divendres, 11 de febrer de 2011

dibuixar ànimes


R.L. Stevenson. Valima. 1893.
Mai vaig pintar un quadre de res que tingués davant, sinó que sempre eren coses imaginades, clar senyal de l'absència d'ull artístic; i il·lustrava bellament la meva manca d'autèntica sensibilitat artística amb unes frases que havia dit de ben petit i que he demanat a ma mare que em repeteixi. Deia: "Mama, he dibuixat a un home. Dibuixo ara la seva ànima?

Furnas J. C., Voyage tho the Windward: The Life of Robert Louis Stevenson, Nova York, W. Sloane Associates, 1951.

.......................

P.S.: El meu amic Girbén s'ha pres uns dies de descans blocaire (així ho vull creure), però no m'ha abandonat. Aquest apunt és seu. Ha localitzat l'aquarel·la d'Stevenson (en un llibre que ja havíem visitat en parlar de Dostoievski  i de Poe  -Y además saben pintar. Donald Friedman. Maeva, 2008- ), l'ha escanejada, ha triat un fragment del text i, a sobre, l'ha traduït al català.
La seva generositat no té portes ni finestres: campa lliurement i no tanca per vacances. Merci, Girb.


D'esquerra a dreta, primera fila: LLoyd Osbourne,  Belle Strong, Austin.
Darrera: Margaret Stevenson (tieta Maggie), Robert Louis, Fanny Stevenson, i el del lloro, Joe Strong.


11 comentaris:

  1. "Mi salud era de lo más precaria que se pueda imaginar. Muchos inviernos no cruzaba jamás el umbral de casa; me pasaba el tiempo tumbado en el suelo, en la habitación infantil, coloreando con tiza o con acuarelas los dibujos de los periódicos ilustrados, o me sentaba en la cama con una toquillita en los hombros, a jugar con bloques o cualquier cosa."

    "Si bien nunca paré de dibujar y pintar, e incluso seguí haciéndolo hasta los diecisiete o dieciocho años, no tuve nunca una visión realmente pictórica, y en vez de tratar de representar lo que veía, me limitaba a imitar simplemente la apariencia general de las representaciones hechas por otros."

    ResponElimina
  2. El millor dels artistes és que apareixen per on menys t'ho esperes. Em refereixo als dos: Stevenson i Girbén. Justament ahir pensava que en Jordi diria coses respecte de Stevenson i mira, avui m'apareix la resposta al teu blog.

    ResponElimina
  3. A mi en Girbén se m'apareix, de tant en tant, al privé, Lluís. És d'aquella mena de gent que, quan va de visita, sempre porta un present. Gràcies, Girb, no calia, li dic jo. Però ell sempre em respon: els raros ens hem de fer costat.

    ResponElimina
  4. Oh, gràcies MU!
    La foto de la colla Stevenson al porxo de Valima diu molt del temps que li va pertocar.

    En un racó del Foravial vaig recollir un vell escrit del Girbenson on apareixia l'Stevenson:
    [...] "Viatjo pel gust de viatjar. L'important és moure's, sentir més de prop les necessitats i els inconvenients de la nostra vida: baixar d'aquest llit de plomes de la civilització i trobar sota els peus el granit del globus cobert d'esmolat pedrenyal.” Que els seus llibres, impregnats d'aquest esperit, tinguessin èxit palesa un malestar incipient en el món modern, industrial i benestant. Un món que ell, si bé no rebutjaria, si que qüestionaria amb la seva obra plena de dualitats i d'escissions, i amb la seva vida de pioner lliurat a la recerca d'on establir-se. El seu pretès gust de viatjar dissimula la imperativa necessitat, seva i d'una societat, de trobar un racó de quietud. Per a ell, Samoa, acollint-lo, fou el seu allunyat recer.

    ResponElimina
  5. La setmana que ve publicaré una carta d'Stevenson a Henry James on es declara infidel a la civilització, Girb. És ben bé això que dius.

    I gràcies és una paraula que ja porta tants rentats que se m'ha encongit una mica i em va un pèl massa justa.

    ResponElimina
  6. Impressionant, impressionant també la grande dame que està dreta a la foto.

    ResponElimina
  7. Jo també diria que l'obra de Stevenson començava a qüestionar alguns "èxits" de la civilització, i obre preguntes que ara són molt vigents. Sota la forma del conte fantàstic, explorava la nostra necessitat de fugir. I quina fotografia...!

    ResponElimina
  8. Bé la foto és la meva petita contribució a l'apunt d'en Girbén. L'he treta d'aquí , i he decidit que la grande dame és la mare d'Stevenson. Au.

    ResponElimina
  9. No passa re, ja ho sé, però si en comptes de dir "porta tants rentats", hagués dit "tantes rentades"...doncs, re, que molt millor, on vas a parar...

    ResponElimina
  10. Ep, fe de rata:

    La grande dame no és la mare d'Stevenson, sinó la tieta Maggie: Margaret Stevenson. Vaig a posar peu de foto, que els he identificat!!

    ResponElimina
  11. Genial, perquè la pinta és del tot de "tieta Maggie", tota ella tan resseca. Segur que amagava un gran cor ;)

    ResponElimina