l'undemà

Quan les biblioteques de la comarca vam decidir participar en la campanya "Osona per la salut mental" a través dels nostres clubs de lectura, érem plenament conscients que la proposta suposava llençar un torpede a la línia de flotació d'aquesta mena de trobades, ja que si alguna gràcia tenen és, justament, que els assistents  puguin dir-hi la seva. Sí, n'érem plenament conscients. Hagués resultat francament més còmode programar una conferència o una hora del conte, per què ens hem d'enganyar. Res d'omplir un parell d'autocars (proporcionats per la Diputació de Barcelona),  res d'aconseguir prop de dos-cents exemplars d'El curiós incident del gos a mitjanit. Però no, vam voler contribuir-hi amb el nostre capital més valuós: els lectors.
Aquí els teniu, una nodrida representació de participants en els clubs de lectura de deu biblioteques d'Osona que permet, fins i tot, entretenir-s'hi una estona buscant a Wally. Un goig, què voleu que us digui.
En Pasqual i la Mar (gràcies, benvolguts, moltes gràcies) van superar amb nota el repte que suposa trencar el gel i moderar una trobada d'aquesta magnitud. La resta, ja us la podeu imaginar. Entre que el pobre amplificador ja no es pot permetre gaires emocions, un micròfon tenia la veu escanyada i l'altre es va declarar afònic (i punt), al fons no se sentia res. Suposo que no esperàveu altra cosa. En fi, malgrat tots els inconvenients tècnics, logístics etc. etc., encara vam trobar gent voluntariosa que va voler opinar. Poc que us puc dir pas res sobre el contingut de les intervencions, d'altre feina en tenia exercint d'hostessa de pa sucat amb oli. En aquest cas, les fotos hauran de fer el fet.

 ***

Recull de premsa:

Elter, el portal d'Osona

El 9nou.cat

Osona.com

MésOsona.cat


Addenda (19:53)

recordatori

La cita és avui, mitja hora abans, però: dos quarts de vuit del vespre. Onze clubs de lectura de les biblioteques d'Osona -al voltant d'unes cent persones, és la previsió- ens trobarem a la Triadú per a intercanviar impressions sobre la lectura d'El curiós incident del gos a mitjanit. Presideixen i moderen l'experiment la Mar Vidal, psicòloga clínica del Consorci Hospitalari d'Osona i en Pasqual Bernat, a qui no cal presentar, crec.

L'única cosa que em preocupa -a banda que no faltin cadires- és garantir la participació, que si algú té cosa a dir ho pugui fer en condicions òptimes. A aquest efecte, les intervencions, micròfon en mà, si us plau.

Fins després.

P.S.: La fotografia és de Misha Gordin. 

aspies i neurotípics

 

En poques paraules

La síndrome d'Asperger és un trastorn de la família de l'autisme. Alguns en diuen autisme d'alt funcionament perquè té símptomes semblants als de l'autisme clàssic —o de Kanner—, però a diferència d'aquest, el quocient intel·lectual és normal o superior. Tot i que el va identificar per primer cop el pediatre i psiquiatre austríac Hans Asperger l'any 1944, no va ser reconegut de manera oficial a tot el món fins al 1993. Això fa que encara avui dia el seu coneixement no estigui prou generalitzat, més enllà dels especialistes en els trastorns autistes.

Té amb comú amb l'autisme clàssic les dificultats en les relacions socials i la comunicació no verbal (per exemple, mantenir el contacte visual, interpretar les actituds), l'absorció en el propi món, l'obsessió per la rutina i interessos específics, el refús al canvi, l'atenció als detalls per damunt de la idea global, els problemes d'imaginació, i la hipersensibilitat sensorial (a determinats sorolls, gustos o textures), entre d'altres.

Les capacitats intel·lectuals dels Asperger els permeten, amb el temps, adoptar estratègies alternatives per suplir algunes de les seves mancances. Això fa que, tot i que l'Asperger, com l'autisme clàssic, dura tota la vida, molts adults amb Asperger duen una vida aparentment normal i la seva condició pot semblar una simple raresa de caràcter.

Una ment diferent

Es considera que els símptomes de l'Asperger són deguts a una estructura del cervell diferent (però no defectuosa) que està més preparat per treballar amb objectes que amb persones. L'aspecte positiu és que entre els Asperger hi ha persones que destaquen en terrenys com la informàtica, l'enginyeria, i la ciència (amb alguns premis Nobel i personatges cèlebres), i també solen tenir un sentit més elevat de la justícia i l'honradesa. El negatiu, que no disposen de la capacitat innata per posar-se en el lloc d'un altre (empatia emocional) ni per entendre el llenguatge social (només el formal),el que els impedeix una correcta interrelació i els fa semblar poc expressius, reservats, avorrits, i com si no tinguessin interès pels altres.

