peggy sue, hiroshi i nietzsche

Que el sueño de la razón produce monstruos, m'ho va fer entendre, ja fa dies, en Goya, un amic que pinta. Tot i tenir-ho clar, no estava preparada ni per a la parelleta impossible ni, encara menys, pel trio endimoniat que se m'ha format dins del cap. M'explico. Torno a llegir Barri llunyà -ja ho havia fet fa cosa de dos anys i sense cap mena d'interferència- però ara passa que se m'apareix contínuament la Kathleen Turner. Sí, tu, i amb llacets al cap, faldilles de plecs i mitjonets blancs. Sense invitació. La primera reacció natural és fotre-la fora a coces. Passa d'aquí, fuig, que no m'has agradat mai gaire i a sobre no sóc capaç d'afigurar-me què carai representes de bracet amb l'Hiroshi, un home de 48 anys que tot plegat torna als catorze, sabent el que sap l' home de 48. Val més deixar-s'ho córrer, que de vegades la raó té raons que el cor no entén. I al revés.

Que el cervell faci el seu curs. Tard o d'hora se sentirà el clic.

Finalment parlà el clic, i digué: Matilde, que no te'n recordes? si a la pobre Peggy Sue li va passar el mateix que a l'Hiroshi; que vivia una vida grisota, que no li agradava gota, (sovint el clic parla amb rodolins) i de sobte, patam, cap al passat, a veure si, en tornar-hi i amb quatre reformes, millora el futur, que de fet és el present.
Ah, pensà Matilde, en tercera persona i alleugerida.

No sé si l'heu vista. La pel·li, vull dir. Peggy Sue se casó. Si la resposta és no, us la podeu ben estalviar, creieu-me. I això que la signa en Francis Ford Coppola; però no tot pot ser El Padrino II, en la filmografia d'un director. No seria humà.

Fins aquí el perquè de l'estranya parella; ara ve el salt mortal. Aquests dos, la Peggy Sue i l'Hiroshi, tornen enrera però no aconsegueixen modificar els esdeveniments futurs. Sona una mica a Lampedusa, a tot allò de cal canviar alguna cosa per tal que tot continuï igual, oi? Oi, però cal complicar-ho encara més. Arribats a aquest punt (que de fet és coma), ja podeu fer entrar a en Nietzsche, el que ens faltava.

"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innombrables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l'extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!».
(El gai saber)

A Nietzsche, un cop mort déu i creat el superhome, encara li va quedar temps per a parlar d'aquesta mena de peix que es mossega la cua que és la idea de l'etern retorn, una concepció circular del temps que ja ve dels antics egipcis, i de Pitàgores i els primers estoics, passant per les doctrines budistes i hinduistes. No hi ha ni principi ni fi, mireu sinó el cicle de la natura.
Per combregar amb l'etern retorn -i per tal d'anar acabant amb aquest apunt, que ja seria hora- cal acceptar sense embuts la idea de destí, que si no no funciona. I ara em ve al cap un altre monstre, també filòsof. Ruben Blades:

Cuando la manda el destino no la cambia el más pintao,
si naciste pa martillo, del sielo te caen los clavos.

Així que ja podeu anar fent, corpuscles de pols. Che sarà, sarà...i en un bucle infinit. Vaig a prendre'm un ibuprofé. Us deixo amb un gravat d'en Goya, l'amic pintor.