abans del després, 10 dies a la biblioteca vasconcelos

 

“Antes del después (10 días en la Biblioteca Vasconcelos)” retrata la actividad durante diez días, elegidos al azar, de la Biblioteca Vasconcelos en Ciudad de México, la biblioteca pública más grande de Latinoamérica que en ese momento recibía un promedio diario de 5.500 visitas. Las mujeres, de entre 18 y 35 años, su mayor público.

La mega urbe. Una biblioteca de arquitectura espectacular, obra de Alberto Kalach, presente en todos los tops de “bibliotecas más fascinantes”. La biblioteca en una aglomeración urbana de 20 millones de personas. Un descanso, un refugio (puedes dormir en un sillón de la biblioteca sabiendo que te quedan dos horas de trayecto para llegar a casa). Un lugar de cita y encuentro para que decenas de jóvenes ensayen sus coreografías K-pop en los grandes ventanales, a modo de espejos de un estudio de danza, de la biblioteca.

La de hoy es una invitación a gastar dos horas de nuestra vida viendo la película y hablando de aspectos de la biblioteca pública de las que casi nunca hablamos: la biblioteca pública como la institución cultural más interclasista; los aprendizajes que en ella se dan (aprendizajes colaborativos, aprendizajes autodidactas, aprendizajes por la acción, aprendizajes donde no hay exámenes ni diplomas). Una mañana para personas curiosas, personas con una idea de la educación que va más allá de escuelas y universidades, personas con deseo de conocer otras realidades bibliotecarias y personas de las bibliotecas (que prestan su servicio público o usuarias) inquietas.

“Antes del después” (10 días en la Biblioteca Vasconcelos) es una película de Iñigo (experimentado realizador de audiovisuales) y Ramón Salaberria (bibliotecario). Signo de los tiempos, la película se grabó en Ciudad de México, se editó en Donostia y se estrenó en Cali (Colombia). Posteriormente se ha exhibido en Medellín, Lima, Santa Marta y La Plata. Próximamente lo hará en Puebla, Tijuana, Ciudad de México, Buenos Aires, Montevideo y Santiago.

TABAKALERA. 23|3|2023

 

l'erotisme de les biblioteques

JORDI PUNTÍ

L'erotisme de les biblioteques

elPeriódico
26|2|2021

Potser l’han vist: corre per Youtube un vídeo en què l’escriptor Umberto Eco es passeja per la seva biblioteca a Milà. De fet, fa l’efecte que és tot un pis convertit en biblioteca, amb passadissos, taules plenes a vessar de llibres, sales i més sales atapeïdes de lleixes que es converteixen en un laberint. La pregunta que solen fer els poc lectors davant una biblioteca magnífica com aquesta –¿els has llegit tots?– aquí és més impertinent que mai, perquè Eco entenia la seva biblioteca com una eina de recerca, amb molts llibres de consulta. Diuen que hi havia més de 30.000 volums, però a mi m’agrada pensar que en algun racó de casa seva tenia una lleixa privada, o tal vegada a la tauleta de nit, amb els llibres que estimava més i les últimes adquisicions.

Perquè una biblioteca personal és també un lloc íntim i privat, que diu molt de cada un. Caminem pel carrer i ignorem que darrere d’algunes finestres, en pisos modestos o en cases discretes, hi ha biblioteques que són úniques, exquisides en la seva elecció –l’obra de tota una vida, el reflex d’una obsessió–. És una de les lliçons que podem extreure de ‘Cómo ordenar una biblioteca’ (Anagrama), un llibre recent de l’editor i assagista Roberto Calasso. A partir de la seva experiència, Calasso ens convida a mirar les nostres lleixes. Més enllà de l’ordre alfabètic, una biblioteca és el reflex d’un sistema personal, amb unes decisions i manies que el converteixen en un joc fascinant. ¿Quins títols queden de costat, formant aliances inesperades; quins llibres preuats guardem, donant-los un lloc destacat; quina obsessió momentània hem oblidat, sense llegir, i només anys més tard es converteix en una sorpresa agradable...?