Les persones amb Asperger presenten també una freqüència més gran d'altres condicions (que es donen també amb persones que no tenen Asperger). Algunes de les més freqüents (a més de trastorns d'ansietat i depressió) són la prosopagnòsia (dificultat per reconèixer les cares de les persones) i la sinestèsia (mescla de sentits diferents, per exemple, els números o els sons es veuen de colors determinats). 

De l'ocultació a la cultura Aspie

Tot i que és molt important detectar l'Asperger en la infància, per poder evitar-ne els aspectes traumàtics, adaptar l'ensenyament al tipus especial d'aprenentatge d'aquests nens i nenes, i prevenir problemes posteriors, el fet és que molts adults no han estat mai diagnosticats i desconeixen el que els passa. Intenten, amb més o menys èxit, simular que són normals, i aquest esforç continuat els suposa moltes vegades problemes diversos, sobretot d'ansietat i depressió. Un estudi recent realitzat a la Gran Bretanya, ha detectat entre els adults un 1,8% d'homes i un 0,2% de dones amb Asperger. La majoria d'aquestes persones no havien estat diagnosticades abans.

Tot i que al nostre país l'Asperger encara és força desconegut, fins i tot per part de l'estament mèdic i docent, en altres països està començant a desenvolupar-se una cultura Aspie (els que tenen Asperger s'anomenen a ells mateixos Aspies, i als normals els diuen Neurotípics). A internet hi ha multitud de fòrums Aspie, alguns d'ells amb milers de membres i centenars de missatges diaris. Els Aspies consideren que la neurodiversitat és una riquesa que cal conservar. Els gens que causen l'Asperger, i l'autisme en general, són els mateixos que han permès el progrés en la ciència. Aspies i neurotípics som complementaris. No es pot pretendre fer actuar un Aspie com actua un neurotípic, sinó que el que cal és entendre les diferències i fer un món on uns i altres puguin conviure.

"Què és l'Asperger?" Pairal. Ramon Cererols.

interiorisme

Remeno la xarxa a la recerca d'informació sobre Haddon i vaig a petar al bloc de l'Sfer, una casa que freqüento assíduament -valgui la redundància-, i on robo amb tanta franquesa, que em fa l'efecte que l'Sfer és col·laboradora passiva nostra, i jo, pispa en plantilla de Librosfera, que així és com es diu el seu bloc. La qüestió és que he ensopegat amb un apunt de l'Sfer de fa un parell d'anys que va de turisme d'interiors. Cambres d'escriptura.

Mark Haddon

Martin Amis

J. G. Ballard

John Banville

Virginia Woolf

Jane Austen

Rudyard Kipling

Charlotte Brontë

I el complement ideal d'aquesta visita turística el trobem a ca l'Espai de llibres.  
Ergonomia literària.

addenda

Joan Brossa

Ray Bradbury

Somerset Maugham

Knut Hamsun

Marguerite Yourcenar

Rafael Chirbes (aquest, per a Mitch)

William Faulkner (aquest, per a Fgt)

contes de fades per a un món modern

"Tota la resta de nens de la meva escola són estúpids. Ara bé, se suposa que no els he de dir estúpids tot i que és el que són. Se suposa que he de dir que tenen dificultats en l'aprenentatge o bé que tenen necessitats especials. Però tot plegat és una estupidesa perquè tothom té dificultats en l'aprenentatge perquè aprendre a parlar francès o entendre la teoria de la Relativitat és difícil, i tothom té necessitats especials, com ara el pare, que sempre ha de portar un paquetet de sacarines a sobre per endolcir el cafè i no engreixar-se, o la senyora Peters, que porta un audiòfon de color beige, o la Siobhan, que porta unes ulleres tan gruixudes que si te les poses t'agafa mal de cap, i cap d'aquestes persones no són persones amb necessitats especials tot i que tenen necessitats especials.

La Siobhan, però, diu que hem de fer servir aquestes paraules en comptes de les que abans s'utilitzaven per anomenar aquests nens, com ara espàstics, esguerrats o mongòlics, que eren paraules abominables. Però això és una altra estupidesa perquè de vegades els nens de l'escola que hi ha carrer avall ens veuen al carrer quan sortim de l'autobús i ens criden: "Necessitats especials! Necessitats especials!". Jo no els faig cas perquè no escolto el que diu l'altra gent i perquè només em poden trencar els ossos els pals i les pedres i tinc la meva navalla suïssa i si em peguen i els mato serà en defensa pròpia i no aniré a la presó."

