per amor a l'art

A en Jordi Girbén.

Las bibliotecas catalanas triplican sus voluntarios, que ya suman casi 800

Los colaboradores realizan numerosas funciones siempre sin cobrar un céntimo

STEFANIA GOZZER ARIAS Barcelona 9 ENE 2016

EL PAÍS 

Algunos se acercan por las mañanas para abrir las puertas, otros recogen paquetes y los llevan a casas de desconocidos. Los hay que prefieren clasificar archivos y ordenar estanterías con tal de pasar más tiempo entre sus pasillos e incluso quienes se toman el trabajo de organizar cursillos. Todo sin pedir ni un céntimo a cambio. Las bibliotecas catalanas han visto a sus voluntarios triplicarse entre 2010 y 2014, según datos del Instituto Nacional de Estadística (INE) y ya son 766 los ciudadanos que dedican parte de su tiempo libre a dinamizar alguno de los 849 centros que hay en el territorio.

El aumento de usuarios y la congelación de plantillas durante la crisis impulsaron a muchas bibliotecas a reclutar colaboradores para las actividades extra que el personal no alcanzaba a realizar. La respuesta obtenida superó las expectativas. Cataluña es la comunidad autónoma donde más voluntarios tienen estos centros. Le sigue Galicia, con una cifra muy lejana: 223...

Aquí, la resta de l'article.

_______________

P.S.: De ben segur que l'àmplia colla de col·laboradors desinteressats que ens han donat un cop de mà al llarg de les nou temporades que fa que dura això del club de lectura de la biblioteca de Vic (coma, respireu) no s'ho prendran pas malament si aprofito l'avinentesa per a agrair, especialment, la feina d'en Jordi Girbén i Maurício. En Girb va ser el nostre dissenyador oficial, gratis et amore, durant tres temporades senceres. Vet aquí, doncs, les 28 portades d'en Girbén per a les guies de lectura del club. Girb, girb, hurra!

canvi de plans

COMUNICAT

Tal i com podeu apreciar, el calendari de lectures ha patit un parell de modificacions. La primera, i immediata, ja que afecta al mes d'abril, és la substitució de Tren blanc, de Lluís Vilarrasa, per Perduda, de Gillian Flynn. El motiu no és altre que la dificultat d'aconseguir prou exemplars de l'última novel·la d'en Lluís, dit pel nom de fonts, amb la franquesa que reservem als autors locals, perquè ara mateix només en tenim onze a l'abast i faríem curt, atès que ens calen, com a poc, el doble. Així, doncs, la posposem en espera de poder garantir l'avituallament correcte.

Per contra, la impedimenta que ha provocat el segon canvi no té a veure amb la manca d'exemplars, sinó amb les circumstàncies. Provo d'explicar-me. A principi de temporada vaig proposar als companys que se'n cuiden dels altres clubs de lectura que tenim en marxa a la Triadú (Les tertúlies juvenils, El club de lectura en veu alta i El de les parelles lingüístiques) de fer un final de temporada conjunt amb el Maic, de la Tina Vallès. Però el club de lectura de les parelles lingüístiques ha fet una parada tècnica d'un parell de mesos. La bona notícia és que tornen a engegar motors; la mala, que no és tal, que els altres tres clubs hem decidit esperar que facin el rodatge. 

Total, que els deixem per a més endavant. Ajornar, se'n diu d'això.

________________

P.S.: Aprofitant l'avinentesa, es fa saber que ja teniu a la vostra disposició la guia de El talent en versió paper.
I, ja posats, que en Jordi Nopca no podrà assistir a la trobada del dia 25, per causes alienes a la seva voluntat. I que l'hi sap molt greu, ens consta.

la temporada en nou girbens

en girbén, de cameo

_________________________

P.S.: Atenció als punts d'interès, sobretot allà on diu que "A El regal de Gliese s'hi reconeixen molts personatges de la vida cultural gracienca i barcelonina". Resulta que en Girbén, el nostre il·lustrador, hi surt. Li ha tocat fer de camell de bolets altament al·lucinògens, ni menos.

La novel·la es presentarà oficialment el proper dimecres 21 de novembre a les set del vespre a la llibreria Taifa, del carrer Verdi. Hi intervindran David Picó, Sebastià Jovani, l'autor i els personatges del llibre, d'incògnit. Prometen cervesa i acudits per tothom.

sant romà de sau abans de ser engolit pel pantà

Pío Mestre, un enamorat de l'excursionisme i de la fotografia, va filmar Sant Romà de Sau el 1959, el dia abans que quedés definitivament desallotjat per la construcció del pantà, diu tv3alacarta al peu d'un vídeo que no he set capaç de visualitzar. Proveu aquí, a veure si teniu més sort que jo.

