espavilant ocells (amb una samarreta de the ramones)

Jo, als joves, els dic: no escriguis mai res que no sigui fruit de tu mateix; escriu sempre alguna cosa en la qual puguis retrobar-te. Si creus els altres i et desvies de la teva veritat íntima, sempre produiràs una cosa borda i et faràs malbé.

Juli Garreta

Me'n faig creus. Si fa dos minuts algú em diu que disposo de set vides —ni que fossin llarguíssimes i avorridíssimes— i que amb tant de temps al meu favor corro el risc d'arribar a trobar-me asseguda al sofà de casa escoltant sardanes, engego la màquina d'espavilar renecs i amago l'ampolla de ginebra. T'has begut l'enteniment i uns quants gintònics, li hagués dit al tal algú, per no parlar d'altres psicotròpics. I és que a mi —com deia en Sagarra i per fer-ho bonic— la sardana m'agrada sentir-la de lluny.

Dos minuts després, i amb una única vida, el molt traïdor del meu peu dret marca el ritme de Juny, del mestre Garreta. Així estem. La culpa, vosté la té tota, senyor Lara. Perquè si algú mira d'explicar-me -des de l'estimació més profunda, des de la veritat més íntima- retalls del que li plau cosits amb el fil de la seva sensibilitat, abaixo la guàrdia i miro de comprendre. I tant me fa que sigui la cobla, la pilota valenciana, el punt de creu, o Lewis Carroll.

I sort que ja he acabat de llegir Una màquina...Si arriba a durar un parell de capítols més, no descarto trobar-me fent molla amb els talons, braços enlaire. Llavors correria a demanar a en Mitchum si encara conserva aquella samarreta de The Ramones. I si me la deixa.