dissabte, 9 d’octubre de 2010

un ca és un gos

"Passaven 7 minuts de la mitjanit. El gos estava ajagut a l’herba, al mig del jardí de la senyora Shears. Tenia els ulls tancats. Sembla que estava corrent ajagut, com corren els gossos quan, en somnis, creuen que persegueixen un gat. Però el gos no estava corrent o dormint. El gos estava mort."

Així arrenca el llibre que ens ocupa aquest mes. Elogiada amb entusiasme per Oliver Sacks-"brillant"- i Ian McEwan-"superba"-, aquesta és una novel.la que no s'assembla a cap altra (diuen els qui l'editen). El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d'autisme. En sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat...Odia el groc, el marró o que el toquin. No entén ni els acudits ni les metàfores. Mai ha anat sol més enllà de la botiga de la cantonada, però quan descobreix que han mort el gos d'una veïna, decideix iniciar una investigació. Lluny de fracassar, la recerca de Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l'envolten.

M'he afanya't a començar-la perquè, amb en Robert missing, se m'acumula la feina i haig d'anar rumiant apunts pel bloc, com si la vida no em proporcionés prou cabòries, ves. En fi. La qüestió és que "el gos" no em durarà gaire, de fet, ja l'estic acabant.
Em sembla que hauré de tirar pel dret. Que si l'autisme i la síndrome d'Asperger, que si jo, com Christopher, també odio el groc; parlar de les metàfores; ah, i Sherlock Holmes, també estaria bé un apunt sobre en Holmes. I un sobre les fades de Cottingley. I, si molt m'apureu, un altre sobre els nombres primers. I, ja posats, un de Paolo (fiufiu) Giordano, que tinc la mà trencada en parlar de coses que no venen a tomb i procurar-me coartades consistents. Ja m'ho aniré trobant.
En tot cas, desitjo (de cor) que sigueu de gossos perquè -i això sí que ja us ho puc ben assegurar- aquest mes us en fareu un tip. Dilluns començo.




16 comentaris:

  1. Si has fet via amb el llibre, serà que t'ha agradat i me n'alegro.

    Curiosament jo també estic llegint una novel·la situada a Swindon. Diuen que és la ciutat més anodina d'Anglaterra. No sé si això et pot servir com a tema.

    ResponElimina
  2. No m'agrada parlar gaire de si m'agrada o no el llibre, déu nos en guard de la prevaricació i la traïdoria.
    Si em pot servir, dius, Allau?! Oi tant. I molt que t'ho agraeixo, que no puc deixar res per verd.
    Com m'haig de veure.

    ResponElimina
  3. Ja sé que pixo fora de post, però reculo fins ahir. Trobo que aquesta mena de competicions, travesses, fira de vanitats que són els nobel no tenen res a veure amb la literatura i sí molt amb el negoci. Dit això, però, crec que era Onetti que va dir "Vargas Llosa hay que leerlo, no escucharlo". I posats a fer rànquings personals, en la literatura peruana hi ha un escriptoràs enorme, que justament va ser mentor del Vargas, anomenat Julio Ramon RIbeyro que el trobo molt millor. I també trobo molt millor un altre peruà, Alfredo Bryce Echenique, però passa que no tracta la qüestió "social" (??)

    ResponElimina
  4. Acabes d'esmentar en Sacks, que he descobert fa poc. He xalat amb un parell de llibres seus, que m'han fet reflexionar sobre la literatura de ficció i la de no ficció, de manera que estic començant a avorrir la ficció. El Gos se situa també en un punt entremig, i la trobo innovadora, tot i que potser menys del què diu la crítica oficial.
    (El comentari de l'anònim a propòsit de Vargas Llosa "llerlo y no escucharlo" fantàstic, clavat).

    ResponElimina
  5. Quins llibres has llegit de Sacks, Lluís?
    Ho dic perquè jo havia proposat, com a lectura pel club L'home que va confondre la seva dona.... Finalment no ha pogut ser. I no sé per què m'hi havia entestat tant, perquè no he llegit res de Sacks. Però em llama. Me'n pots fer cinc cèntims (si et vaga)?

    ResponElimina
  6. Gràcies per la pixada, anònim. Això de "leerlo y no escucharlo" és un bon consell.
    Veus, els altres dos peruans que cites sí que els he llegit. Amb Un mundo para Julius vaig passar la varicel·la als 27 anys. Sort en vaig tenir de Bryce, que això de passar la varicel·la d'adult és una cosa xunguíssima. Pel meu gust, una novelassa.
    I al tal Ribeyro l'he conegut fa cosa d'un any. En vaig parlar aquí. Hi estic d'acord, anònim, un escriptor enorme.

    ResponElimina
  7. Mira Matilde, em vagui o no, em sento més o menys decidit. Del Sacks he llegit "Un antropòleg a Mart" i sobretot "L'illa dels cecs al color", que és la peça que em va impressionar i em va dur cap a la literatura de no-ficció, tal com diuen els estúpids periodistes. És un text inclassificable que uneix gèneres: viatges, guia turística, antropologia, història... No es tracta tan sols de ser erudit, sinó de tenir empatia, i aquesta és una barreja molt poc comú. La veritat és que no conec ningú viu (de moment) que sàpiga sentir tant amor per la història com pels éssers humans que el rodegen, com per la fauna i la flora, i tot en la mateixa mesura.
    Com que és gairebé segur que el teniu a les estanteries, ja m'ho diràs.