D'altres pobles engolits per embassaments:
Aulet (pantà d'Escales)
La Baells (pantà d'ídem)
Benaixeve (pantà d'ídem)
Blancafort de Noguera (pantà de Canelles)
Castellnou de Bassella (pantà de Rialb)
Castener de les olles (pantà d'Escales)
Faió (pantà de Riba-roja)
Querós (pantà de Susqueda)
Sant Salvador de la Vedella (pantà de La Baells)
Susqueda (pantà d'ídem)
Tiurana (pantà de Rialb)
Tragó de Noguera (pantà de Santa Anna)

I aquí, més fotos de Sau.

1962. En Jordi Girbén (el nostre il·lustrador oficial)
 i família, a Sau.

la temporada en deu girbens

Si no fos que estic ben llassada, ara embrutaria la bonica postal d'avui amb un resum de l'any com els que fan a la tele, i gosaria, il·lusa, demanar la participació dels assistents a les trobades presencials per tal de completar el mural. Estic ben fresca, també, i no de l'aire condicionat, precisament, sinó en el sentit de vas bé, cirerer: m'ho hauria de pintar a l'oli.

Així les coses, val més que calli abans no porti la metàfora aquesta dels pinzells fins a l'últim extrem, que seria, em conec, la rima consonàntica, i d'aquí a treure l'ampolla d'anís i el ganivet i perpetrar-vos una jota poc se'n faltaria. 

Agraïments:

Girb, per raons que salten a la vista. 

Ferran Ràfols Gesa, per la seva contribució al sarau Nothomb. 

XY-man de Random House Mondadori, per no llençar el meu correu a la paperera i respondre'l amb 15 exemplars de los juguetes muertos. 

Ramon Erra, per no haver pogut venir el dia que tocava i rescabalar-nos mesos després.

L'Àgueda, per això.

Lluís Anglada, per això, això i això altre.

Robert (Jové) Mitchum, Jordi Anglada, Miquel Vilardell, Pasqual Bernat, Isàvena Opisso i l'Espai de llibres, per ser-hi. (A l'Espai li haig d'agrair, també, això).

Lluís Bosch i Eulàlia Mesalles, per les col·laboracions virtuals que s'han traduït en un parell d'entrevistes. 

Juan Marsé i Marta Rojals, per la paciència i la generositat de contestar-les. 

I als amables lectors d'aquesta casa, és clar, per la companyia. Au.

el tauró del carmel

L'altre dia parlàvem amb en Girbén de com serien de marsianes unes braves al bar Delicias del Carmel, amb vistes al santuari i a la pintada del tauró d'en Blu. Només l'he vist en foto, jo, el tauró, Girb, li dic. I de seguida em fa arribar unes imatges pillades de l'Street view de Google. En faré un apunt, d'això, no voldries pas afegir-hi text...ni que només fossin tres línies. I ell em respon:

Els tres rengles que em sol·licites els veig com la metxa d'un castell de focs...
Em ve al cap l'estona poètica (i ben carmelitana) que li valgué al David Castillo -un confés marsià- la consecució dels honors de gran poeta (sigui per Game Over o per el Pont de Mühlberg).

També podria apel·lar a la detectivesca -i introbable- novel·la EL REGALO DE GLIESE del Victor Nubla (on hi faig el meritori paperet d'expert en bolets al·lucinògens conxorxat amb la Nerea, brava lingüista basca habitant d'un terrat panoràmic del carmelità carrer de Mühlberg)...

Tanmateix, ara se'm demana que em cenyeixi al gran Tauró del Carmel.
Hi ha cap representació del sistema millor que aquesta -em demano?
(Res hi fa que sigui falsejada, que ja sapiguem que els taurons no en tenen d'escates; i menys de 100 €.)
Com a símbol de l'avidesa perversa que a tots ens asfixia no pot ser més entenedor.
Per a mi, ocupa un lloc d'honor com a capítol encara no escrit del fabulós Calila i Dimna.

Salut i € suficients!

I, pel mateix preu, el making off del tauró.

na maria nys huxley fent una becaina

"El más sorprendente de los muchos y maravillosos dones de Aldous Huxley era el don de la vista", escribió sir Kenneth Clark sobre alguien que era casi ciego.

A los dieciseis años, Huxley sufrió "un violento ataque de keratitis punctato que, en sus propias palabras, "me dejó (tras dieciocho meses de cuasi ceguera durante los que tuve que depender del Braille para leer, y de un lazarillo para caminar) con un solo ojo capaz de percibir a duras penas la luz". A pesar de este hándicap, Huxley pintó durante toda su vida, y tuvo un estudio donde posaban para él sus amigos y familiares.

Donald Friedman. Y además saben pintar. Maeva, 2008. P. 124.

______________________

P.S.: Les col·laboracions d'en Girbén ja són habituals (i llegendàries), tant que he creat una etiqueta amb el seu nom. En Girbén. (clic)

un llegintònic gentilesa d'en girbén

 

Una lectora de la factoria Girbén, primícia total. La vinyeta és del capítol 8, pàgina 69 de la història que l'ocupa en aquests moments. Uala, gràcies, Girb, quin goig! I en llatí!

dibuixar ànimes

R.L. Stevenson. Valima. 1893.

