulik le sucedió que, teniendo ya su propia biblioteca, heredó otra, que provenía de alguien muy cercano a él: su padre. La idea más obvia y a la vez más práctica era la de reunir ambas bibliotecas. De este modo, el mismo clásico estaría representado por distintas ediciones y se eliminarían algunas lagunas. Sin embargo, Koen se percató enseguida de que esa solución no funcionaba. Los libros provenientes de una biblioteca seguían imantados por los libros de la misma biblioteca. Se resistían a reunirse con los otros. La cercanía forzada podía provocar estridencias, dejar ver incompatibilidades de gusto. Era como si las dos bibliotecas reunidas se volvieran algo parecido a una biblioteca pública o una librería. Perdían su carácter de involuntaria confesión. Precisamente porque tuvo esta percepción, Koen es un buen editor.
Yo no tenía la completa certeza de que la biblioteca en cuestión hubiera pertenecido al padre de Koen. Por eso le pedí confirmación y recibí como respuesta esta carta «Sí, era de mi padre, nacido en los años veinte en una familia muy católica del norte de los Países Bajos —es decir, en una pequeña isla en el mar calvinista holandés—, que empezó a perder la fe después de la guerra y buscó la Respuesta a sus dudas en libros muy complejos —teología, historia, psicología— y en la literatura de la época, que era, en su mayoría, apenas legible. Por supuesto que a mí también me interesan los temas que a él lo atraían, pero no en la cantidad que ocupaban en su biblioteca. Además, mi padre era una persona antipática. Incluir su biblioteca en la mía hubiera significado la aceptación de su inalienable importancia para mi vida, que después de su muerte he intentado negar.» Palabras que muestran hasta qué punto el hecho de ordenar una biblioteca puede remover las aguas más profundas.
Roberto Calasso. Cómo ordenar una biblioteca. Traducció Edgardo Dobry. Anagrama, 2021. P. 61-62.
JOAN SAFONT Ordenar una biblioteca: els consells de Roberto Calasso El Nacional 20|3|2021
Ara mateix tinc la biblioteca a mig desencapsar. Acabo de canviar de pis i m'he vist obligat a embalar tots els meus llibres. No els he comptat, però han ocupat pel cap baix més de cinquanta capses que ara s'acumulen pel passadís i el meu flamant estudi-biblioteca. Em trobo, doncs, com Walter Benjamin escrivia l'any 1931, Tot desembolicant la meua biblioteca, d'acord amb la traducció de Gustau Muñoz. Un text que l'amic –i ara veí– Antoni Martí Monterde recomana llegir en cada mudança. Benjamin, al text ara esmentat, escrivia sense la biblioteca als prestatges, on "no la cobreix encara el lleuger tedi de l'ordenació". I precisament la pregunta, com ordenar una biblioteca és un clàssic entre aquells que al llarg dels anys hem anat acumulant llibres.
S'hi han donat moltes respostes a la pregunta: hi qui els separa per gèneres, per temàtiques, per ordre alfabètic d'autors, per literatures, per idiomes, per col·leccions, fins i tot per colors... Per fortuna, Anagrama acaba de publicar en català i castellà un clàssic sobre la qüestió, el text de l'editor i escriptor italià Roberto Calasso, que he anat reservant per llegir aquests dies. El president d'Adelphi ja reconeix d'entrada que la qüestió de com ordenar una biblioteca és un tema "altament metafísic" que no pot ser sinó plural, en el qual la regla d'or és la del bon veí: "a la biblioteca perfecta, quan busques un determinat llibre, acabes agafant el que té al costat, que resultarà més útil encara que el que buscàvem".
He de dir que aquesta regla de l'afinitat i bon veïnatge ja s'ha produït a l'hora d'encapsar els meus llibres, quan d'una de les moltes capses ha sortit el fortuït diàleg entre Jorge Semprún i George Orwell. Però Calasso avisa que a vegades els bons veïns no estan de costat per afinitat, sinó perquè els han fet fora de tot arreu per la seva mida, "com apàtrides en una sala d'espera" que els permeti "accedir al desideràtum de tot llibre: que el facin servir" i recomana no tenir llibres molestos, que una biblioteca no hauria de tenir. Llibres molestos pels seus veïns de prestatge.
Llibres que no llegiràs de seguida
He tingut sort d'haver hagut de respondre poques vegades a l'estúpida pregunta sobre si havia llegit tots els meus llibres –al qual només es pot respondre, sí, senyor, i diverses vegades– però em reconforta el consell imperatiu de Calasso sobre la necessitat de comprar molts llibres que no llegiràs de seguida: "Després, al cap d'un any, de dos, o cinc, deu, vint, trenta, quaranta, potser arribarà el moment que pensis que necessites precisament aquell llibre –i potser el trobis en un prestatge poc freqüentat de la teva biblioteca".