Potser perquè són el reflex d’aquesta intimitat que deia, també hi ha un erotisme de les biblioteques, fins i tot una pornografia. Per això també freqüentem les biblioteques públiques i les llibreries –Calasso elogia La Central, de Barcelona, com un lloc ideal, on sempre surts amb algun títol i sovint no és el que buscaves–, i per això més d’un lector anirà a veure el documental ‘Libreros de Nueva York’, que s’acaba d’estrenar als cines. ‘The Booksellers’ –el títol original– és un recorregut per les llibreries de segona mà de Nova York, d’antiquaris i venedors d’ocasió que tracten el llibre antic i modern, l’exemplar únic i l’edició de col·leccionista. La pel·lícula té un to elegíac per un negoci que ha canviat molt amb l’accés d’internet –s’ha perdut en part l’emoció de la recerca que podia durar anys–, però és, sobretot, un cant a l’amor pels llibres. Sobresurt l’exemple de les tres germanes d’Argosy Books, que resisteixen en el negoci que el seu pare va iniciar el 1925, o el dels llibreters que s’han hagut d’emportar treball a casa i els llibres ja han colonitzat la cuina. Entre els lectors que parlen de la seva passió, hi ha les opinions sempre radicals i assenyades de Fran Lebowitz, i no em sorprendria que la seva presència sigui la raó de l’estrena, ara, d’aquest documental entranyable. 

fran lebowitz

QUIM MONZÓ
Posem que és una ciutat
La Vanguardia
12|1|2021

Netflix acaba d’estrenar una sèrie documental, concebuda per Martin Scorsese, dedicada a l’escriptora Fran Lebowitz. Es diu Pretend it’s a city, però al Netflix espanyol l’han batejada com a Supongamos que Nueva York es una ciudad. Ja va passar una cosa semblant amb Sex in the city, que van traduir com a Sexo en Nueva York. És evident que en tots dos casos els manaies van pensar que aquest topònim ven.

Tret de la traducció del títol (de la qual no són responsables ni ell ni ella), el documental és una delícia. S’estructura a base d’entrevistes a Lebowitz fetes per Spike Lee, Alec Baldwin i el mateix Scorsese, a més de conferències de l’escriptora en biblioteques i centres culturals, i d’una entrevista d’ella a Toni Morrison, grans amigues. Hi ha una cirereta inesperada: una gravació on Serge Gainsbourg cala foc a un bitllet de 500 francs, un acte prohibit per la llei gala. Tot plegat, una espectacular repassada al que va significar per a aquella noia de divuit anys fotre el camp de casa dels seus pares a Nova Jersey i instal·lar-se a Manhattan, bàsicament a observar, que és el que li agrada: la gent que va pel carrer caminant de manera erràtica, els gots dels bars, les reformes inútils que fan a les estacions del metro en contraposició a les reformes imprescindibles que no hi fan. La seqüència en què explica com s’ho feia per no passar per Times Square quan era ple de turistes (a còpia de buscar al mapa carrers i avingudes laterals que li permetessin evitar aquell horror) recorda el que molts barcelonins vam començar a fer fa vint-i-cinc anys per evitar passar per la Rambla. Que els turistes minvessin no li priva de fer befa del Times Square d’ara: amb gandules perquè els vianants s’hi ajeguin! “¿Times Square amb gandules?”, s’horroritza.

No donarem mai prou gràcies a Tusquets Editores per haver traduït, a començaments dels vuitanta, dos llibres que ens van permetre descobrir-la, pobres europeus d’aquest racó d’Europa que no sabíem res de les seves lúcides col·laboracions a Andy Warhol’s Magazine. Són Vida metropolitana i Breve manual de urbanidad, versionats per Alberto Cardín i José Luis Guarner, respectivament. Si no m’equivoco, avui dia només es poden trobar a llibreries de segona mà, a preus demencials que deuen complaure la senyora Lebowitz, la mateixa que un dia, escrivint sobre aquesta tendència perenne que són els llibres de dones, va escriure: “Com a aficionada a la literatura, et podria interessar saber que, a les obres de Shakespeare, no s’esmenta ni una sola vegada la paraula realitzar-se".

Llegiu també

· La ciutat és per a mi. The Daily Avalanche.

