Un adolescent tan dòcil com curiós entra a formar part d'un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells descobrirà què és, exactament, una màquina d'espavilar ocells de nit, i per què serveix i li servirà a la llarga: per indagar en el talent que potser no té, en l'amor que gairebé no sabrà viure, en la llibertat que tem o en el misteri de la música mateixa.
A mig camí entre les memòries i l'assaig artístic, Una màquina d'espavilar ocells de nit aplega set relats autobiogràfics a l'entorn de la música -autònoms però vinculats- i un epíleg sorprenent que ens conviden a endinsar-nos en un món insòlit, "un petit món per ubicar-se en l'enormitat del món"...
Això diuen els de l'editorial a la contracoberta del llibre. Jo m'estimo més no pronunciar-me fins el dia de la trobada, però, mobile qual piuma al vento, no me'n puc estar de dir-vos que estic xalant de valent, sobretot perquè m'he hagut d'empassar un munt de prejudicis -se m'havien arronsat tots els dits dels peus en saber que la cosa anava de totsompops, totsompops- i ara compateixo opinió amb el llunÀtic del David Madueño: aquest retorn a les arrels em sembla transgressor, quasi temerari. Ja callo i us deixo amb l'autor que us llegirà les primeres pàgines del llibre i, si us ve de gust, podreu assistir també a la presentació, en diferit, d' Una màquina d'espavilar..., a la Fundació Josep Pla.
Ai! L'he tingut a les mans perquè el títol em va sorprendre. Potser que hi torni, no?
ResponEliminaTorna-hi, Lluís, que et juru que val molt la pena. On has deixat el barret? I amb aquest ploure...
ResponEliminaNo vull garlar gaire del llibre, ja ho he dit (i no en faig cas), però a mi m'agrada molt com aixafa la llengua; d'una manera natural. A més a més, i com no podia ser d'una altra manera, em fa gràcia trobar aquesta llengua terrosa, que diu en Madueño, aquest parlar de la Plana. Però no un parlar de la Plana com el que ens ofereixen els llibres de Toni Pladevall (tan tan... que a voltes sembla un català inventat, no sé com dir-ho) I deixo anar aquesta poca-soltada amb tot el carinyu i respecte del món per la feina d'en Toni, consti.
ResponEliminaSort que no volia dir re.
Com a comiat,una declaració d'intencions de l'autor que acabo de trobar a la meva llibreta:
la literatura és una actitud comunicativa, una manera de posar-se a comunicar. Entre la divulgació, que pretén clarificar una narració, i la literatura, que busca el costat fosc i les contradiccions, jo m’he inclinat per la literatura, perquè jo no vull fer proselitisme sobre la sardana, jo vull fer literatura.
Res Matilde, entre aquest títol sensacional i les teves paraules (que bastarán para sanarme), no ens hi podrem resistir. La cobla serà "cool" o no serà.
ResponEliminaI la lectura que fa en Jordi és definitiva, molt bell text i ben llegit (cosa que no és habitual entre els autors).
ResponEliminaAi Allau, que aquesta faceta del meu quefer laboral (això de recomanar llibres) m'ha proporcionat escenes entranyables: no saps la quantitat de llibres que m'han tirat pel cap.
ResponEliminaNo passa res, però corro per la biblioteca amb casc, això sí.
A mi m'ha sorprés. Literatura honesta, en diria. Però ja saps com m'explico: fatal.
mira que estic gairebé a punt de creure't Matilde, que jo això del "totsompops" em fa una dentera que ni t'ho explico :S (serà perquè vinc de Lleida i allí som més de jotes i balls plans ^^)
ResponEliminaPos que m'has de dir a mi, Clidi, que vinc de Lugo (i m'estalvio la conyeta aquella d'ón porto ficada la gaita; rima assonant i en castellà: Lugo-etc.), i allà el més aproximat a una sardana té espina...
ResponElimina...i és diu SARDINAAA. Dispenseu.
ResponEliminaM'han dit que està força bé... es que jo, sabeu, r.i.p salinger... faulkner i posmodernistes a banda, em perdo. Per cert, tinc nou post (petitet).
ResponEliminaAdéu