el brogit i la fúria segons en girbén

Goya i Faulkner

 

Passo per Castres sabent a l'avançada que m'aturaré llarga estona davant l'Autoretrat amb ulleres.
El bon viatger adelerat s'informa abans, i en una guia vaig veure una reproducció microscòpica d'aquest oli que desconeixia.
A partir d'ara, quan de nou pensi en Goya (un pensament més que útil), me l'imaginaré com sempre, un punt desastrat (mal va el que converteix un autoretrat en un rentat d'imatge; aquí cal atendre a Rembrand, el pare del gènere); un home descurat, doncs, però des d'ara amb ulleres. L'home que gravant Capritxos i Desastres s'ha deixat la vista.

Amb una anàloga documentació prèvia, amb una similar minva de la innocència espectadora-lectora, és com m'he aturat llarga estona davant The sound and the fury del Faulkner; una obra que, a diferència de la de Goya, en sabia el títol i el renom però que, igualment, desconeixia. (Una notòria diferència entre la literatura i la pintura és la il·lusió, que respecte a aquesta darrera encara mantenim, de què una llambregada equival a la contemplació... O potser no en sigui tanta la diferència.)
Així, sense tenir encara el llibre a les mans, ja tenia notícies de les raons del títol de l'obra, del tarannà de cadascun dels quatre germans i de la mena de mare que els havia parit; tot de dades esparses que m'orientaven sobre el pa que s'hi donava en aquesta novel·la. Fins i tot, i per boca del mateix autor en una entrevista, sabia la imatge de la Caddy enfilada que havia encès tot el neguitós, alhora que necessàriament pacient, procés literari.

Ara, quan ja he deixat enrere l'inguarible desori dels Compson, no té massa sentit demanar-me quina hauria sigut la meva lectura sense totes aquestes informacions prèvies. La que n'he fet era l'única que ara podia fer-ne; i cap de les ressenyes podia preveure quin recolze de la novel·la acabaria fixat al meu imaginari...
L'udol d'una òliba que la sensata de la Dilsey recordava haver escoltat en el moment de néixer el Benjy; un crit que preconitzava tota la malastrugança posterior... O aquell flaire de xuclamels al capvespre que tan insuportable resultava per a la sensibilitat alterada del Quentin.

És ben bé que llegir ens retrata. No sé a quantes òlibes dec haver sentit udolar sense entendre-hi cap mal presagi..., i del tresor de dolçor que guarden els calzes dels xuclamels en tinc els plànols des de ben menut. Això ja són dues pinzellades del meu autoretrat. També, de la coincidència entre la contemplació d'un Goya -proper i amb ulleres-, amb la lectura del Brogit, n'havia de sorgir algun paral·lelisme. Dins de la ficció, els llargs monòlegs interiors de Faulkner no busquen l'efecte de versemblança dels autoretrats? No van voler retratar, tant Goya com Faulkner, a una aristocràcia tronada i acarar-la amb la grandesa dels humils? Tots dos no coincideixen en aquell espai de permanència, per força reduït, que li concedim als grans, als que han aconseguit fer progressar el seu llenguatge? Des d'aquest estiu me'ls imaginaré amb ulleres: a Goya amb ulleres de llegir i a Faulkner amb ulleres de sol.

Jordi Girbén i Maurício

productes de temporada

Veure allò que hom veu.

 Le Corbusier

En el cuadro El invierno o La nevada, el viento azota enfurecido. La nieve se arremolina en el aire. En medio, una pequeña expedición camina hacia alguna parte. Una curiosa sociedad se ha encontrado. Puede que sean cinco campesinos que llevan con ellos tres animales: El perro en primer término, un asno y el cerdo abierto en canal, un símbolo típico del invierno, ya que la matanza se hace cuando la carne no se echa a perder.

[...]El invierno de Goya se hizo famoso porque es distinto de los cuadros tradicionales sobre el invierno. Eso lo notaron también sus contemporáneos. Elogiaron a Goya por su "maravillosa capacidad de creación": La cadena de montañas, que se destaca tenuamente debido a la tempestad de nieve, y el inquietante silencio en el que las personas caminan penosamente.

[...]En Goya, el invierno mismo se convierte en tema: el tiempo, la atmósfera con la tempestad de nieve, el viento y el frío gélido. Si intentas comprobar las líneas del cuadro, notas como Goya, a través de una determinada estructura, eleva la sensación de inseguridad y peligro en el paisaje de tempestad.

Eso funciona como la corriente y contracorriente del aire. Los hombres, el asno y el perro intentan avanzar, se inclinan hacia delante, pero el viento sopla al árbol, los matorrales y las orejas de los animales en dirección contraria.