    ResponElimina
  8. És molt bona l'obra com a contista de Ribeyro, aplegada en dos volums sota el títol de "La palabra del mudo".
    Tinc un familiar amb la síndrome d'Asperger. El llibre de Haddon pot servir o millor parlar directament a un especialista ?

    ResponElimina
  9. El terme "no ficció" se'l va inventar Truman Capote, però no pas en el sentit que se n'hi dona ara.
    Bryce Echenique té un díptic novel.lístic del millor que he llegit (i rigut) mai : "La vida exagerada de Martin Romaña" i "El hombre que amó a Octavia de Cádiz".

    ResponElimina
  10. Gràcies, Lluís! Dimecres el busco.

    ResponElimina
  11. Anònim,
    jo aniria al metge, que les novel·les, novel·les són.
    I pel mateix preu, et confessaré que m'he passat tota la lectura mirant de trobar on grinyola l'experiment. Sí, sóc així de mesquina.
    M'ha sobtat molt que un nen que és incapaç d'entendre les metàfores, d'interpretar el llenguatge figurat, tingui la mà trencada en establir tantíssimes comparacions, des del principi mateix de la novel·la:

    "Sembla que estava corrent ajagut, com corren els gossos quan, en somnis, creuen que persegueixen un gat".

    I així, anar fent: "Feia masses preguntes i les feia massa depressa. Se m'apilaven al cap com les barres de pa a la fàbrica de l'oncle Terry" "És com quan estàs enrabiat i et prems la ràdio contra l'orella i la sintonitzes a mig camí entre dues emissores fins que només escoltes soroll blanc...","Era un inspector. Ho sabia perquè no portava uniforme. També tenia el nas molt pelut. Semblava que tingués dos ratolinets amagats a les narius".

    Fins aquí podíem arribar, m'he dit jo, quan he llegit la darrera comparació. I, oh casualitat, em trobo amb una nota a peu de pàgina que diu:

    "Això no és una metàfora; és un símil, que vol dir que de debò semblava que tingués dos ratolinets amagats a les narius, i si us imagineu la imatge d'un home amb dos ratolinets amagats a les narius sabreu quin aspecte tenia l'inspector de policía. I un símil no és una mentida, tret que sigui un mal símil, és clar."

    Aiiiii!!

    ResponElimina
  12. Pel que fa a la "no ficció", jo també tenia entés que venia de A sang freda. En català, i fa cosa d'uns cinc anys, van publicar Tor, tretze cases i tres morts, que seria l'exemple nostrat de novel·la de no ficció, de reportatge, vaja.

    I jo també la vaig riure molt (i de gust) La vida exagerada....

    ResponElimina
  13. Fa pocs dies parlava amb una educadora de nens autistes, i em deia que els qui pateixen la síndrome d'Asperger tenen una gran capacitat d'aprenentatge i assimilació, respecte als altres tipus d'autismes. Ara, no sé si la novel.la de Haddon té com a protagonista un nen amb aquest síndrome. Potser així es justifica les comparacions. O també hi ha les llicències narratives, com en el famós primer capítol d'"El brogit i la fúria" de Faulkner, narrat per un discapacitat, però que no sé si és gaire convincent, des d'una òptica molt realista. En qualsevol cas, Matilde, tens raó : val més anar a l'especialista.

    ResponElimina
  14. He estat rumiant de qui carai són les notes a peu de pàgina de la novel·la. Ens ho expliquen una mica més endavant: "I la Siobhan em va dir que m'ajudaria amb l'ortografia i amb la gramàtica i amb les notes a peu de pàgina".

    Consti que només era un comentari (mesquí?), perquè jo li he acceptat, de bon grat, la llicència o el que sigui.

    No tinc ni idea sobre l'autisme, no sabria ni dir si és una malaltia mental o un desordre de la conducta, ni, tan sols, quina diferència hi ha entre ambdues coses. Afortunadament, el dia de la trobada comptarem amb la presència d'una psicòloga clínica que se n'ocuparà d'aquestes coses.
    Ara, el que sí puc dir és que no trobo tantes diferències entre en Christopher i servidora. I aquí, m'heu de voler entendre.
    Vull dir que a mi tampoc m'agrada el groc (ni el rosa), tampoc m'agrada estar en llocs petits amb altres persones, m'agrada l'ordre quotidià, perquè em dóna pau, sóc incapaç d'entendre el llenguatge matemàtic (tant com ell el figurat), no m'agrada que em toquin (la meva bombolla personal té proporcions de catedral gòtica). Em va costar entendre que no s'havien de dir mentides, però que la tieta Teresina no fos una pelma, que ho és. Que jo no pogués tenir un germà gran (metge, a sobre) que no tenia, però que els Reis Mags vinguessin d'Orient, i cada any. Coses així.
    Insisteixo, se m'ha de voler entendre, perquè jo no gemego, ni trenco coses quan estic desconcertada, ni xisclo (tot i que voldria fer-ho)ni pego a la gent (això també ho voldria fer, força sovint, a més). Se'm fa molt proper, en Chistopher, la veritat.

    ResponElimina
  15. Els entusiastes de Sacks estem de sort en què sigui tan prolífic sense baixar el llistó. A El tio tugsteno repassa la seva infantesa mentre fa una excursió pel món de la química... El darrer, Musicofilia, torna a ser una col·lecció de relats clínics amb la música per entremig. Tan fascinant i humà com sempre.

    ResponElimina
  16. Gràcies per afegir llenya al foc, Girb. Decididament, l'any que ve pledejaré a favor de Sacks!!

    ResponElimina