· Fran Lebowitz, una escritora rabiosamente neoyorquina

· Fran Lebowitz: «Me consideran escritora, pero mi profesión es tener razón» (entrevista)

 

el temps perdut

 

Si Marcel Proust completó en catorce años los siete tomos de su novela En busca del tiempo perdido, ¿cuál sería la manera más apropiada de analizarla para honrar ese esfuerzo? El grupo que protagoniza este documental lo hace con una combinación de ambición y persistencia, y se reúne desde hace dieciocho años en un café de Buenos Aires para leer y releer la obra. María Álvarez captura varios de sus encuentros entre 2015 y 2019, dando una vuelta completa a la novela y recolectando las reacciones, recurrencias y vínculos que las reuniones generan entre sus lectores, varios de ellos adultos mayores, que se detienen a compartir de qué manera ven reflejadas sus experiencias en cada tomo. Siguiendo el camino que comenzó en Las cinéphilas (y haciendo que nos reencontremos con Norma Bárbaro, una de sus protagonistas), Álvarez entrega otro retrato encantador sobre el arte y su inefable poder de unir a las personas, como un refugio colectivo para sus búsquedas personales.

 

Festival Internacional de Cine de Mar del Plata

 

la vida petita

Ahora miro a una mujer ni linda ni fea,
pienso que la pequeña vida continúa
y que todo dolor importante tiene testigos,
aunque sean un perro, el sol o las mentiras. 

Juana Bignozzi. La ley tu ley.

La pequeña vida, una aventura documental de Leo Estol
Móvil
6|9|2018

La pequeña vida, el primer proyecto audiovisual del artista argentino Leopoldo Estol (Buenos Aires, 1981), surge de la invitación a realizar una obra nueva para integrar a nuestra programación como parte de una serie de proyectos de artistas plásticos que se proponen funcionar por fuera de los tiempos y espacios de la exposición tradicional y generar posibilidades de investigación y producción.

Los intereses de Leo lo llevaron por la ruta de los libros y, más específicamente, por los caminos que dibujan y transitan algunos libreros independientes y quienes construyen su comunidad desde la escritura, la distribución o la lectura, seres maravillados siempre dispuestos a la tertulia. A lo largo de varios meses, Leo visitó las casas de escritores y sus bibliotecas, los departamentos donde se esconden algunas de las más geniales editoriales independientes de Buenos Aires, persiguió a los poetas por los parques y se escabulló en ferias para intentar pasar inadvertido en el corazón de esta tribu que hace libros. El resultado de este devenir es una colección de testimonios que parecen, paradójicamente, por su intimidad, afectividad e informalidad, haber sido compartidos detrás de cámara pero que dan prueba fehaciente de la magia de la que nos sigue proveyendo no sólo la literatura sino el libro en tanto objeto, de la vitalidad con la que nutre a una comunidad a la que fortalece tanto la generosidad y el gusto por poner en común como el apego. De cómo un pequeño objeto es capaz de repercutir infinitamente -y de alimentar desde su aparente capricho- nuestra vida inmaterial. Este retrato fílmico colectivo, que el espíritu aventurero de Leo carga de momentos de ilusión que nacen de su encuentro libre con lo audiovisual, se vuelve así un homenaje al libro y sus guardianes. Es en ellos donde resiste el asombro, el gusto por el misterio y la emoción.

Clic!

se fa saber, lo flim

Se fa saber
Direcció: Zoraida Roselló
Producció: Espanya
Any: 2012
Idioma original: català
Versió: VC
Durada: 80'
Format: Blu-ray

Un documental que mostra un poble del Montsià, a la vall de l’Ebre, de la mà d’una cineasta que ha volgut copsar la particular quotidianitat d’un dia a dia excèntric a la norma cosmopolita, defugint el costumisme. Revelació d’una autora que fa possible la posada en forma de la geografia humana de Santa Bàrbara com si es tractés d’un estudi geològic. [Filmoteca de Catalunya]

Entrevista a Zoraida Roselló. surtdecasa.cat.

patience (after sebald)

Cuando apareció, Los anillos de Saturno consolidó al alemán W. G. Sebald como uno de los autores europeos más originales e interesantes de finales del siglo XX. Bajo la apariencia de una caminata por el condado de Suffolk, su hogar durante 20 años, Sebald explora el pasado pastoral e imperial de Inglaterra, alternando encuentros con los extraños habitantes del presente y la compañía espectral de autores como Thomas Browne, Conrad y Borges. Ahora, once años después de su prematura muerte, un documental le rinde el mejor de los homenajes: filma el libro desde los ojos de su autor, contemplando un paisaje tan melancólico y hermoso como los anillos de Saturno, hechos de fragmentos de lunas destruidas.

Ariel Magnus. Las lunas de Albion. Página|12. 15 abril 2012.

---> Patience (after Sebald), dirigit per Grant Gee. La música és de James Leyland Kirby, "The Caretaker". Aquí, una entrevista a Grant Gee, a The White Review.