Mark Haddon. El curiós incident del gos a mitjanit. La Magrana, 2004. P. 63.

****

Ara voldria recordar un llibret (103 pàgines) que vaig llegir l'any 1996. Sí, suposeu bé: Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Voldria i ho faig.

"Quan es van escriure per primera vegada, les històries en les quals es basen els següents contes acomplien certament el seu objectiu: entronitzar el patriarcat, allunyar la gent dels instints naturals propis, dimonitzar "el mal" i "recompensar" un "bé" "objectiu". Tot i que ens agradaria molt, no podem culpar els germans Grimm de la seva falta de sensibilitat cap als problemes de la persona femenina, les cultures minoritàries, les nacions oprimides i el medi ambient. Al Copenhaguen de Hans Christian Andersen, tan tibat, tampoc preocupaven gaire els drets inalienables de les sirenes.

Avui en dia, tenim l'oportunitat -i l'obligació- de repensar aquests contes clàssics per tal que reflecteixin aquests temps nostres amb menys prejudicis. Amb aquest propòsit lliuro el meu humil volum. Vaig abandonar el títol original, Contes de fades per a un món modern, per raons òbvies (llaor al meu editor, que va adonar-se de la discriminació del sexe masculí que aquest títol suposava), però penso que el recull val la pena, sigui quin sigui el títol.

[...] Si, per excés o per defecte, he estat inconscientment tendenciós en qualsevol sentit sexista, racista, culturalista, nacionalista, regionalista, edatista, aspectista, capacitista, tallista, especista, intel·lectualista, socioeconomicista, etnocentrista, fal·locentrista, heteropatriarcalista o qualsevulla altra mena de prejudici encara per batejar, demano disculpes i agrairé suggeriments per rectificar. A la recerca del desenvolupament d'una literatura plena d'autenticitat, totalment lliure de prejudicis i purgada de les influències del seu defectuós passat cultural, he comès, ben segur, més d'un error."

James Finn Garner. "Introducció" A: Contes per a nens i nenes políticament correctes. Quaderns Crema, 1996.

això és (i no és) allò

"La gent em confon.

Em passa per dos motius bàsics.

El primer motiu bàsic és que la gent diu moltes coses sense parlar. La Siobhan diu que alçar una cella pot voler dir un munt de coses. [...]

El segon motiu bàsic és que la gent sovint parla fent servir metàfores. Aquests són alguns exemples de metàfores:

Em vaig pixar de riure.

Era la nina dels seus ulls.

Aquests amaguen draps bruts.

Va ser un dia ben porc.

El gos havia estirat la pota.

La paraula metàfora vol dir portar alguna cosa d'un lloc a un altre, i ve de les paraules gregues meta (que vol dir "d'un lloc a un altre") i phorein (que vol dir portar), i es produeix quan descrius alguna cosa fent servir una paraula amb un sentit que no és el seu. Això vol dir que la paraula metàfora és una metàfora.

Jo crec que s'hauria d'anomenar "mentida", perquè un porc no és com un dia i la gent no amaga els draps bruts".

Mark Haddon. El curiós incident del gos a mitjanit. La Magrana, 2004. P. 26.

Ser un home dur, ofegar-se en un got d'aigua, fer el préssec, parlar de l'ull d'una escala o del colze d'una canonada, la qüestió és que vivim envoltats de segons sentits. Les metàfores no són, doncs, únicament i exclusiva, matèria literària, expressions innovadores que demanen un esforç interpretatiu tot sovint condemnat al fracàs, sinó que formen part inexcusable no tan sols de la nostra manera de parlar, sinó també (i molt principalment) de la nostra manera de pensar, d'entendre el món, de categoritzar-lo. Aquesta vindria a ser la tesi d'aquest llibre de Tusón, que ens condueix d'una manera entenedora pel món de les metàfores: com les establim, què en fem, com ens relacionen amb el món que ens envolta, quin ús en fan els mitjans de comunicació, com, tot i tractar-se d'un fenómen universal, cada llengua les construeix a partir de la seva pròpia visió del món i què es pot esperar del seu futur davant les noves tecnologies (per exemple, l'ús metàforic del lèxic informàtic, curull de finestres, ratolins i virus), o el que és el mateix, com es passa de perdre l'oremus o de faltar un bull, a patir un creuament de cables o faltar una volta de microones. Això és el que trobareu en aquest llibre de 104 pàgines. I per acabar, el comiat de l'autor:

