dilluns, 3 d’octubre de 2011

ensenyar les dents (o quasi)


Y se rió. Y de no ser porque ya había muerto, se habría muerto allí mismo de risa. 
Enrique Vila-Matas. Suicidios ejemplares

Carson McCullers

Mark Twain

George Bernard Shaw

G.K. Chesterton

Jorge Luis Borges

Franz Kafka

Ernest Hemingway

Montserrat Roig

Mercè Rodoreda

H.P. Lovecraft

Roberto Bolaño

George Orwell

Samuel Beckett

20 comentaris:

  1. No hi ha text, no. Si en volguessiu, perquè sou d'aquella mena de gent a qui calen paraules, no deixeu de llegir aquest apunt de l'amic Espai de llibres: Carson McCullers, rient per sempre .

    ResponElimina
  2. I sinó, una bona manera d'amortitzar les fundes, que són molt cares i s'han de treure a passejar :D

    ResponElimina
  3. Sí, vinga, que els toqui una mica l'aire!:D

    ResponElimina
  4. No sé si cal que digui que aquest apunt ve d'aquell dia que parlàvem d'en Chesterton. Una cosa porta a l'altra, i anâ fent.

    ResponElimina
  5. Un catàleg curiós de riallades que m'ha fet pensar que en definitiva, som micos vestits. Cada forma de riure delata el qui riu, i en Chesterton te l'imagines tot cofoi i bon vivant. No sabria dir quin és el que s'ho passva millor: la Rodoreda? O la McCullers. Els homes se'ls veu tots molt més continguts. I això de l'Orwell no arriba a somriure apenes...

    ResponElimina
  6. Lovecraft somrient! No coneixia aquesta foto!

    ResponElimina
  7. Ho intenta, si més no. Segons com, aquest somriure sembla més aviat un flegmó!

    ResponElimina
  8. M'ha descol·locat Beckett. A partir d'ara el llegiré d'una altra manera. O no, perquè sempre l'havia trobat còmic i poca-solta.

    ResponElimina
  9. Doncs mira, Allau, justament estic llegint Beckett, Tot esperant Godot, i crec que ho faig d'una altra manera. Hi estic cercant un Donut. Sona prou estrany, oi? Però és verídic. Vaig llegir un article, no sé on, que parlava de publicitat a les obres literàries i el citaven com a exemple. Ara es titula Tot cercant un donut. No sé si me'n sortiré, però d'aquesta fijo que em tanquen!

    ResponElimina
  10. Entre Chesterton i Mark Twain no m'acabo de decidir.

    Matilde: el teu comentari del donut m'atreu cap a Becket. Potser també estic per tancar: ja ens farem companyia, ves ;)

    ResponElimina
  11. El pitjor del cas és que no dic mentida, Ulàlia.
    Ai, perdona, t'haig de deixar que truquen a la porta...

    ResponElimina
  12. Porto tres dies intentant deixar un comentari, més aviat ridicul.

    Hemingwayàs!

    Fgt

    ResponElimina
  13. ...Res, eren uns que, per força, em volien vendre una camisa. Els he aviat a cops de "la señora no se encuentra!"

    ResponElimina
  14. Dificultats tècniques, fgt?

    ResponElimina
  15. Kafka i Beckett reien!!! N'hi ha que els cosa d'entendre, això.

    ResponElimina
  16. els costa, volia dir...

    ResponElimina
  17. Jo n'era una, David. Però noi, no és pot negar l'evidència.
    [Fa cosa d'un any en vam parlar d'això de Kafka i de riure. aquí . Tenies raó, David, Kafka reia. I de gust!]

    ResponElimina
  18. He de dir que el somriure de Bolaño és el que menys m'agrada

    ResponElimina
  19. A mi tampoc em fa el pes, Skaði, sembla un riure per riure. Em fa pensar en mi, quan em retraten. Normalment, ric que ensenyo fins el queixal del seny que no tinc, però, ai, si em diuen mira cap aquí que et farem una foto, llavors trec una mena de ganyota que vol ser un somriure, però d'aquells fingits, ja m'entén.

    ResponElimina