Por lo menos, los cinco llevan consigo un cerdo recién sacrificado y abierto en canal. La marcha por la nieve no terminará mal. Posiblemente vayan de una aldea a otra.

Lo curioso del cuadro de Goya son los tres campesinos bajo sus mantas. Están tan juntos y apretados que parecen casi como un extraño crustáceo con seis piernas. Los dibujos de las mantas no pueden descifrarse con los símbolos conocidos.

Si consultas algunos libros de arte de la biblioteca pública [sic], sobre todo del barroco y del rococó, te conducirán a una pista caliente. Al hojear, notarás ya que los capotes sueltos, puestos por encima, son, evidentemente, motivos muy queridos por los pintores. Ya el pintor del Renacimiento Miguel Angel utilizó esas llamadas "draperías" para, por medio de pliegues, destacar la figura de un cuerpo, para llevar movimiento a un cuadro o, totalmente libre, para mantener un fondo como adorno. Para otros artistas, drapear era algo que se podía añadir cuando faltaba un adorno y no se les ocurría nada mejor.

Elke von Radziewsky. Francisco José de Goya : la Nevada. Lóguez, cop. 2002.

peggy sue, hiroshi i nietzsche

Que el sueño de la razón produce monstruos, m'ho va fer entendre, ja fa dies, en Goya, un amic que pinta. Tot i tenir-ho clar, no estava preparada ni per a la parelleta impossible ni, encara menys, pel trio endimoniat que se m'ha format dins del cap. M'explico. Torno a llegir Barri llunyà -ja ho havia fet fa cosa de dos anys i sense cap mena d'interferència- però ara passa que se m'apareix contínuament la Kathleen Turner. Sí, tu, i amb llacets al cap, faldilles de plecs i mitjonets blancs. Sense invitació. La primera reacció natural és fotre-la fora a coces. Passa d'aquí, fuig, que no m'has agradat mai gaire i a sobre no sóc capaç d'afigurar-me què carai representes de bracet amb l'Hiroshi, un home de 48 anys que tot plegat torna als catorze, sabent el que sap l' home de 48. Val més deixar-s'ho córrer, que de vegades la raó té raons que el cor no entén. I al revés.

Que el cervell faci el seu curs. Tard o d'hora se sentirà el clic.

Finalment parlà el clic, i digué: Matilde, que no te'n recordes? si a la pobre Peggy Sue li va passar el mateix que a l'Hiroshi; que vivia una vida grisota, que no li agradava gota, (sovint el clic parla amb rodolins) i de sobte, patam, cap al passat, a veure si, en tornar-hi i amb quatre reformes, millora el futur, que de fet és el present.
Ah, pensà Matilde, en tercera persona i alleugerida.

No sé si l'heu vista. La pel·li, vull dir. Peggy Sue se casó. Si la resposta és no, us la podeu ben estalviar, creieu-me. I això que la signa en Francis Ford Coppola; però no tot pot ser El Padrino II, en la filmografia d'un director. No seria humà.

Fins aquí el perquè de l'estranya parella; ara ve el salt mortal. Aquests dos, la Peggy Sue i l'Hiroshi, tornen enrera però no aconsegueixen modificar els esdeveniments futurs. Sona una mica a Lampedusa, a tot allò de cal canviar alguna cosa per tal que tot continuï igual, oi? Oi, però cal complicar-ho encara més. Arribats a aquest punt (que de fet és coma), ja podeu fer entrar a en Nietzsche, el que ens faltava.

"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innombrables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l'extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!».
(El gai saber)

A Nietzsche, un cop mort déu i creat el superhome, encara li va quedar temps per a parlar d'aquesta mena de peix que es mossega la cua que és la idea de l'etern retorn, una concepció circular del temps que ja ve dels antics egipcis, i de Pitàgores i els primers estoics, passant per les doctrines budistes i hinduistes. No hi ha ni principi ni fi, mireu sinó el cicle de la natura.
Per combregar amb l'etern retorn -i per tal d'anar acabant amb aquest apunt, que ja seria hora- cal acceptar sense embuts la idea de destí, que si no no funciona. I ara em ve al cap un altre monstre, també filòsof. Ruben Blades:

Cuando la manda el destino no la cambia el más pintao,
si naciste pa martillo, del sielo te caen los clavos.

Així que ja podeu anar fent, corpuscles de pols. Che sarà, sarà...i en un bucle infinit. Vaig a prendre'm un ibuprofé. Us deixo amb un gravat d'en Goya, l'amic pintor.