"I ara oblideu-vos d'aquest llibre i viviu pacíficament amb el tresor de les vostres metàfores: amb les metàfores que són part inalienable de la vostra capacitat humana verbal. Viviu, doncs, amb la tranquil·litat del vostre discurs, fet de paraules que sonen i ressonen de manera plural; les que van com a fletxes cap a significacions precises i d'altres que també hi arriben fent, però, giragonses que es deturen en nocions amigues, velles conegudes vostres: el vostre cos, les vostres accions, les vostres afeccions, els vostres objectes familiars. No oblideu, però, que fins i tot la paraula metàfora ("trasllat" o "viatge") és també una metàfora."

mark haddon

Mark Haddon (Northampton, 26 de setembre del 1962) va aconseguir la fama com a narrador arreu del món després de la publicació de la novel·la El curiós incident del gos a mitjanit, de la qual se n’han venut milions de còpies. Va estudiar literatura anglesa a Oxford. Després de llicenciar-s’hi, va treballar amb persones que sofrien deficiències físiques i mentals. Il·lustrador, pintor, poeta, professor d’escriptura creativa, és autor de 15 llibres per a nens.

Aquí, el seu blog.
Aquí i aquí, un parell d'entrevistes.

un ca és un gos

"Passaven 7 minuts de la mitjanit. El gos estava ajagut a l’herba, al mig del jardí de la senyora Shears. Tenia els ulls tancats. Sembla que estava corrent ajagut, com corren els gossos quan, en somnis, creuen que persegueixen un gat. Però el gos no estava corrent o dormint. El gos estava mort."

Així arrenca el llibre que ens ocupa aquest mes. Elogiada amb entusiasme per Oliver Sacks-"brillant"- i Ian McEwan-"superba"-, aquesta és una novel.la que no s'assembla a cap altra (diuen els qui l'editen). El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d'autisme. En sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat...Odia el groc, el marró o que el toquin. No entén ni els acudits ni les metàfores. Mai ha anat sol més enllà de la botiga de la cantonada, però quan descobreix que han mort el gos d'una veïna, decideix iniciar una investigació. Lluny de fracassar, la recerca de Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l'envolten.

M'he afanya't a començar-la perquè, amb en Robert missing, se m'acumula la feina i haig d'anar rumiant apunts pel bloc, com si la vida no em proporcionés prou cabòries, ves. En fi. La qüestió és que "el gos" no em durarà gaire, de fet, ja l'estic acabant.
Em sembla que hauré de tirar pel dret. Que si l'autisme i la síndrome d'Asperger, que si jo, com Christopher, també odio el groc; parlar de les metàfores; ah, i Sherlock Holmes, també estaria bé un apunt sobre en Holmes. I un sobre les fades de Cottingley. I, si molt m'apureu, un altre sobre els nombres primers. I, ja posats, un de Paolo (fiufiu) Giordano, que tinc la mà trencada en parlar de coses que no venen a tomb i procurar-me coartades consistents. Ja m'ho aniré trobant.

En tot cas, desitjo (de cor) que sigueu de gossos perquè -i això sí que ja us ho puc ben assegurar- aquest mes us en fareu un tip. Dilluns començo.



club de clubs

Quan has passat un mes amb un llibre, i més si l'obra en qüestió són les esperances -grans, enormes, superpoblades de personatges- i la companyia t'ha exigit esforç i dedicació, pot molt ben ser que, en tancar-lo, quedis com desmamat. No te'n saps avenir. Ni que sigui perquè junts heu pujat (o baixat, que en això sóc molt gallega) un quants trams d'escala. Clar que en aquesta casa el dol dura poc perquè de seguida tusten la porta i el proper convidat s'espera al replà.

No el teníem previst, aquest del gos, passa que la biblioteca s'ha volgut afegir al ventall d'actes que se celebraran a Osona durant tot el mes d'octubre, al voltant del Dia Mundial de la Salut Mental (10 d'octubre), organitzats per una comissió formada per la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d'Osona, la Universitat de Vic, l'Associació de Familiars de Malalts Mentals d'Osona i el Consorci Hospitalari de Vic.

"Aquestes activitats tenen com a objectiu contribuir a la sensibilització de la ciutadania, ajudant a conèixer la realitat de les malalties mentals i donant veu a les persones que les pateixen", diuen els organitzadors.

Per aquest motiu, els clubs de lectura de les biblioteques de la comarca llegirem aquest mes El curiós incident del gos a mitjanit, que tracta sobre l'autisme, i farem una trobada multitudinària el dia 26 d'octubre a 2/4 de vuit del vespre a la Biblioteca Joan Triadú. Ja us n'anirem informant. I avui, més que mai, salut.