Mai vaig pintar un quadre de res que tingués davant, sinó que sempre eren coses imaginades, clar senyal de l'absència d'ull artístic; i il·lustrava bellament la meva manca d'autèntica sensibilitat artística amb unes frases que havia dit de ben petit i que he demanat a ma mare que em repeteixi. Deia: "Mama, he dibuixat a un home. Dibuixo ara la seva ànima?

Furnas J. C., Voyage tho the Windward: The Life of Robert Louis Stevenson, Nova York, W. Sloane Associates, 1951.

.......................

P.S.: El meu amic Girbén s'ha pres uns dies de descans blocaire (així ho vull creure), però no m'ha abandonat. Aquest apunt és seu. Ha localitzat l'aquarel·la d'Stevenson (en un llibre que ja havíem visitat en parlar de Dostoievski  i de Poe  -Y además saben pintar. Donald Friedman. Maeva, 2008- ), l'ha escanejada, ha triat un fragment del text i, a sobre, l'ha traduït al català.
La seva generositat no té portes ni finestres: campa lliurement i no tanca per vacances. Merci, Girb.



D'esquerra a dreta, primera fila: LLoyd Osbourne,  Belle Strong, Austin.
Darrera: Margaret Stevenson (tieta Maggie), Robert Louis, Fanny Stevenson, i el del lloro, Joe Strong.

de quaderns i llibretes

Avui, ja ho veieu, la cosa va d'articles de papereria. De la fina, però. Quaderns de notes que s'han de portar a sobre, no sigui cas que ens assalti una idea per sorpresa. Ampliacions de memòria. Bancs de proves. Bancs d'ànimes.

Us proposo un assaig de concurs a la manera Tibau, però sense recompensa, tret de l'íntima satisfacció que proporciona un bon eureka. Tres són fàcilment identificables, crec. Ja m'ho fareu saber.

Com ja és habitual (i que duri), per sobre d'aquest apunt plana l'ombra inspiradora d'en Girbén, que m'ha fet arribar unes imatges dels quaderns de notes d'en Dostoievski, extretes del llibre Y además saben pintar.

Aquestes dues pertanyen al segon quadern de notes d'Els endimoniats.

I aquest senyor representa que és el príncep Mishkin de L'idiota
(en Girbén especifica: anotat com Calígula).

· · · · · · · · ·

Esquerra

Leonardo da Vinci · Antonin Artaud · Miquel Barceló ·

Eugène Delacroix

Dreta

Lewis Carroll · Anton Txèjov · Charles Darwin

cinc manolos

Gentilesa d' en Girbén, un just.



Autoretrat (1933) ......................Josep Maragall (1942)



Noi llegint (1924).........................Retrat masculí (1935)













Totore llegint (1937)

Matilde rep un missatge al bloc. És d'en Girbén, de Foravial. Tinc una cosa per a tu, si la vols. Cinc lectors per ampliar i renovar la petita galeria de la dreta. Sí, vull, diu ella, una mica sorpresa, que hom està acostumat a viure en la selva, on un bon moc val més que mil bondies i el cos, preparat per a esquivar pedres, poc sap d'acceptar regals. Un present d'aquells de te'l- faig-perquè-em-don-la-gana-que-no-tinc-cap-obligació. La generositat d'en Girbén em commou tant que no sé què carai dir. Gràcies.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Manuel Martínez i Hugué, conegut a tot arreu pel nom de Manolo, va néixer a Barcelona l'any 1872 i va morir a Caldes de Montbui l'any 1945.

Passà deu anys a París, del 1900 al 1910, i després a Ceret (1910-1914 i 1919-1927). Va ésser, en el curs de la seva vida, escultor, pintor, creador de joies i poeta. Els seus versos en català, castellà i francès són aplegats en un volum. En totes aquestes activitats demostra un esperit i una personalitat ben definides d'un caràcter i expressió únics. Exposa individualment a Nova York, París, Barcelona, Zuric, Frankfurt, Berlín, i té escultures als principals museus de tot el món. La primera edició de la Vida de Manolo va ésser publicada l'any 1927 després de diverses estades de Josep Pla a Ceret i és el resultat d'una sèrie de soliloquis i diàlegs sobre la vida i les opinions d'un dels homes més notòriament interessants -segons Pla- de la nostra època. Parlen de tot: de la seva infància i adolescència a Barcelona, dels primers contactes artístics, de la seva vida atzarosa, tant a Barcelona com a París, de la bohèmia artística i literària i del realisme intel·lectual de la seva obra a la recerca sempre del moviment, de la llum i d'un modelatge totalment personal. Manolo té una agudesa i una intel·ligència natural que fascinen Pla, i d'aquesta mútua comprensió neix aquest llibre, que recull les expressions més típiques de l'artista. Aquestes pàgines tenen molt de reportatge perquè no es perd mai la vivacitat del més immediat i directe. "L'escultor ha de donar el pes", diu Manolo. L'escriptor també, i així entre Manolo i Pla tenim un llibre admirable.


(Text de la solapa del llibre Vida de Manolo contada per ell mateix. Josep Pla. Destino, 1988)