M'aconsola quan penso en tants llibres comprats en llibreries de nou i de vell, en mercats, en pàgines de col·leccionisme, en viatges, a tot arreu, que esperen el seu moment tot conformant la meva biblioteca. Llibres, que com que no han estat llegits encara no tenen el rastre de la lectura que Calasso exigeix davant la desconfiança dels qui volen conservar els llibres intactes –mals lectors, els considera. En tinc molts que ho han estat encara oberts, subratllats, anotats, farcits amb papers, amb punts que sobresurten, com alguns dels més llegits i rellegits dels que conformen els meus llibres. De tots ells, però, em dol una cantonada aixafada, una tapa esquinçada, un llom desenganxat. Ferides que sento en carn pròpia.
"Els llibres no cal que estiguin en ordre –ni tampoc en desordre per revelar alguna cosa del seu propietari. Poden estar en caixes acabades d'obrir que alguna cosa es revelarà" ens diu Calasso. En el meu cas no ho hauria de dir jo què diuen de mi, però sí quin és el meu propòsit a l'hora d'enfilar-los a les estanteries: Sempre que sigui possible agruparé tota l'obra d'un mateix autor, amb material complementari –memòries, biografies, estudis, correspondències, etc.– en diàleg i afinitat amb els seus veïns, amb algun tipus de relació. Per exemple. Joan Sales donarà pas a Rodoreda i aquesta a Obiols i la Colla de Sabadell. Malgrat tots els plans, l'editor italià avisa: "l'ordenació d'una biblioteca mai no tindrà –és més, no hauria de tenir solució. Senzillament perquè una biblioteca és un organisme en constant moviment".
Potser l’han vist: corre per Youtube un vídeo en què l’escriptor Umberto Eco es passeja per la seva biblioteca a Milà. De fet, fa l’efecte que és tot un pis convertit en biblioteca, amb passadissos, taules plenes a vessar de llibres, sales i més sales atapeïdes de lleixes que es converteixen en un laberint. La pregunta que solen fer els poc lectors davant una biblioteca magnífica com aquesta –¿els has llegit tots?– aquí és més impertinent que mai, perquè Eco entenia la seva biblioteca com una eina de recerca, amb molts llibres de consulta. Diuen que hi havia més de 30.000 volums, però a mi m’agrada pensar que en algun racó de casa seva tenia una lleixa privada, o tal vegada a la tauleta de nit, amb els llibres que estimava més i les últimes adquisicions.
Perquè una biblioteca personal és també un lloc íntim i privat, que diu molt de cada un. Caminem pel carrer i ignorem que darrere d’algunes finestres, en pisos modestos o en cases discretes, hi ha biblioteques que són úniques, exquisides en la seva elecció –l’obra de tota una vida, el reflex d’una obsessió–. És una de les lliçons que podem extreure de ‘Cómo ordenar una biblioteca’ (Anagrama), un llibre recent de l’editor i assagista Roberto Calasso. A partir de la seva experiència, Calasso ens convida a mirar les nostres lleixes. Més enllà de l’ordre alfabètic, una biblioteca és el reflex d’un sistema personal, amb unes decisions i manies que el converteixen en un joc fascinant. ¿Quins títols queden de costat, formant aliances inesperades; quins llibres preuats guardem, donant-los un lloc destacat; quina obsessió momentània hem oblidat, sense llegir, i només anys més tard es converteix en una sorpresa agradable...?
Potser perquè són el reflex d’aquesta intimitat que deia, també hi ha un erotisme de les biblioteques, fins i tot una pornografia. Per això també freqüentem les biblioteques públiques i les llibreries –Calasso elogia La Central, de Barcelona, com un lloc ideal, on sempre surts amb algun títol i sovint no és el que buscaves–, i per això més d’un lector anirà a veure el documental ‘Libreros de Nueva York’, que s’acaba d’estrenar als cines. ‘The Booksellers’ –el títol original– és un recorregut per les llibreries de segona mà de Nova York, d’antiquaris i venedors d’ocasió que tracten el llibre antic i modern, l’exemplar únic i l’edició de col·leccionista. La pel·lícula té un to elegíac per un negoci que ha canviat molt amb l’accés d’internet –s’ha perdut en part l’emoció de la recerca que podia durar anys–, però és, sobretot, un cant a l’amor pels llibres. Sobresurt l’exemple de les tres germanes d’Argosy Books, que resisteixen en el negoci que el seu pare va iniciar el 1925, o el dels llibreters que s’han hagut d’emportar treball a casa i els llibres ja han colonitzat la cuina. Entre els lectors que parlen de la seva passió, hi ha les opinions sempre radicals i assenyades de Fran Lebowitz, i no em sorprendria que la seva presència sigui la raó de l’estrena, ara, d’aquest documental entranyable.
